Trença Ensemble. La cançó més alta a l’ombra de l’Estany Gento

26.07.2015

El Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) ha arribat al seu equador amb un concert que, en termes ciclistes, es podria qualificar com l’etapa reina. El conjunt de música antiga Trença Ensemble i la soprano Aina Martín han presentat un concert de música italiana del Trecento a l’Estany Gento, a més de dos mil metres d’altura.

Trença Ensemble. D'esquerra a dreta, Pere Olivé, la soprano Aina Martín,  Anna Danielevskaia, Atsushi Moriya i Peppe Frana.

Trença Ensemble. D’esquerra a dreta, Pere Olivé, la soprano Aina Martín, Anna Danielevskaia, Atsushi Moriya i Peppe Frana.

Si al Tour de France tenen el Tourmalet i a la Vuelta a Espanya pugen als llacs de Covadonga, al FeMAP són capaços de pujar dalt d’un telefèric amb llaüts, vielles i tamburellos per fer el concert més elevat de la temporada.

Dissabte, Josep M. Dutrèn, director del FeMAP, em va convidar a passar tot un dia amb els músics a la Vall Fosca. Ens vam trobar a La Pobleta de Vellveí, un dels nuclis urbans que conformen el municipi de Torre de Capdella. Dutrèn i companyia em van convidar a pujar amb la seva furgoneta fins al peu del telefèric. La carretera que travessa de dalt a baix la Vall Fosca va fent zigazagues, creuant aquí i allà el riu Flamisell, que baixa encabritat i ple d’aigua jove. Dutrèn, que ja fa cinc estius que carrega músics i instruments per tot el Pirineu, em convida a pujar a la cabina al costat de la Patrícia Márquez, la seva mà dreta. El cel és nítidament blau, ensabonat aquí i allà amb quatre núvols que rodolen, blancs i inofensius com els xais.

Trença Ensemble és un conjunt nascut l’any 2013 a Barcelona, però format per músics de procedència internacional que s’han trobat a l’ESMUC. L’únic català, el percussionista Pere Olivé, que toca el tamburello i el pandero rodó, és l’instigador visible de tot plegat. L’acompanyen l’Anna Danielevskaia, que toca la viella. També formada a l’ESMUC i a l’Escola de Basilea, Danielevskaia també forma part del conjunt Sollazzo, que acaba de guanyar el premi de música antiga de York, a Anglaterra. El flautista japonès Atsushi Moriya també va venir a Barcelona per estudiar i s’hi ha acabat instal·lant, lligat per la música i els afectes. Finalment, l’italià Peppe Frana, autèntic virtuós del llaüt, membre del prestigiós grup italià Micrologus, completa aquesta trena de músics. Per fer el repertori de música florentina s’hi ha afegit la soprano Aina Martín, que acaba de guanyar doble premi de crítica i públic al Concurs Internacional de Cant de Gijón. Aina Martín, que ha estat becada per la Fundació Victòria de los Ángeles, està a punt de fer les maletes per traslladar-se a la Höchschule für die Musik de Freiburg, on estudiarà òpera amb Dorothea Wirtz. Olivé, que justament acaba de tornar d’estudiar tot un semestre a Freiburg, m’explica l’origen del nom Trença Ensemble. A l’Ars Nova del Trecento tots els instruments fan de solistes i tots es barregen en línies polifòniques que poden coincidir o no. “A Trença fem versions instrumentals de danses i cançons de l’època, amb uns arranjamanets propis en què les línies polifòniques es van trenant les unes amb les altres.

La Torre de Capdella, a l'estany Gento, acull un dels concerts del FeMAP

La Torre de Capdella, a l’estany Gento, acull un dels concerts del FeMAP

 L’excursió

Abans d’enfilar-me a la furgoneta per pujar a l’Estany, m’assabento que l’Anna Danielevskaia ha passat molt mala nit. Deshidratada, no es veu en cor de pujar en el primer telefèric i es queda a l’hotel de la Pobleta de Vellveí per descansar una mica i agafar forces. En Pere Olivé no vol ni pensar com s’ho faran si l’Anna no es recupera abans de les cinc de la tarda, l’hora que han de tocar al refugi de l’Estany Gento. Però és l’etapa reina del FeMAP i l’ascensió sempre passa factura a algú.

L’Estany Gento està situat a 2.154 metres d’altura, al capdamunt de la Vall Fosca, que s’anomena així per la seva peculiar orografia: el sol s’hi pon ben d’hora i le sombres s’hi instal·len, com a la mola del Duomo de Florència, l’espai arqutectònic on va néixer les peces que escoltarem aquesta tarda. Arribem al refugi, on ens espera la Montse Colell, que té la bondat d’abrigar-me amb un anorac turquesa perquè no passi fred. Dino amb els músics, trinxat i confit de canard, i mel i mató (a 2.000 metres d’altura!) Havent dinat, m’acosto a la vora del Gento, que és l’estany més baix d’una trentena d’estanys que amoroseixen l’ascens als pics més alts del Pallars Jussà. Des de l’estany sento la veu de l’Aina Martín, que fa vocalitzacions al regugi per escalfar uns minuts abans del concert. La soprano projecta una ària de Rossini amb una potència ressonant, que deu arribar als estanys de més amunt, fins a l’estany Colomina i el Frescau, i encara es deu sentir des de l’estany Saburó de Dalt.

A la cafeteria del refugi converso amb Josep Maria Dalmau, l’alcalde de Torre de Capella, un polític veterà del PSC que governa la constel·lació de petits nuclis de la vall amb tot d’alcaldes pedanis independents. Dalmau, còmplice d’aquesta aventura, m’explica que l’ajuntament acaba de presnetar a Endesa un projecte per recuperar l’antic carrilet que antigament transportava el material amb què es va construir la presa de l’estany. Per aquesta vella via, ara rovellada i en desús, hi podria circular un trenet amb una capacitat de vuitanta persones, que podria portar els visitants fins a l’Estany Gento per tot un recorregut de cinc quilòmetres de vistes espectaculars. També parlo amb la Sílvia Coll Vila, tècnic de comunicació de l’ajuntament de la Torre de Capdella, que em parla de Lo Gaial. Lo gaial és una paraula molt d’aquí, que denomina una finestra petita i circular que es troba en moltes cases, però és també el nom d’una associació cultural que vetlla per la conservació dels topònims dels prats i els trossos de la Vall Fosca abans que caiguin en l’oblit. “Avui tenim els mitjans per geolocalitzar qualsevol lloc amb una precisió mil·limètrica, però estem perdent els noms dels indrets. És una paradoxa”, em diu la Sílvia.

Trença Ensemble FeMAP

Trença Ensemble FeMAP

El concert

Arriba l’hora del concert. Chominciamiento di gioia: l’Anna Danielevskaia s’ha recuperat miraculosament i s’incorpora al conjunt en un tour de force extraordinari. La bionda treccia ha arribat al refugi amb un tàper d’arròs blanc, però és com si no hagués dinat. La seva actuació i el seu control de la viella durant el concert és impecable. La música de Francesco Landini, Paolo, Andrea i Lorenzo da Firenze ens transporten al Trecento italià. No en sé prou per fer-ne una valoració adequada. Només puc dir que la sala és gairebé plena, el públic, entregat, aplaudeix amb fervor cada peça que va introduint en Pere Olivé, i que ens parlen d’un món en què la música era joia i dansa, plor i consol. Non c’è rimassa fe. L’Aina Martín canta amb una suavitat gairebé dolorosa. La veu li brolla d’una ferida remota del trecento, amb naturalitat i força, com si no li costés cap esforç. Atsushi Moriya toca la flauta amb els ulls tancats, concentrat i transportat, i d’alguna manera ens transporta lluny, molt lluny d’aquí. Les polifonies d’aquestes peces deixen espais per a cada músic. En Peppe Frana toca el llaüt amb alegria i en un moment solista deixa astorat el públic amb el seu virtuosisme. El concert es tanca amb un bis, una cantiga de Santa Maria, que serveix per donar les gràcies per la miraculosa recuperació de Danielevskaia.