Trans… què? Transhumanisme!

1.07.2018

L’heu vist? De Kubrick. Un paisatge erm tenyit d’una llum crepuscular. Només se sent el vent. De tant en tant, els corbs grallen. Un homínid observa encuriosit l’ossada d’un animal gros. De sobte, engrapa un os i colpeja amb violència l’esquelet. Fins que, d’un sol cop, esclafa el crani del mamífer mort. Excitat i feliç, llança enlaire l’arma homicida que, suspesa a l’èter, conclou amb el primer pla d’una nau espacial enmig de l’espai. Passat i futur en un microsegon.

Imatges inèdites del rodatge de 2001 A Space Odissey

Diuen els experts que aquesta el·lipsi de 2001: una odissea a l’espai és la més àmplia de la història del cinema. Un salt temporal que condensa tota la nostra evolució com a espècie. I alhora, resumeix la nostra inevitable relació amb la tecnologia: de l’os a la nau. Però quan el desenvolupament tecnològic s’estira i s’estira per iniciar un veritable qüestionament de la condició humana, quin horitzó s’albira? Quan noves ideologies proclamen la provisionalitat i l’obsolescència de l’home, com encarar-se amb el present? Totes aquestes preguntes i d’altres es van plantejar el passat mes de maig al Palau Macaya al cicle de conferències organitzat pel Club de Roma i l’Obra Social La Caixa al voltant del Transhumanisme.

Trans… qué? Transhumanisme. Un moviment planetari que promou una nova concepció de la condició humana i de la seva aliança amb la tecnologia, però que alhora té aspiracions de transformació social i política. L’escassa repercussió al nostre país com la magnitud de les conseqüències que genera en tots els aspectes de la vida, fan del transhumanisme un fenomen inquietant i incert. Les conferències impulsades pel Club de Roma i l’Obra Social La Caixa reflexionen sobre aquest estrany moviment des de diferents perspectives.

Del transhumanisme n’havia sentit a parlar una mica. Una amiga francesa me’n va parlar un dia fent un cafè, però no en vaig fer gaire cas. Semblava una llegenda urbana, com quan t’expliquen que han vist cocodrils a les clavegueres de Nova York o un OVNI amb forma d’ou sobrevolant les muntanyes de Montserrat. Convidat a la conferència del Palau Macaya vaig sortir de dubtes.

Vaig arribar amb temps. Assegut, esperava l’inici de la conferència. Els fluorescents  il·luminaven la sala com el flash d’una fotocopiadora. A les 19h, amb una puntualitat mil·limètrica, Jaume Lanaspa, president de l’Oficina del Club de Roma a Barcelona, va donar la benvinguda a oients i conferenciants. Tot seguit, va dibuixar el marc per on gravitaria la reflexió. “Transhumanisme: somni o malson“, va deixar anar enmig del silenci general. Algú va tossir. Després d’uns segons, va continuar traçant la problemàtica del fenomen: “Quins límits ètics i polítics l’han de delimitar? Què cal delimitar?” Escoltant-lo, quedava palès el buit en el debat social, polític i cultural, l’escassa consulta al ciutadà, la poca consciència universal sobre què és aquesta nova ideologia. I sobretot, la incontrolable experimentació d’amagatotis d’ésser humà i tecnologia que es duu a terme actualment a empreses privades i públiques de la Xina, EEUU i Europa.

“Laboratoris? Ésser humà? Què deuen fer allà aquelles empreses?” vaig pensar mentre una escena d’Alien va brollar del meu cervell. Jaume Lanaspa continuava la seva presentació i va concloure amb un aire pessimista, vaticinant una predicció: “tal i com estan les coses, apostaria que en 3 anys, hi haurà la primera clonació humana a la Xina. Si fos cert això, implicaria reaccionar els poders democràtics”.

2001, una Odissea de l’espai

Una suor freda em començava a assecar la gola. I per un moment vaig creure en la possibilitat d’una Barcelona futurista a l’estil de Blade Runner. Però just abans d’imaginar-me que Harrison Ford em llegia l’iris, el senyor Lanaspa va passar el torn al filòsof Francesc Torralba, que moderaria la conferència i el debat posterior. Abans de presentar els dos experts, Torralba va arrodonir la presentació de Jaume Lanaspa amb més interrogants: “Transhumanisme: hi ha alternativa? Quines serien? Es necessari? Serà acceptat? Serà suavitzat? Límits?“. Aquesta és la paraula que es repetia: límits. Perquè el Transhumanisme no planteja només la millora de l’ésser humà mitjançant la tecnologia, sinó que defensa incorporar alteracions a l’ADN.

Amb certa incomoditat a la cadira, intentava pair els interrogants que Jaume Lanaspa i Francesc Torralba havien plantejat a les seves presentacions, quan Albert Florensa, primer ponent i membre de la Càtedra d’Ètica i de Pensament Cristià de l’Institut Químic de Sarrià (IQS) va presentar la seva proposta: “Cal buscar fora del Transhumanisme si hi ha alternativa. Cal analitzar el context en què es dóna per saber si es justifica”.

Gràcies a la meva amiga francesa, intuïa què era el transhumanisme, però l’explicació d’Albert Florensa em va deixar les coses clares. El Transhumanisme és una filosofia de moda, una utopia ( i no distòpia), una cosmovisió pròpia de l’era postmoderna que promou el culte a la tècnica, compresa com únic relat possible després del descrèdit de les altres narratives. Fins aquí, tots ho enteníem. Però, quin és l’objectiu, semblava que ens preguntéssim mirant-nos de reüll. Segosn Florensa, “el seu objectiu és la millora humana, tan física i cognitiva com emotiva i ètica. I alhora, resoldre la provisionalitat humana superant la vellesa, la malaltia i fins i tot la mort”.

Arribats fins aquí, puc confessar en aquesta crònica que, quan vaig escoltar la paraula mort, vaig pensar en Déu. Som orfes d’ell o ell és orfe de nosaltres? Superar la mort mitjançant la tecnologia ens convertiria en superhomes! I mentre em perdia per aquest calidoscopi d’hipòtesis futures, Albert Florensa va obrir una escletxa en el joc de figures geomètriques en que s’estava convertint el meu cervell: “l’espai de la sacralitat ha estat ocupat per la tècnica. L’home abraça la moral tècnica perquè la tècnica és la font de sentit i ens ofereix les nostres esperances: la idea d’èxit envolta la tècnica”.

Començava a entendre una mica més què plantegen els transhumanistes i el caràcter empíric i materialista del seu moviment, que nega tota dimensió espiritual de l’ésser humà. En aquell moment, per tranquil·litzar-me, taral·lejava la melodia de Welcome to the machine dels Pink Floyd. Com no podia ser d’una altra manera, Albert Florensa va finalitzar la seva intervenció oferint-nos als assistents una altra pregunta en forma de dicotomia sota la llum blanquinosa i neutre de la sala: “tecnocràcia o democràcia?”. Era el torn del segon ponent.

Stanley Kubrick. 2001 A Space Odissey

Elena Postigo, professora adjunta de Bioètica i Antropologia a la Universitat CEU San Pablo de Madrid, és una de les primeres filòsofes que ha reflexionat sobre el transhumanisme. Com a experta en el fet ètic, va plantejar els límits del moviment transhumanista i alhora, va aclarir les premisses subjacents del seu discurs postmodern. En primer lloc, Elena Postigo va ser precisa i clara: “Progrés humà no equival a desenvolupament tecnològic. A vegades sí, però no sempre”. La seva veu dolça contrastava amb la fermesa de la seva intervenció. I qüestionava les contradiccions, l’escassa formació filosòfica i el simplisme de certs arguments del relat transhumanista, acusant-lo d’evitar en moltes ocasions el debat rigorós.

Ens pot semblar que el Transhumanisme és un fenomen futurista, però el desig de l’ésser humà d’assolir la perfecció de la màquina és tan antic com l’homínid de Kubrick. Per això, Elena Postigo va contextualitzar el moviment transhumanista advertint que des de mitjans del segle XX, les ciències biomèdiques han ocupat el paradigma científic presentant-se com a objectives i invulnerables, alienes a qualsevol crítica. Ara bé, les conseqüències d’alterar l’ADN humà per produir ésser humans -com puntualitzava Elena Postigo-, es mou més aviat en l’àmbit de la creença que en l’àmbit de la ciència, perquè  encara no s’han mesurat els riscos del transhumanisme.

Elena Postigo ens va tranquil·litzar proclamant prudència, però el neguit a la sala era evident. De fet, el cop de gràcia van ser les seves properes paraules. “El transhumanisme és aquí. Hem de ser realistes: això és el que ve. I és la realitat. La tecnologia és una aliada, però s’ha de reflexionar i plantejar-li crítica”.

Portàvem quasi una hora de conferència. I Elena Postigo enfilava el final de la seva intervenció. És llavors quan vaig empassar saliva i vaig albirar un futur semblant a Metròpolis de Fritz Lang, La gola seca del tot i el cor eixut. Necessitava solucions. I Elena Postigo, ara sí, va calmar breument l’ansietat que em neguitejava el cos: “Cal una reformulació terminològica per establir una diàleg amb els transhumanistes. Cal recuperar una mirada ètica i antropològica sobre la tecnologia”, va concloure amb un somriure i un agraïment. Fi de l’acte. Aplaudiments.

Vaig recollir la gravadora i  la meva llibreta ENRI. Vaig tornar cap a casa. Mentre treia una T-10 – cada cop més cara-, vaig revisar els whatssaps del mòbil. Ja al metro, vaig programar l’alarma del dispositiu abans d’apagar-lo. Em volia desconnectar. Aquella nit no vaig engegar l’ordinador. Per expulsar-me aquell neguit del cos, vaig sortir a la terrassa i vaig encendre una cigarret. Tot era silenci com a la pel·lícula de Kubrick. La nit fosca. El lladruc d’un gos. Demà seria un altre dia, vaig pensar. I per uns segons em vaig sentir lliure.