Tragèdia: crua o pasteuritzada?

6.08.2018

L’International Institute of Political Murder no és ni una ONG ni un subdepartament de la policia científica. És el grup de teatre comandat pel suís Milo Rau al llarg d’una colla d’anys, un col·lectiu d’on han sortit espectacles com Hate Radio o Five Easy Pieces, sobre la propaganda genocida a Ruanda o els casos de pederàstia i assassinat a Bèlgica. L’Institute de Rau és un grup escènic polític però reputat, postdramàtic però seriós, dedicat al que es podria anomenar amb exactitud el “teatre compromès”.

Milo Rau, el teatre en conflicte | Foto: Tech2

Ara fa uns mesos Rau va ser nomenat director del teatre NT Gent (Gant, Bèlgica), i això ha coincidit amb un manifest que reorienta i emfatitza el seu compromís amb l’escena. Aquest manifest ha estat comparat amb el Dogma de Lars von Trier i els seus amics, per la seva radicalitat basada en la restricció logística i l’austeritat estilística, tot plegat dirigit a la cerca de certa “veritat”. Entre altres punts, el Manifest de Gant ambiciona ni més ni menys que “canviar el món”, fer que la representació “sigui real en ella mateixa” i entendre el teatre com “un procés de producció”, que hauria de ser accessible en tota la seva amplitud, des de les investigacions als càstings.

En aquest sentit, la combinació de professionalitat i amateurisme, la diversitat lingüística i la simplificació en les escenografies han de ser, més que restriccions i obstacles, les eines per arribar al públic de manera contundent i honesta. La primera ocasió per comprovar els resultats de la nova etapa de Rau ha estat L’assaig. Històrie(s) del teatre I, primera part d’una futura trilogia, que s’ha vist al Teatre Lliure de Montjuïc els passats 29 i 30 de juliol, dins del Festival Grec.

La peça, de títol amb ressons godardians, gira al voltant d’un assassinat homòfob a la decadent ciutat de Lieja, un cas a partir del qual la companya ha bastit un artefacte que transcendeix els límits i els rigors del teatre-document. A l’escenari, una gran pantalla resumeix els primers plans i els fons de les accions, però també completa algunes escenes amb material pregravat que es combina amb la tria de fragments d’escenes realistes, mentre puntualment apareixen tot de contrapunts performatius i metateatrals sobre el mateix procés de creació escènica…

Si d’una banda les paraules sorgides de les entrevistes als pares, el botxí i el xicot de la víctima serveixen per aportar dades, humanitzar els “personatges”, oferir traces d’un argument que intermitentment fa la funció de faula, l’altre tema cabdal és la pròpia construcció de la representació escènica: els càstings que ofereixen els matisos de la personalitat dels actors, els passos a partir dels que es du a terme la construcció dels personatges, la reflexió sobre l’estructura, les parts i les intencions de l’espectacle, com es mostra la representació de la violència i com es detalla l’expressió de la banalitat del mal.

La història que s’explica és l’anatomia d’un assassinat, i exposa una investigació tant criminal com teatral. La seva reconstrucció munta un artefacte ficcional i alhora periodístic, “basat en fets reals”, que engega tot de mecanismes a cavall del teatre i el cinema, que se sintetitzaran finalment en el moment sublim en què la víctima ressuscitada canti la Cold Song de Henry Purcell, que sí que ens va deixar glaçats. Tot ha servit per arribar a aquest moment d’intensitat emocional, de plenitud empàtica, i és aleshores que ens n’adonem: els ingredients de la tragèdia eren allà, de la mimesi a la catarsi, però la poètica s’ha servit crua, i s’ha agafat de la mà l’espectador, acompanyant-lo amb les reflexions sobre l’abast i la construcció del que es veia.

I així és com l’esforç arriba a bon port: la fragmentació de la proposta, la discontinuïtat dels registres, la interrupció en les interpretacions (els personatges apareixen i desapareixen de la mà dels intèrprets, com fulguracions, vistos i no vistos), fins i tot el macabre del tema, van cohesionant-se fins que cristal·litzen en una peça basada en l’economia de mitjans, en la sostracció antiespectacular, i també en els ecos i ressons d’unes paraules “reals”, sempre intencionades i dirigides a la construcció d’un relat aparentment simple i lleuger, però que compta amb una estructura sòlida i uns contrapunts aglutinadors, sorprenents però sempre justificats: una escena del Hamlet, un ball sobre una grua, una cita de Mouawad, un poema de Szymborska, una referència irònica als Dardenne, una simfonia barroca…

L’espectacle continua una trajectòria d’hibridació radical i essencialista que ja marcava tendència i obria camins, i que en la nova etapa obre de manera explícita i “manifesta” la porta a una (nova) renovació del teatre. L’Assaig entès doncs com a pràctica, provatura i exercici de perfeccionament, però sobretot com a aventura, experimentació, tempteig. Com un espectacle que transita per noves formes d’assolir l’empatia, de lligar-se a la consciència de l’espectador, d’unir estranyament i naturalisme en un esdeveniment que es val tant de l’artesania com de la tecnologia.

Eines per a una veritable autòpsia al fet teatral. I és així com la proposta de Rau i companyia amplia l’horitzó de l’escena contemporània. Ho fa, certament, tot compartint una sèrie de temàtiques, preocupacions i estratègies amb altres obres vistes al Festival Grec d’enguany: la narració urgent i actual, propera a la “realitat” (que també estava en el Gentry dels Mos Maiorum) o el pacte de col·laboració amb el dispositiu audiovisual (com l’Ombra (parla Eurídice) dirigida per Katie Mitchell).

Esborrant convencions per construir noves formes que permetin percebre i fer aflorar de manera intel·ligible i emocionat els continguts que la realitat va generant i els mitjans poden copsar, remuntar, reproduir. Aparell tecnològic a banda, Rau proposa servir una tragèdia crua, i se situa així als antípodes de les propostes més “cuinades”: pautades, disfressades, amanerades o impostades, ballant al so de partitures literals i literàries… Obres tancades i impermeables, que segueixen recorrent a la convenció, la tradició, l’acadèmia i el cànon (Filoctetes & co.). No cal triar entre unes i altres, però sí que estaria bé tenir-les totes a l’abast.