Treure a ballar una marededéu

29.06.2018

“Treure una mare de Déu a ballar”, així és com es titula l’últim llibre que Perejaume ha publicat a Galaxia Gutenberg. A continuació podeu llegir-ne un fragment.

Perejaume al MNAC durant la presentació de ‘Maniobra’

Surto de Barcelona amb una marededéu. Duc la marededéu en una motxilla. La conservadora responsable del préstec ha protegit la talla amb dues capes de tissú, una de neoprè, una altra de paper de bombolles i un darrer envoltori impermeable. Amb l’embolcall, la marededéu ha pres l’aspecte d’una larva. No podré destapar la imatge en tot el trajecte. El contracte d’assegurança i el document de préstec així ho prescriuen. I aquesta forma larvada –tant en el sentit de semiimatge, com en el d’imatge seminal- esdevindrà definitiva.

L’itinerari acaba girant entorn dels quatre museus que apleguen el major nombre de marededéus romàniques i gòtiques del país: el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Marès, l’ Episcopal de Vic i l’ Episcopal de Solsona. Com sabeu, la museografia ha procurat a aquestes imatges de culte un estatut completament nou. Presentades a l’alçada dels ulls de l’observador -o no gaire per damunt- i protegides per vitrines, alarmes i vigilants, les imatges s’ofereixen a una visualitat el més completa possible. Netes de repintats, de recobriments, es planten tant a la vista com exclusivament a la vista –imbesables, intocables, irreverenciables-, tan i tan ullades com sense altre contacte possible que el visual.

Ja és ben curiós que la mateixa museografia que les fa així de vistoses, en els trasllats oculti en canvi aquestes imatges completament. No ja que les imatges hagin d’anar embolcallades per raons de conservació, sinó que per raons de seguretat han de ser cecs els mateixos recorreguts. És tot el contrari del que passa en el culte tradicional, on les imatges niuen en els seus altars, més aviat enfosquides i resguardades, i en canvi, en les desfilades processionals es mostren resplendents i exposadíssimes enmig de grans concurrències.

M’he aturat a dinar en una plaça, molt a prop del pont de santa Coloma que creua el Besòs. Miro la meva motxilla; penso en els atuells tradicionals de portar imatges: en els arreus, en els altarets, en els passos…

Montcada, la Llagosta, Mollet. La marededéu comença de pesar fort. Travesso, per sota, un seguit de selvàtiques xarxes viàries que ho desconnecten tot, que només es connecten elles amb elles. La seva força aïlladora és fabulosa. Veig la ufana bardissenca que porten i com deixen exhaustes les terres del pla: encinglades, dividides. Arribo a Caldes de Montbui. M’assec en un banc de la carretera. Per un moment, em semblava que tots els de Caldes vesteixen a l’asiàtica: calçons cenyits, mantell curt cordat al pit i la roja gorra frígia pròpia de Babilònia, tal com podem contemplar que vesteixen els reis en la majoria de retaules romànics i gòtics. Alguns homes i dones van amb el cap descobert, amb jec més aviat curt i amb calces ajustades fins el genoll, com sant Isidre. Més cap al fons uns turons boscats amb urbanitzacions em semblen una tebaida poblada d’eremites. Un gos passa, es llepa, se’n va. En un altre banc hi ha una mare amb un nen a la falda, li demano el camí que surt cap a Sant Quirze.

“Cap a Sant Quirze”. Els topònims: els llocs en majestat. El vast retaule geogràfic. La malla estesa de coordenades, d’ondulacions, amb els rostolls d’or d’algunes serres que es guanyen l’elogi de la lleugeresa, en el vol de les motllures, retaule amunt.

Com si res, el text es multiplica, s’esmicola, es reconfigura i salta endavant uns dies. Sempre, o gairebé sempre, a la intempèrie: camino dret amb la imatge dreta a la meva esquena, dormo ajagut amb la imatge ajaguda al meu costat. Ara, surto de Sant Cugat del Racó cap a Cellers, cap a can Mateu i amunt, a través de camps de blat, per una pineda que hi ha, fins les envistes de Serrateix. Aire groc, inflat. La marededéu em sembla una mica més lleugera i em ve de cantar els quatre versos substancials i convocants de Sant Joan de la Creu: “Del Verbo divino / la Virgen preñada / viene de camino: / ¡si le dais posada!”. Repeteixo els versos un cop i un altre tal com els cabdella la cançó: “ Si le dais posada / viene de camino / la Virgen preñada del Verbo divino. / Del Verbo divino / la Virgen preñada / viene de camino: / ¡si le dais posada! / Si le dais posada…”

Carles Riba devia tenir aquests versos al llavi quan, a “Ave humilis et potens”, escriu: “Tu que ensenyes llengua / de poble al Verb diví”. Entre un poeta i l’altre el verb diví es fa llengua de poble, com si “la posada” passés a ser de cos nostre a ser racó de món que ens acull, i el verb diví s’hi hostatgés, s’hi alloqués, s’hi inscrivís. J. V. Foix ho torna a dir: “Quan una verge era Mare / d’un Infant que ens dava el nom”.