Trump vol carregar-se Google (i nosaltres també ho hauríem de voler)

30.08.2018

Si consulteu el perfil de Twitter de Donald Trump ara mateix, hi trobareu una piulada fixada amb l’etiqueta: #StopTheBias, és a dir, “que s’aturi el biaix” i un vídeo atacant Google. Des que el 28 d’agost, el president dels Estats Units va denunciar que “el 96% dels resultats de les cerques sobre ”notícies de Trump” conduïen a mitjans nacionals esquerranosos […] suprimint les veus dels conservadors i amagant informació i notícies que són bones. Controlen el que veiem i el que no. Això és molt seriós i la situació serà abordada”, sembla que regular Google és la prioritat presidencial. Amb qualsevol altre president, aquestes haurien estat bones notícies.

Donald Trump

Trump ho ha tornat a fer: igual que va saber erigir-se com el portaveu d’un problema real, com són les conseqüències devastadores de la globalització en la classe treballadora blanca dels Estats Units, per proposar solucions encara més irracionals i nefastes per al bé comú, com és subvencionar el carbó americà, el president demostra la irresponsabilitat dels actors públics convencionals quan giren l’esquena a problemes reals. Si les institucions democràtiques i liberals deixen que una qüestió es podreixi sense fer-hi res, propostes menys democràtiques i, sobretot, menys liberals, aixecaran el dit demanant el seu torn.

I és que Trump té més raó que un sant: hi ha una empresa privada que, a través d’un algoritme al qual ningú fora d’ella mateixa té accés, controla què té presència i què no en la nostra esfera pública. A Europa, Google té una quota de mercat del 96% en l’àmbit de les cerques a Internet. A part de la magnitud i l’eficàcia del monopoli, la diferència respecte dels mitjans de comunicació de tota la vida, que tenen la mateixa vocació per controlar l’agenda informativa, és que la interfície del cercador està dissenyada per presentar-se com a neutral, com si la relació entre el que busquem i els resultats fos el producte d’una llei de la naturalesa, mentre que, després de dècades de cultura mediàtica, els ciutadans ja hem après a saber que la realitat i la portada d’un diari no són dos conjunts idèntics. Com sempre, el problema és que fem servir la tecnologia abans d’entendre-la: tenim llenguatge per parlar de “línies editorials” que ens ensenyen a sospitar dels diaris, però se’ns fa estrany aplicar-lo a la xarxa quan, en realitat, Google i Facebook elaboren els seus algoritmes amb una línia editorial, o alguna cosa que se li assembla molt i que encara no sabem definir bé. Les intel·ligències artificials aprenen i decideixen per elles mateixes, però els criteris amb què ho fan són els dels seus humaníssimis programadors.

Al mateix temps, Trump diu bajanades. La xifra del 96% és una conseqüència de titllar d’esquerranós qualsevol mitjà fora de la Fox. Com expliquen a Wired, és completament cert que l’algoritme de Google està esbiaixat a favor dels grans portals de notícies, com ara la CNN o el New York Times –i això és tot un altre problema-, però la crítica de Trump parteix de la premissa que els mitjans tradicionals són pamflets demòcrates i descarta la possibilitat que els periodistes puguin treballar amb criteris independents. Això és perquè el projecte polític del president dels Estats Units es basa en la substitució de la distinció veritat-mentida per la d’amic-enemic i, des d’aquest marc mental, l’única cosa justa seria un algoritme que combini un 50% de notícies a favor de Trump amb un 50% en contra. Les facultats de periodisme no estan gens allunyades d’aquesta filosofia: fa dècades que es repeteix com un mantra que “el periodisme no pot ser mai del tot objectiu però ha de ser honest”, un eslògan més ambigu del que sembla que ha deixat a una generació de comunicadors desarmats per criticar el relativisme trumpià.

El debat sobre regular els mitjans de comunicació és important i més vell que anar a peu, i tots sabem que els mitjans públics i els privats tenen els seus pros i els seus contres que no repetirem aquí. Però si ens fixem en la solució que s’ha instaurat de manera més o menys natural en aquest àmbit i la comparem amb l’estat actual de les grans plataformes d’Internet, la diferència és monumental: mentre que els mitjans públics i privats conviuen competint amb quotes de mercat molt repartides, les plataformes d’Internet són, sense excepció, monopolis privats. Ens costa més identificar-los perquè veiem una competència dels mitjans a l’esfera digital anàloga a la del quiosc i oblidem que el mateix terreny de joc està mediat per instàncies que no són neutrals. Dit d’una altra manera: que a Facebook tinguem amics de dretes i d’esquerres ens fa oblidar la pregunta “Quina ideologia té Facebook?”. Perquè tenir-ne, en té.

La intuïció de Trump va en la línia de mantenir la part monopolística de la fórmula però substituir la dimensió privada pel control públic. En principi, el segle XX ja ens ha ensenyat els perills de deixar tota la informació en mans de l’estat, malgrat que últimament no és mala idea treure la pols als llibres d’Orwell. En canvi, el repte del segle XXI és com enfrontar la tendència a la concentració de les plataformes, aprendre a deconstruir, entendre i criticar les lògiques de les interfícies digitals perquè, en comptes d’erosionar la democràcia liberal, estiguin al seu servei. Hi ha solucions molt velles i, al mateix temps, en calen altres que encara no hem imaginat. Però el primer pas és aconseguir que tothom vegi el problema i comenci a fer-se les preguntes adequades. També és vital que els tipus com Donald Trump no siguin els encarregats de donar les respostes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. M’agrada el teu plantejament. I et recomano la lectura de “21 Lessons for the 21st Century”, de Yuval Noah Harari. Precisament avui -30/08/2018- s’ha posat a la venda la traducció catalana.

  2. Que hauríem de voler carregar-nos Google?? Vinga va, a veure qui la diu més grossa. Una de les poques empreses que ha democratitzat la informàtica des dels seus inicis, fent-ho tot gratuït per l’usuari, i te la vols carregar?? I et bases en la lluita de Trump contra Google News. Bé, doncs a Espanya no tenim ni Google News! I extret de l’article de Wired que cites: “Sin embargo, ¿Google News está amañado? Casi seguro que no, pero sería difícil probarlo.”

  3. Lector indignat, ets un ingenu. Google no és gratuït, ven mercaderia, i la seva mercaderia ets tu. Les teves dades, les teves opinions, les teves cerques, les teves compres, les teves… I tot això ho obté gratuïtament, ara si, perquè tu les hi regales amb un somriure a la cara, perquè has mossegat l’esquer “gratuït” que t’han posat al davant.

  4. Que trist tot plegat… I aquesta mena d’obsessió pel “Gran Germà” que tot ho controla. Als supermercats també “graven” les teves costums, hàbits de compra, targeta de crèdit però la compra l’has de pagar i no veig que ningú reclami res per aquest concepte. A més, Google NO ven les teves dades a tercers, sinó que ofereix als tercers poder fer arribar publicitat al públic adient segons uns paràmetres. Google emet o pública anuncis en les seves Webs, res més. Ah! I pots borrar en qualsevol moment tots els historials.

  5. Es tant fàcil com no fer servir Google. Serà per buscadors.. i si vols tenir privacitat no tinguis smartphone