Treure la llengua a fora (II)

24.07.2015

Ahir vam posar punt final a les 29es Jornades Internacionals de Professors de Català, que durant tota aquesta setmana han aplegat a Lleida un centenar de lectors de català de desenes d’universitats de tot el món. Aquesta trobada, organitzada anualment per l’Institut Ramon Llull, funciona com un espai d’intercanvi d’experiències i reflexions al voltant de la didàctica de la llengua com a idioma estranger.

DSCN3647

Assistents a les Jornades Internacionals de professors de català

Carsten Sinner, professor de la Universitat de Leipzig, va oferir-nos una presentació que va despertar molt d’interès entre el públic. Durant la seva intervenció ens va parlar sobre la traducció aplicada a l’ensenyament de llengües estrangeres i, més concretament, sobre els avantatges que les tècniques traductològiques ofereixen a l’hora d’aprendre una segona llengua. Sinner va presentar-nos, a mode d’il·lustració, petites mostres i exemples de textos treballats a l’aula per tal de demostrar que una metodologia basada en la traducció a vista permet als estudiants aprendre una llengua –en aquest cas, el català– amb una millor capacitat comunicativa des dels estadis inicials.

La conferència de cloenda de les Jornades va anar a càrrec de Ramon Sistac, professor de la Universitat de Lleida i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Durant la seva lliçó magistral, que portava per títol La Secció Filològica de l’IEC: l’exercici de l’autoritat lingüística al segle XXI, Sistac va parlar dels reptes, projectes i problemes de la gestió institucional de la normativa lingüística del català.

Sistac va començar la seva presentació fent un repàs a la història i les finalitats d’aquesta institució tan consolidada i va reiterar, en línia amb el que ja havien dit anteriorment Salvador Giner i Joandomènec Ros, expresident i actual president de l’IEC, respectivament, que “l’Institut, des dels seus orígens, és allò que en llenguatge nacionalista modern en diríem una estructura d’estat”. Sempre amb un to humorístic i fins i tot un xic provocador, Sistac va reflexionar també sobre diverses qüestions identitàries, i va apuntar que l’IEC és, en el fons, el resultat del “surrealisme inherent en els catalans”, ja que “creiem en un país que no existeix i tenim la gosadia de pretendre que un dia existirà”.

Sistac va assenyalar, d’altra banda, que el problema principal en la gestió institucional de la normativa lingüística no és, en cap cas, la variació dialectal, sinó la diversitat d’estructures administratives en què es reparteixen els territoris de parla catalana. Cada regió o subestat confereix a la llengua un estatus diferent, i l’autoritat lingüística de l’Institut es veu afectada per aquesta multiplicitat de territoris i d’administracions. Sistac, en aquest sentit, afirmava: “El marc lingüístic del català està dividit actualment en quatre estats [Espanya, França, Andorra i Itàlia]. Potser aviat en seran cinc. Això és un marc difícil”.

Per la seva banda, Josep-Anton Fernàndez, director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, va instar els lectors a parlar obertament sobre la situació política que viu el país: “Com a ambaixadors culturals dels Països Catalans al món, la nostra feina no consisteix en fer propaganda, però podem parlar del que està passant”. Fernàndez també va apel·lar als professors i els va recordar que darrere seu tenen tot el conjunt de professionals que integren la Xarxa Llull, així com els delegats de la Generalitat al país i les associacions de catalans a l’estranger. I afirmava, contundent: “No esteu sols”.

I és cert: els lectors se’n tornen –o se’n van per primera vegada, potser– cap als països i universitats que els han estat assignats amb la motxilla ben carregada de tots els nous aprenentatges, idees, experiències i amistats que han guanyat durant aquests quatre dies. Són complicitats forjades a partir de les vivències i inquietuds compartides, dins i fora de l’aula, aquí i enllà. Marxen amb la certesa que seran ambaixadors d’una llengua, d’una cultura i d’una forma de ser, la nostra; i ho fan amb el desfici viatger d’aquells que no senten recança d’haver de córrer món.