Tres setmanes sense música

Matilde Gordero ha fet una estada a la residència d’artistes Stiwdio Maelor, a Gal·les. En aquesta crònica ens explica la seva experiència.

—Per què ve la gent ve a Maelor? —li pregunte.

—Depén. En general, però, per fugir de les obligacions i estar amb un mateix, dedicar-se a l’art, a crear —m’explica Veronica Calarco, la fundadora de l’Stiwdio Maelor.

—Hi ha qui ve a acabar una novel·la i qui ve a explorar, no?

—Sí. Es veu des del principi —assegura—. Jo mire d’oferir una bona acollida a tothom, de portar els nouvinguts al pub, que se senten a casa. Però si veig que la persona vol estar sola, ho deixe córrer, no force ningú.

Maelor és una residència artística sense ànim de lucre a Corris, en el centre de Gal·les. Va obrir el 2014. L’habitació més barata costa uns 75 euros a la setmana. La més cara, prop dels 130. Totes menys una tenen un estudi adjacent. Totes tenen taula. Hi pot albergar cinc persones al mateix temps. La cuina i el bany són compartits.

—La casa és senzilla —admet—, però confortable. Intente mantenir els preus tan baixos com puc. Em costa. Li dedique moltes hores, faig treball voluntari. Però era la meua il·lusió: que gairebé qualsevol persona que ho desitge, puga venir.

Hi ha residències a preus assequibles, com Maelor, però també n’hi ha que no tenen cap cost perquè són finançades per governs o fundacions. I de més cares, que organitzen cursos i visites. A cercadors com Localizart, Resartis, Arte-sur o Xarxaprod se’n troben a grapats. Només cal fer-se un pressupost, tenir dies lliures i un propòsit o la intenció de buscar-ne un.

El concepte de residència artística sona a bohèmia. Pot ser-ho. Pot ser moltes coses. Per a mi, és regalar-me temps per permetre’m ser allò que sóc. Aquest mes no em guanyaré massa les garrofes, però m’he regalat tres setmanes de lletres. A Maelor sí que puc.

—Com a màxim, s’hi pot estar tres mesos. La majoria s’hi està tres setmanes, com tu —em diu—. Això sí: demane no venir menys de 15 dies. Hi ha un temps d’adaptació per conéixer l’entorn i que la feina comence a fluir.

La Veronica també diu que jo tornaré i que ho explique allà on vaja. Vol més residents i vol practicar castellà. El mescla amb l’italià. Veronica, acabaràs parlant català.

—Faré un deu per cent de descompte a qui m’enviï una sol·licitud en anglès i en català —llança el repte. L’entusiasmen les llengües.

Parlem del català i del gal·lés, eixe idioma que quan vaig arribar em semblava indesxifrable però en el qual ara puc demanar una cervesa i donar les gràcies: cwrw, diolch. Aquesta parla celta disfressa les lletres, per això no les reconeixia. Per exemple, la “u” va vestida de “w”. I, ves per on, finestra és ffenestr.

La Veronica dibuixa, pinta, fa gravats i un doctorat a l’Escola d’Art de la Universitat d’Aberystwyth, una ciutat propera. És australiana i s’ha passat mitja vida voltant pel món fent estades a residències: al seu país, a Noruega, a Irlanda, als EUA, a Suïssa.

Hui m’ha ensenyat la facultat i hem sopat a La Taberna, un restaurant espanyol on li feia molta il·lusió portar-me. La residència s’ha buidat. En uns dies arribaran reforços. Acabem de dir adéu a La Pintora. L’Escriptor i El Pintor marxaren ja fa dies.

No coincidia cada dia amb ells. Hi havia dies en què a penes ens creuàvem. Però hi havia dies que sí. Que sopàvem junts, que anàvem a fer una pinta al pub. I una altra. I una altra. Convidaria a totes les pintes del món les persones que em descobreixen llibres que no trobaré a cap catàleg; que em pregunten què va abans: les idees, les imatges o les paraules; que em confessen les pors que pinten els seus quadres, que escriuen els seus contes.

—Qui ve a Maelor? —li pregunte. Em pregunte.

—El 75% són artistes —em crida l’atenció com utilitza el terme—: pintors, escultors, músics. També he tingut escriptors. Poetes, novel·listes, contistes, periodistes, investigadors. Persones que busquen temps, que necessiten concentrar-se.

—Quants artistes han passat per ací?

—140. Alguns deixen un dels seus quadres —a la sala d’estar, als passadissos, a l’escala—. Si el venc, la meitat dels diners els destine a Maelor i l’altra meitat és per a l’autor, per a la seua següent estada.

El verd, el fred, la pluja

Corris té uns 700 habitants. La gent em convida a prendre café a sa casa. La gent em parla pel carrer, a la cafeteria, al pub. La gent em parla inclús quan m’escape amb l’ordinador per comunicar-me amb la meua família o per posar-me al dia amb els correus electrònics.

A Maelor no hi ha Internet, però al mateix carrer hi ha dos establiments amb wifi molt acollidors: la cafeteria Andy&Adam’s i l’Slater’s Arms, el pub, el-bar-del-poble, per entendre’ns. En un principi, la Veronica va decidir no posar Internet perquè tenia moltes despeses, però ara es troba que hi ha qui ve justament per això. S’ho està rumiant.

—Siga com siga, anar al pub o a la cafeteria fa interactuar amb la gent del poble i als negocis els va molt bé —es justifica—. Obliga a sortir. A més, a la gent del poble li agrada, com ja has comprovat.

I tant. Quan hui li he dit a la cambrera que torne a casa dimarts que ve, un senyor gran que prenia café ha dit: El temps passa de pressa! Mai havia parlat amb ell.

Tinc sensacions semblants a les que tenia quan feia l’Erasmus. El fred no em deixa aixecar aviat als matins, tot és de color verd i a estones no plou. A Noruega, però, la pregunta iniciàtica era: D’on ets? A Corris, és: I tu, què fas? Molts em pregunten directament si sóc pintora. Imagine que perquè per gaudir un quadre no es necessita parlar un idioma.

—Trobes diferències en el profit que treuen artistes i escriptors? —li pregunte. Em pregunte.

—En general, els artistes són més sociables que els escriptors —no s’ho pensa gaire.

Puntualitza: sóc una excepció. Té raó: li parle a les pedres. Diu que potser és perquè també sóc periodista i als periodistes ens interessa tot.

—Els escriptors i els artistes pensen diferent. Molts escriptors viuen dins d’ells. Les converses són diferents, però m’interessa molt. No havia conegut molts escriptors abans d’obrir Maelor. Els artistes et poden dir: mira, aquesta és la meua feina. Ningú no et donarà un manuscrit i s’esperarà al teu costat per saber la teua opinió. No és una fotografia, no és un quadre.

L’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez afirma que hem de defensar allò que som fent allò que som. «I els escriptors ens hem de defensar escrivint, mitja pàgina cada dia, si cal». Això mire de fer. Mitja pàgina els dies dolents; una miqueta més els dies bons. De tant que vull fer, només faig que començar. Poemes, relats breus, cròniques. Si pose la màquina en marxa, però, estaré satisfeta.

De totes maneres, he aprés que els gal·lesos són gent acollidora, que els pobles menuts són pobles menuts a tot arreu, que la perifèria sempre és interessant i que hui dia de la gentrificació no se’n salva ningú, enlloc.

Els llibres tenen un moment per ser llegits i els textos tenen un moment per ser escrits. Perquè si no, enfilen riu amunt amb els salmons, els perds de vista i moren. Jo escric ara, abans no s’acabe. Quan encara no puc mirar-m’ho amb perspectiva, quan encara no ho entenc tot.