Trenquin Tòpics o TV3 convertida en un déjà-vu constant

11.01.2019

Experiment: busquem un espectador habitual de TV3 que es va perdre l’estrena de Trenquin tòpics de dimecres passat i li descrivim com “un programa d’entreteniment presentat per Queco Novell que explica els tòpics catalans amb humor i autoparodia” per, a continuació, demanar-li que imagini com creu que deu ser el format. Hipòtesi: nou de cada deu vegades, el tevetresí escollit a l’atzar encertarà el to, el ritme, els continguts, i no és difícil imaginar-lo clavant uns quants dels acudits que s’hi faran com si els hagués escrit ell mateix. Conclusió: TV3 s’està convertint en una màquina perillosament eficaç a l’hora de reproduir un producte massa específic i haurien de començar a encendre’s els llums vermells que avisen dels riscos del monocultiu.

Queco Novell a ‘Trenquin tòpics’, el nou programa de TV3

És impossible considerar Trenquin tòpics fora de la cambra d’eco en què s’està convertint la graella catalana. En molt poc temps i sota molta pressió extratelevisiva, que potser explica la naturalesa conservadora del viratge, TV3 ha produït massa formats sobre “catalans que” i massa propostes vertebrades a partir de l’humor que, a més, pertanyen sempre a una mateixa escola. La sensació amb què es queda l’espectador és que hi ha una gran redacció compartida per a tots els espais d’entreteniment del canal, amb uns mateixos guionistes que podrien jugar el joc de les cadires saltant aleatòriament entre programes sense que ningú notés res.

Em surt un paral·lelisme amb el boom de diaris digitals que van néixer amb el procés independentista i van inundar les xarxes amb notícies perfectament intercanviables entre capçaleres impossibles de distingir. Igual que aquests diaris, la televisió catalana s’ha instal·lat en el que l’autoajuda-pop anomenaria “zona de confort mediàtica”, minimitzant el risc a còpia de no aventurar-se mai fora d’allò que ens és conegut. El resultat és que la televisió ens remet cada cop més a l’experiència que ofereix Twitter: tothom parla del mateix, el tuit que se li acut a un se li podria haver acudit a qualsevol dels altres –en contingut i en estil-, i tot té a veure amb la política nacional.

Dins d’aquest marc claustrofòbic, evidentment que es pot fer millor o pitjor. Trenquin tòpics queda partit per la meitat en proporció directa al protagonisme de Novell: com més central és el presentador en pantalla, més mandra. El problema, per descomptat, no és Novell en ell mateix, que aconsegueix un equilibri virtuós entre l’excés i el defecte d’entusiasme i que domina l’art de la conversa col·loquial davant de càmera. Simplement, Novell està tan associat als espais tevetresins que és impossible sentir-lo fent acudits sobre el 3% i la monarquia espanyola sense experimentar una destrempada per efecte déjà-vu.

La novetat més idiosincràtica del Trenquin tòpics, que consisteix a fer que Novell comenti les imatges amb un àlter ego interpretat pel mateix Novell, caracteritzat per representar els dos aspectes de la seva consciència i del seny i la rauxa catalans, pateix del mateix mal: a la pràctica, està ben resolta com a mecanisme còmic, però si el problema general és la saturació d’humor poloniesc, no s’hauria pogut triar un recurs que la magnifiqués més. Precisament, el programa multiplica el seu interès quan fuig de l’humor. Les píndoles d’Adrià Pujol en mode antropologia-en-texans, els excel·lents muntatges d’animació que repassen el vessant històric amb un sorprenentment ben resolt ritme Youtuber, i les entrevistes més informatives que tertulianesques, desperten un interès genuí per l’apassionant món dels tòpics. En canvi, la xerrameca generalista de bar, els acudits creuats entre els dos Novells i l’sketch humorístic amb Pepe Colubi s’obliden com les llàgrimes a la pluja de Blade Runner.

Als inicis de TV3, hi havia un debat entre el govern central, que volia una televisió especialitzada en el folklore, i el govern autonòmic, que volia una productora de continguts amb vocació universal. Mantenir l’equilibri és complicat, però no hi ha dubte que la graella actual necessita programes menys centrats en el fet català, menys humor i, quan hi hagi humor, de tradicions més variades. Trenquin tòpics, un bon programa, es gaudiria molt millor en un context així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. A la radio, a la tele, fent de tertulians o de moderadors, presentant actes, escrivint columnes d’opinió als digitals, al teatre… sempre la mateixa gent fent i dient les mateixes coses. Asfixiant.

    • Exactament, Amb la senyora Rahola com a súmmum de la xaroneria.
      I això que el país té bons professionals pe donar i per vendre.

  2. El primer episodi (l’únic que n’he vist per ara), impresentable, sense pal.liatius.
    Després d’admirar diversos episodis de la magnífica sèrie de betevé Ciutadà Novell, aquest és el seu llistó.