Tres grans cims musicals

24.03.2015

El concert de l’OBC d’aquest cap de setmana ens ha dut tres obres clau de la història de la música: l’obertura Coriolà de Beethoven, la Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart i la Música aquàtica de Händel, interpretada per primer cop de manera íntegra per l’OBC. El director encarregat d’aquest programa brillant va ser l’holandès Jan Willem de Vriend, que a partir de la temporada vinent serà el principal director convidat per l’OBC, i va comptar amb la jove violinista noruega Vilde Frang i el viola Lawrence Power.

Jan Willem de Vriend

Jan Willem de Vriend

Cal dir que el concert va ser desigual entre les dues parts. Si bé la primera va deixar un regust estrany i no gaire dolç, la segona va ser un esclat d’emoció i de creativitat per part del director i de l’orquestra. L’obertura Coriolà amb la qual va començar el concert va resultar poc precisa, el director volia dur-la a un ritme massa ràpid i l’orquestra no podia seguir-lo. Això va causar nombrosos desajustos entre seccions que van restar energia i vigor a una obra amarada d’angoixa i que vessa tensió romàntica pels quatre costats.

En la Simfonia concertant de Mozart l’OBC va millorar una mica el nivell. En aquesta peça van sortir els dos solistes, violí i viola, que no van resultar especialment remarcables. Tant Vilde Frang com Lawrence Power van tocar amb molta correcció i una afinació perfecta, però amb un so pobre que sovint costava de sentir. És cert que es van compenetrar molt bé, però només al final del segon moviment van ser capaços de crear l’aura emotiva de profunditat inherent a la simfonia. L’OBC els va acompanyar amb discreció, sense assolir la textura de somni que té la peça.

Ara bé, la interpretació de la Música aquàtica de Händel va ser tota una altra cosa. Abans d’abordar-la, de Vriend es va adreçar al públic i va explicar que repartia els músics per diferents llocs de la Sala Pau Casals de l’Auditori per emular l’efecte que es va sentir en la interpretació original de la suite en època de Händel: que els músics tocaven repartits en diverses barques que acompanyaven el rei Jordi I en un passeig pel Tàmesi l’any 1717. Diversos músics de l’OBC van desfilar per la sala i es van col·locar a les llotges i als laterals del primer pis, a l’amfiteatre i al segon pis. Aquesta disposició inusual va crear un efecte acústic molt interessant.

Però més enllà d’aquesta idea enginyosa i original, val a dir que l’OBC va tocar notòriament millor que a la primera part. Van executar un Händel amb aire plenament barroc, regi i majestuós, com escau al compositor germanobritànic. Totes les seccions van sonar unides, a un ritme enèrgic i viu, i les trompes, que en aquesta obra tenen un paper preponderant, van tocar amb molta seguretat i no van cometre gairebé cap errada. Sembla que de Vriend va agafar força i energia a la segona part per dirigir un Händel espectacular en què l’OBC, sense ser en cap cas un conjunt que toca amb criteris historicistes, va oferir tot el seu potencial en la màxima esplendor.