Tres poemes inèdits de Joan Margarit

Ens trobem amb Joan Margarit a Cal Travé, el millor restaurant de la Conca de Barberà. Margarit estiueja a Forès, un poblet enlairat en una balconada des de la qual es pot veure l’estesa de vinyes i sembrats de la conca.  I a Cal Tavé hi té tirada des que als anys setanta ja hi baixava a dinar, quan el restaurant era un bar de poble a peu de carretera, ple de taules de dòmino i amb un petit menjador amb un parell de taules al fons. “En una taula hi dinava el metge i en l’altra nosaltres”, explica Margarit. Aleshores, mentre ell i la seva dona, la Mariona, dinaven, l’Antonio de Cal Travé li parava el parc infantil perquè hi poguessin deixar la canalla. L’Antonio tenia dos fills, que avui ja són dos adults granats i treballen a la cuina. Ells dos són la garantia de continuïtat de Cal Travé.

Amb els anys Margarit s’ha convertit en alguna cosa més que un client. Ha dirigit la renovació arquitectònica del local, que ara és un espai ampli i lluminós, decorat amb gust. Ha participat en la gestació dels vins de les caves Sans & Travé, aportant un poema per a cada vi. “Hi ha hagut vegades que primer li hem encarregat el poema i després hem fet el vi”, explica l’Antonio.

Per cada vi que fan al celler, hi ha el corresponent poema de Margarit. Si els vols llegir tots en un sol dinar has de demanar tota la carta de vins. Entre els poemes que els ha escrit al llarg dels anys n’hi ha que ja han estat inclosos en reculls publicats, però n’hi ha alguns que encara són inèdits i Margarit cedeix a Núvol la primícia de publicar per primer cop tres d’aquests poemes. De fet, no són estrictament inèdits, ja que han estat estampats com missatges en una ampolla i tothom qui vulgui els pot llegir entre glops de vi a Cal Travé, però és la primera vegada que es publiquen en un mitjà escrit. A continuació us els oferim amb la fotografia corresponent al poema ‘Brindis’.

Llum de vi blanc

Se sent el so llunyà, monòton, d’un tractor
com un remolcador que passa entre la boira.
La paraula pagès són camps entre ningú,
amb els sacs buits de plàstic dels adobs
com voltors abatuts vora els sembrats.
Marges de pedra en sec, l’ordre dels camps,
aquestes últimes ruïnes clàssiques,
l’acròpolis deserta del conreu.
Cal tenir baluards per la tristesa
com, per exemple, en bona companyia,
beure aquest Gasset blanc i anar deixant
en el fons de l’ampolla una moneda,
encunyada la cara amb l’or de viure
i la creu amb la plata de la mort.

Des de Forès

Amb el cel de la nit com un domàs
i les llums de Montblanc a l’horitzó,
com un silenció amfitrió,
l’ampolla de vi negre m’omple el vas.
La lluna i jo parlem front del balcó
sumptuós de la Conca. Quan se’n va,
em quedo amb els records, acompanyat
per l’escalfor entranyable del vi fosc.
Ell és de Solivella, on el perfuma
la marinada i l’ordre verd dels ceps.
Jo vinc -més espartà- de Sanaüja.
Però els dos som de la mateixa terra.
Al fons del meu esguard hi ha la foscor
de les vinyes després de la verema.

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.