Trapezis, ampolles, loops i pedres

La vintena edició del Trapezi de Reus ha arribat a la seva fi. Han sigut quatre dies de circ, en totes les seves formes i formats: familiar, per adults, de creació, de gran format, de sala, de carrer… I inclassificable.

L’elefant del Trapezi recorria els carrers de Reus vestit de gala, amb un barret de copa i polaines, ben elegant. Reus s’ha omplert, un cop més, de circ contemporani, un gènere que cada cop difumina més les seves fronteres, contaminant-se de teatre físic, música i dansa.

Dissabte vam començar la nostra particular marató trapezista amb Um belo dia, de la companyia Dulce Duca. Una portuguesa malabarista (Dulce Duca) i un música català de frondosa barba (Jaime del Blanco) van omplir el teatre del IES Baix Camp de flors, maces i melodies de violí. Tant ell com ella porten faldilles que voleien, creant òrbites visuals i sonores. Com els dervitxos giròvags a la Capadòcia, Dulce Duca gira i gira amb una faldilla farcida de flors de plàstic, que es van escampant per tot l’escenari. Ella fa equilibris amb una flor i amb tot allò que es trobi per davant, i llavors apareixen les maces en escena. Però alerta, no veurem les clàssiques rutines de malabars amb tres, quatre, cinc o sis maces, sinó que Duca conrea l’art de l’equilibri, de forma subtil i irònica. Amb l’espatlla, els ulls, el dit… però sobretot amb la boca: la maça s’aguanta, literalment, gràcies a la llengua i a les dents de l’artista, creant una inquietant imatge, a mig camí entre l’erotisme i el teatre de l’absurd. Una tela blanca com de mosquitera és el capoll d’on surt el músic en iniciar-se l’espectacle, i gràcies a unes politges es converteix en teló de fons i faldilla de la malabarista. Um belo dia és circ de creació, de cambra, per a tots els públics i amb banda sonora a partir de loops de violí. Muito bem.

Després de fer un vermut (ritual gairebé obligatori, a Reus) i de dinar vam anar al Parc Sant Jordi, on còmodament asseguts a la gespa vam poder veure un fragment de Pulso, de la companyia Atempo Circ. Una noia caminant sobre ampolles buides (també hi havia un número d’equilibri amb ampolles a YeORBAYU, de la cia. Vaques), mentre una banda toca en directe, i un noi alt i prim vestit de dona s’enfila a una estructura. El número de corda volant de Marilén Ribot, d’una gran bellesa, va fer posar els pèls de punta als espectadors (entre ells molts programadors), balancejant-se a gran alçada i fent-nos venir unes ganes boges d’imitar-la. El número el vam poder tornar a veure aquella mateixa nit al Cabaret del Trapezi, on un esforçat Miquel Àngel Ripeu feia el que podia amb un guió prímissim per presentar alguns dels números presents al festival.

A la tarda vam pujar a La Palma, on teníem moltes ganes de veure el CorroC d’Escarlata Circus. Després de passar per La Mostra d’Igualada i la Fira de Titelles de Lleida, la instal·lació / visita guiada dels de Sant Esteve de Palautordera ens va meravellar. Literalment. La senyora Coral i el senyor Pedro Guijarro ens conviden a la seva particular Wunderkammer: un gabinet de curiositats ple de pedres, rocs i minerals de diversos tipus. Amb una sensibilitat, una finor i una gràcia incomparables, Bet Miralta i Jordi Aspa ens reben a casa seva i ens acompanyen per un món ple d’ombres, andròmines i subtil poesia. Aprendrem coses, ens escoltarem el cor i descobrirem una altra manera de mirar les pedres. Aquest és un d’aquells espectacles que és millor no explicar massa, és una experiència escènica i sensorial, una peça que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, cultura i interès per tot allò humà hauria de veure. CorroC s’ha de veure a un gran teatre, ja sigui el Mercat de les Flors, el TNC o el Teatre Lliure. És de justícia. La transversalitat de la proposta es demostra amb el seu pas per Igualada (teatre familiar), Lleida (objectes i titelles) i Reus (circ), o sigui que ha quedat sobrament demostrat que es tracta d’un espectacle per a tots, literalment, els públics. Ens reafirmem, un cop més, en la idea que el Montseny deu tenir alguna cosa tel·lúrica (o bé es tracta, simplement, del centre de l’univers), perquè d’allà en surten moltes meravelles.

Diumenge al migdia vam anar al Teatre Bartrina, on feien InTarsi, espectacle que el dissabte no vam poder veure perquè (encara) no tenim el poder de teletransportar-nos (teníem entrada a les nou del vespre, però estàvem levitant després de veure CorroC, gaudint d’un vermut i xerrant amb els Escarlata Circus). Dirigit per Jordi Aspa i amb una abassegadora llista d’entitats col·laboradores (La Central del Circ, L’Estruch. Fàbrica de Creació de les Arts en Viu, La Grainerie. Fabrique des Arts du Cirque – Toulouse, Espace Catastrophe – Brusel·les, Subtopia – Estocolm, Atelier Culturel de Landerneau, Flic Scuola di Circo di Torino i l’Escuela de Circo Carampa – Madrid) InTarsi es va estrenar al Mercat de les Flors dins del cicle Circ d’ara mateix el passat mes d’abril.

La segona creació de la Companyia de Circ “eia”, després de fer més de 150 actuacions per 12 països amb Capas, és un muntatge d’aquells rodonets: tot està bé, tant la direcció com la posada en escena, tant l’escenografia com el vestuari. Ja sigui a nivell individual o col·lectiu, els “eia” despleguen el seu talent, jugant amb l’escenografia com amb un joc de construcció gegant, i meravellen xics i grans amb les seves habilitats físiques. Quatre mascles alfa, quatre súper-homes de cossos cisellats, que desprenen suor i testosterona a cada salt, a cada acrobàcia. Però, sortosament, aquests homes també són sensibles i delicats, irònics i juganers, i no defugen l’evident homoerotisme que desprèn un espectacle fet amb quatre homes forçuts que es toquen tota l’estona. InTarsi juga amb el cos, eminentment, però també amb l’espai escènic i sonor, essent especialment celebrat el número de Manel Rosés ballant la seva coreografia anteriorment dita al micròfon (“Mà, mà, mà, peu, peu, peu, peu, folclore… mà”). No ens oblidem tampoc de l’acròbata Fabio Nicolini, amb cos d’atleta i mirada trapella, Fabrizio Giannini, portor massiu però amoròs, i Armando Rabanera, un àgil encantador, gran clown, que es va emportar la major part de les rialles de l’espectacle.

El Trapezi 2016 ja s’ha acabat. Havíem imaginat, tractant-se del vintè aniversari de la Fira, trobar-nos amb una ciutat més bolcada, amb més ambient de celebració col·lectiva, de festa, que no vam acabar de veure. Reus seguia la seva vida normal de cap de setmana, amb la gent passejant i fent un gelat a la Plaça del Mercadal. De tot allò vist (que és més que allò relatat aquí) ens quedem amb la presència de circ català, els espectacles de creació i la fusió de llenguatges. Potser ens hauria agradat trobar més perles entre la programació, més meravelles com CorroC o InTarsi… Però bé, ja se sap, un festival és un festival i hi ha d’haver de tot a la vinya del Senyor. L’any que ve hi tornarem. Amb alegria.