Travessar la riera: una història d’amor

30.01.2018

Julià Guillamon acaba de publicar Travessar la riera (Editorial Comanegra), on relata la convalescència de la seva dona, la Cris, que va patir un ictus, i tota l’evolució que ha fet per sortir del coma. El llibre es presenta aquest dijous 8 de febrer a les 19h a les aules polivalents Santa Creu i Sant Pau. Comptarà amb la presència de l’autor, que estarà acompanyat de Llàtzer Moix i els doctors Jesús Benito Penalva i Crisrian de Quintana-Schmidt. 

Una salamandra creuant la riera | Julià Guillamon

“Farem una mica el ronsa al llit”. “Encetarem aquella llonganissa tan bona”. “Soparem mirant una pel·lícula antiga i, en acabat, passarem al sofà”. Guillamon escriu en futur. Un futur, però, en condicional. I, que no s’escriu, de fet, la vida, sempre, en condicional?

Guillamon escriu el primer dels relats en una sala d’espera d’hospital, “El càdec del Boixaus”. El primer de molts. Podria ser un entre molts sino fos perquè fou el primer. El primer després que la Cris, la seva companya, tingués un vessament cerebral. Encara en xoc, en una sala d’espera d’hospital, Guillamon, columnista habitual a La Vanguàrdia, escrigué el seu article setmanal. El 29 de desembre de 2016, Guillamon publicà una carta d’amor. Tot i que les columnes de l’escriptor sempre emanen un deix de poesia, aquella era especial. Era una carta d’amor a la Cris, la seva parella. I, des d’aleshores, n’escrigué set més. Set articles d’alt voltatge emocional. Set peces d’autèntic periodisme literari, ara recollides a Travessar la riera.

Entre el primer i l’últim, ha passat un any. Entre el desembre del 2016 i el desembre del 2017, la Cris creuà una riera, sempre acompanyada d’en Julià i, els seus textos, les seves paraules d’amor, repletes d’històries, records i esperança: “Hi havia una salamandra que nedava a la riera, nedava molt bé i jo havia de ser una salamandra nedadora. Sentia la veu del Guillamon propera i molt forta. I veia la riera, però molt lluny”.

“Cristina, va, ja no pots tirar enrere, no pots continuar sent salamandra”, li xiuxiueja Guillamon a cau d’orella. I ella, valenta, va travessar la riera, va sortir del coma.

Travessar la riera és, sens dubte, una història d’amor. Però, també, d’un retorn, d’un començament. D’una metamorfosis, com la de la salamandra del conte de la Rodoreda (curiosament un dels relat del recull La meva Cristina i altres contes). Que no està feta, la vida, d’esperes i començaments?  Els stand-by de la vida, moments en què passem de puntetes per la quotidianitat.

Amb una gran delicadesa i amb un deix d’humor, Guillamon narra la travessia de la Cris, la seva odissea per l’hospital de Sant Pau, l’institut Guttman, les hores d’espera, de rehabilitació. Els petits triomfs: un petit gest, una passa, una paraula. Sense perdre l’esperança, ni el sentit de l’humor. Travessar la riera, tal com bromeja la Cris, podria titular-se, també, “Relatos de una comatosa y otros cuentos chinos“. “Santa ironia”, escriu Guillamon en un dels primers articles. I sort en tenim de la ironia: ens empeny a seguir somrient, malgrat les adversitats. Com diu la dita, i no val més riure que plorar?

El 2017, la Cris i en Julià, van escriure plegats una història d’amor, omplint les pàgines en blanc d’una agenda nova de trinca. Una agenda en blanc, per estrenar, que els serví de dietari de la seva petita travessia. Una agenda esquiva amb l’arbitrarietat del calendari, amb la rutina i la quotidianitat. Una agenda escrita en present, en un present viu i continu trenat de records, anècdotes, plans de futur i esperança.