Tres Tusons, in memoriam

Els anys 2006, 2008 i 2011, David Paloma va publicar al suplement Presència tres ressenyes sobre el lingüista Jesús Tuson, que ens ha deixat recentment. Recuperem les tres peces per tal d’homenatjar aquest vell savi:

Una arma de doble tall

«Lletres sobre lletres»
Autor: Jesús Tuson
Editorial: Empúries
Pàgines: 108

En més d’una ocasió he escrit que Jesús Tuson és un dels lingüistes vius més coneguts d’aquest país: les seves obres es reediten cada any i algunes d’aquestes aconsegueixen puntes d’èxit excepcionals. El lector potser recordarà El luxe del llenguatge, Una imatge no val més que mil paraules o Mal de llengües, títol que aviat arribarà a la trentena edició!

Lletres sobre lletres és el seu desè assaig divulgatiu, previsiblement encaminat al mateix èxit que les obres anteriors. Més d’un motiu avala aquest presagi. El primer és l’estructura del llibre, formada a base de capítols breus, molt clars, dedicats sobretot a l’escriptura: les dimensions diferents de l’oralitat i de l’escriptura, els orígens i l’evolució de l’escriptura, també les revolucions i el futur de l’escriptura. És un esquelet que l’autor repeteix d’obres anteriors i que s’ha demostrat que agrada; és el seu particular popular science damunt d’una estructura rendible. El segon motiu l’aporta el segell Tuson i té a veure amb un muntatge argumental ben travat, amb explicacions transparents i amb exemples agraïts (com el de les relacions comercials entre un comerciant grec i un de fenici, com la història de la pel·lícula guanyadora del Lleó d’Or de Venècia el 1999, com tants i tants exemples banyats amb ironia fina) que sempre atrapen l’interès del lector. A vegades, però, la voluntat didàctica s’empara excessivament del text i l’autor explica amb tant detallisme què era i com funcionava la linotípia, per exemple, que amb tota probabilitat un parell d’il·lustracions podrien haver estalviat uns quants paràgrafs i aclarit uns quants processos. Altres vegades, crec que l’autor pensa en un públic massa jove, a qui fins i tot s’ha d’explicar què són els signes de puntuació.

Amb tot, el llibre és atractiu, amè, interessant, i demostra al capdavall que l’escriptura és una arma de doble tall, una eina que pot construir i destruir, estimular o ensorrar. Tot depèn, diu Tusón, del cervell i de la mà que la crea, en un acte de responsabilitat o d’irresponsabilitat humana. Al costat de la destrucció de la Biblioteca Nacional de Bagdad l’abril de 2003 (un milió de llibres destruïts per les flames, mentre de lluny s’ho miraven els exèrcits invasors), mai com ara no hi ha hagut tanta població alfabetitzada, tantes biblioteques públiques arreu, tantes institucions dedicades a digitalitzar informacions de tota mena.

Segons sentits

«Això és (i no és) allò»
Autor: Jesús Tuson
Editorial: Ara Llibres
Pàgines: 104

Jesús Tuson és un dels lingüistes catalans més coneguts: l’avalen els alumnes que l’han seguit a les aules de la universitat i el refermen els èxits dels seus assajos divulgatius. Fa més de vint anys va escriure El luxe del llenguatge i Mal de llengües, títols convertits en referents no tan sols per a les persones de lletres, i més recentment Una imatge no val més que mil paraules, Patrimoni natural i Lletres sobre lletres. Les obres de Tuson sempre fan veure la màgia del llenguatge, de les llengües, de l’oralitat i de l’escriptura, de la diversitat lingüística com a riquesa que cal conservar.

Això és (i no és) allò és el seu últim assaig, el primer fora del segell Empúries. L’estructura de l’obra repeteix la fórmula de l’èxit: capítols breus i clars, amb un muntatge argumental travat, amb explicacions transparents i amb exemples agraïts que atrapen de seguida el lector. Les tres parts del llibre són, així, reveladores: «Com fem les metàfores», «Què fem amb les metàfores» i «Les metàfores i el món». Queda clar que el llibre tracta dels segons sentits, de com les metàfores formen part inexcusable tant de la nostra manera de parlar com de la nostra manera de pensar i d’entendre el món. L’autor s’hi abona més que mai, en aquestes explicacions, i repeteix potser en excés algunes consideracions entorn de les metàfores i de com es construeixen. També, a parer meu, la voluntat didàctica trosseja alguns fragments del discurs en un exercici una mica simple. En tot cas, les injeccions històriques hi puntegen amb gràcia i amenitat, com la història de la invenció del paper o el debat dels il·lustrats del segle xviii sobre “llengües fredes”, “llengües calentes” i “llengües servils”.

Un mèrit a destacar és la referència a les tres capacitats per construir metàfores: la conceptual, la sintàctica i l’analògica. És aquesta última la que dóna més joc, més connexions, que Tuson sap desplegar amb bons exemples: des dels clàssics cabells d’or a les perilloses relacions malaltisses entre persones. També destaquen les explicacions a propòsit de la dèria de transferir al món inanimat una característica tan humana com la intel·ligència: així tenim pa intel·ligent, pneumàtics intel·ligents, sabates intel·ligents, etc. Tuson adverteix llavors del perill de fer servir les metàfores de manera irresponsable.

El capítol de «Les metàfores i el món» ensenya la quantitat de metàfores d’ofici que fan servir els mitjans de comunicació, i el xoc que suposarien certes metàfores agosarades per a un públic ampli i variat.

 

Elogi del llenguatge

«Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to)»
Autor: Jesús Tuson
Editorial: Ara Llibres
Pàgines: 200

L’autor adverteix d’entrada que, tot i el títol, aquest llibre no és cap lliçó sinó un assaig obert a la discussió. Diguem que és un assaig format per tres parts (la comunicació, l’arquitectura del llenguatge i les relacions entre llenguatge, cultura i societat), amb quinze capítols en conjunt. Cada capítol és una peça molt ben travada en continguts i en forma. Tuson no estalvia la informació docta i mesurada, sobre els esglaons del coneixement, sobre els tipus de signes, sobre la potència creativa del llenguatge… al mateix temps que desplega un ampli ventall de recursos per enganxar el lector, i a fe que ho aconsegueix. Sempre amb un to selecte, Tuson compara, explica, detalla i fa amens els segles reculadíssims en què presenta l’homo sapiens; ironitza sobre algunes divises de la saviesa; cerca la intel·ligibilitat “com els avions que inicien amb suavitat l’operació de descens uns quants quilòmetres abans”. En això, aquest exprofessor de lingüística, prou conegut i estimat per deixebles i pels qui no ho hem estat directament, és un mestre, un crac que dirien els més joves. Amb la funció de recordatori però també d’invitar a fer camí, al final de cada capítol s’inclouen textos, materials i referències específiques. Hi ha il·lustracions, quadres, fotos, remissions a la viquipèdia, etc. Em perdonarà el mestre si el contradic: aquest llibre són quinze lliçons encobertes d’assaig, no per llegir-les en veu alta ni tampoc per recitar-les a un professor sinó per assaborir-les ben asseguts i ben conscients de la idea central que recorre tot el llibre: la facultat del llenguatge és una dotació natural exclusiva de l’espècie humana. La lliçó sobre l’origen del llenguatge és genial; també la lliçó sobre la responsabilitat lingüística. M’haurà de tornar a perdonar el mestre: jo no hi trobo les sortides de to que anuncia el títol. Tot té un mateix to magistral.