Trossejant Casasses

28.04.2019

El darrer dissabte es va celebrar a Tàrrega un simposi al voltant de l’obra de l’escriptor Enric Casasses, autor resident del cicle de Sant Jordi 2019 a la ciutat, organitzat per l’àrea de Cultura de Tàrrega.

Enric Casasses a Móra d’Ebre | © Marta Escolà

La convocatòria ha aplegat escriptors, crítics i acadèmics que han examinat el corpus literari del poeta: Albert Mestres, joan josep camacho grau, Gerard Cisneros, Marta Font, Pol Guasch i Josep Bargalló, han excavat en la seva calidoscòpica creació, tot explorant els diversos prismes del poeta. La trobada ha estat al Museu Comarcal de l’Urgell, i ha servit com a colofó al programa d’activitats que la capital ha dedicat al versàtil escriptor barceloní. Amb aquest monogràfic, Tàrrega ha recuperat enguany els cicles monogràfics sobre autors contemporanis dissenyats per Xavier García sota el nom de Col·loquis a Thä.

* * *

Quarts d’onze al pati del museu comarcal, dia de primavera i una escultura —vegeu la foto més avall— que Casasses ja bateja: és l’escultura al fumador. Haurien de posar-la als paquets de tabac i deixar d’imprimir morts en vida, cicatrius que travessen l’espinada o goles perforades, comentem. “Fumar desintegra”, diu. A fragments i trossejats, així enfoquem també nosaltres una matinal intensa que gira obsessivament —i obsessivament és bo: és l’apoderament de l’esperit per una idea, la que tots ens travessa, que és la poesia de Casasses— sobre l’obra d’un poeta que no falla: cistell en mà, el primer de tots. També desintegrat i contra-monolític cal ressaltar El nus la flor com un llibre híbrid que vol eixamplar-se arreu, embrancant-se per tots els llocs. Sembla, doncs, que aquesta escultura al fumador sigui el presagi del nostre dia: cada ponent acaronarà una peça, un trosset de cama o un trosset de cap, i anirem reconstruint, globalment, un prismàtic d’aquells de joguina que et deixen veure l’exterior amb formes i colors diversos.

Comença Albert Mestres, poeta i professor de l’Institut del Teatre, que repassa a fons l’obra dramàtica de Casasses: Do’m i El monòleg del perdó. “Ell i paraules són tot u”, reivindica. I és així perquè les seves obres teatrals són del tot singulars en el panorama del teatre contemporani català. De fet, Do’m, obra riu que es podria dividir en quatre actes, neix d’un encàrrec del mateix Mestres, i El monòleg del perdó, que renuncia a l’acotació tradicional i situa la immediatesa al centre amb un imperatiu que aboleix la figura del director, és un encàrrec de Laia de Mendoza. Que ens ho expliqui Mestres és important: ningú millor que ell coneix el teatre de Casasses.

joan josep camacho grau —el poeta, així, tot en minúscula— exposa, al seu torn, el poema en prosa en l’obra de Casasses. La seva aportació no només es basa a destacar els aspectes que li agraden com a crític de l’obra del poeta, sinó també en remarcar el vagareig sobre la indefinició del subgènere i la importància de la subversió de Casasses en el seu poema en prosa que recorda a un “western crepuscular contemporani”. Per Casasses, que entén el poema en prosa com “de prosa artística”, es tracta del gènere modern de la poesia. camacho grau subratlla la vigència i la importància d’aquesta concepció: en l’obra múltiple i eclèctica del poeta, el poema en prosa sempre s’entafora entre els llibres, perquè la màxima de Casasses —no ho diu ell, ho diem nosaltres, avui— és la hibridació sense aturador.

Gerard Cisneros s’ocupa del Casasses filòleg i repassa, d’aquesta manera, la tasca que el poeta ha realitzat amb Vallmitjana, Verdaguer, Girbal Jaume, Vinyoli i tants d’altres. Quina idea hi ha darrere d’aquesta tasca?, es pregunta Cisneros. Ras i curt: la reivindicació d’obres que se situen o s’han situat —o han estat situades, és clar— al marge, a les rebaves d’un sistema literari que oblida massa i recupera massa poc. Si en el cas de Vallmitjana i Girbal Jaume la recuperació i reivindicació són clares, Cisneros emfatitza com la tasca que fa Casasses amb Verdaguer és amb les obres considerades canònicament menys interessants; i en el cas de Vinyoli, per exemple, accentua com es quedà al marge després de Realitats. Tot citant l’obra d’Àngel Carmona, Les dues Catalunyes, Cisneros conclou que la tasca del poeta, en aquest cas filòleg i crític, és la de recuperar i destacar l’actualitat d’obres oblidades, remarcant el seu valor i unint, sempre, allò seriós amb allò popular, sense furgar en aquesta separació. I a nosaltres, com a lectors, ens serveix per entendre d’on ve el Casasses-poeta, perquè creació i edició, afirma, aquí van de la mà.

Marta Font, estudiosa de Casasses des de fa anys, amb una tesi doctoral sobre les poètiques del desig en Ferrater, Marçal i el mateix Casasses, reivindica la dissidència de la seva poètica en l’hegemonia del fet poètic: l’oralitat —aquest jo que s’obre a l’altre—, el ritme —l’origen ancestral de la poesia i la sensualitat del vers—, i l’amor —el desig cap a l’altre i el mateix desig de desitjar. La gana, exposa, com a motor perpetu de la poesia lliure: un torna-hi constant de la poesia sobre la poesia, un origen sense significant, un fonament sense nom però a qui se li pot parlar. Per damunt de tot, doncs, el domini de l’amor, estructura des d’on es funda la poesia de Casasses —l’alteritat amorosa, explica, és una constant en la seva poètica.

A continuació, jo mateix reivindico El nus la flor com una obra amb una dimensió política important, una obra que exemplifica que la poesia de Casasses és la d’una orella immensa que vol escoltar-ho tot, estar sempre al tanto: tant és de qui siguin els passos que fan soroll pujant l’escala, perquè l’important és ser-hi, a l’escala, i escoltar-la tota. Després, amb els mots, dir-ne alguna cosa, si és possible —perquè a vegades, malgrat tot, no se’n pot fer, de poesia; com diu el poeta: “volia fer poesia, però només em venen idees”.

Els ponents i el poeta Enric Casasses.

I per acabar, Josep Bargalló fa un repàs per la creació dels sonets de Casasses, tot sostenint que és el fundador d’una tradició versificadora particular i única. El sonet, exemple més clar de l’artifici poètic, pren en Casasses múltiples formes i variants, fent-se càrrec de l’herència de la tradició però també de les múltiples subversions, en què amalgama, a la vegada, allò popular i allò culte, allò modern i allò clàssic. La tradició se situa, doncs, al servei de la poesia més radicalment nova. Podeu llegir més sobre això en aquest article de Bargalló publicat a Núvol.

Així acaba el matí maratonià, i sortim a fumar a fora, a la terrassa. Igualment raquític, trossejat i amb el mateix rostre sense rostre, ens espera l’escultura del fumador. “Fumar desintegra”. Aquí una peça, un trosset de cama o un trosset de cap, i malgrat tot, tan sencer, tot ell, tan reconeixible. Avui hem fet una mica això, posar nom i posar paraula, entendre l’obra de Casasses tota junta, a la vegada, i reivindicar-la com cal. Nosaltres fent un gest revers: el de posar nom i posar paraula no al guix que es desintegra a la intempèrie, sinó a una obra que està més viva que mai.