Tres narratives per explicar l’evolució de l’art contemporani

Com ha canviat l’art contemporani des dels anys 80 fins a l’actualitat? Enrique Juncosa ho explica amb tres exposicions, però podrien haver estat tres mil. O més. Juncosa és el comissari del cicle Tres Narratives, que impulsa l’Obra Social La Caixa i que consta de tres parts: Participació, Memòria i Llenguatge. Totes tres s’han instal·lat al CaixaFòrum, on fins al 21 de juny es pot veure la segona mostra. La darrera s’inaugurarà el 17 de juliol i es podrà visitar fins al 27 de setembre.

“A la novel·la 2666, Roberto Bolaño construeix una successió d’històries diferents i amalgamades que a vegades es creuen, creant un llibre que és un gran motor de producció de noves històries. Des del meu punt de vista, l’art contemporani també es pot fer servir així, de manera que exerceixi de matèria primera per a noves creacions”. Amb aquest punt de partida el poeta, crític d’art i assagista, Enrique Juncosa, va començar a idear tres exposicions per moure un dels fons d’art contemporani més grans d’Europa, el de La Caixa. Juncosa és el segon comissari que l’entitat convida per elaborar una mostra al voltant de gairebé mil obres que configuren la col·lecció de La Caixa.

“A l’art contemporani no hi ha una estètica dominant, sinó que s’hi troben múltiples narratives, com una explosió en moltes direccions”, detalla el comissari. Davant d’aquest escenari, Juncosa va optar per escollir “tres conceptes clars que expliquen l’evolució que ha seguit l’art contemporani”. El cicle segueix un ordre cronològic invers, és a dir, la primera exposició estava formada per les peces més recents, la segona conté creacions dels anys 90 i l’última incorpora obres dels anys 80.

La mostra titulada Participació consta d’obres “molt adreçades a establir un diàleg amb l’espectador, de manera que els significats varien en funció del públic que entra en contacte amb les peces”, apunta Juncosa. Mitjançant creacions d’Olafur Eliasson, Dominique Gonzalez-Foerster, Douglas Gordon i Susy Gómez, entre d’altres, la primera part del cicle està estretament lligada a la interacció amb els visitants i a la concepció de l’art com tot allò que sorgeix al voltant de cada obra. A Memòria, en canvi, predominen les obres sobre temes com ara la malaltia, la violència, la intimitat, el trauma o la identitat. Aquesta segona part del cicle gira al voltant d’una peça central de l’artista francès Christian Boltanski, però també inclou treballs d’artistes com Miroslaw Balka, Robert Gober, Guillermo Kuitca i Joseph Beuy. Finalment, la darrera mostra, Llenguatge, posa el focus en el minimalisme i en la idea que “l’obra d’art no significa res”, diu Juncosa. Es tracta de peces on “la mà de l’artista pràcticament no es nota” i on l’espectador “té menys rellevància”. En aquesta tercera part del cicle, “el sentit de les obres rau en elles mateixes”, explica el comissari.

A diferència de la pauta general, el cicle s’ha construït a partir de les obres ja existents en comptes de pensar primer un discurs i buscar després les peces. “No volia condemnar les creacions a una única lectura”, admet Juncosa, que ha procurat fugir del dogmatisme perquè “la meva intenció no era dir com ha de ser l’art, sinó crear un diàleg i zones de debat a través de les exposicions”. D’aquesta manera, les tres mostres del cicle són només tres opcions d’un ventall infinit de possibilitats sobre les vinculacions entre les peces i, en definitiva, l’essència de l’art contemporani.