La Bête arriba finalment al TNC

'La Bête' de David Hirson és una comèdia hilarant que s'estrena el 10 d'octubre al Teatre Nacional. Joan Sellent, traductor de l'obra, ens parla de l'experiència i les dificultats de traduir teatre en vers.

És un fenomen realment singular que un jove dramaturg nord-americà, a final del segle XX, s’embranqui a escriure, en anglès, una obra “francesa” situada al segle XVII en un palau del Llenguadoc i composta íntegrament de versos rimats. Tan singular com l’experiència del traductor a qui encarreguen traslladar un producte d’aquestes característiques a una llengua romànica.

La Bête, de David Hirson,és una paròdia del teatre de Molière, però al mateix temps també és una obra sobre Molière i el seu teatre; un homenatge al dramaturg francès (que hi apareix com un dels protagonistes, lleument camuflat sota l’anagrama d’Elomire) i, per extensió, al teatre en general. És teatre dins el teatre i sobreel teatre. En un to de farsa descordada, La Bête planteja una complexa reflexió sobre la dicotomia “serietat/frivolitat”, tan antiga com la història del teatre, de l’art i de la societat en general.

Però gosaria sospitar que, per sobre d’aquests objectius temàtics i conceptuals, un dels reptes que devien fer més gràcia a David Hirson era l’exercici acrobàtic d’escriure, en consonància amb la seva voluntat de parodiar Molière, una obra estrictament cenyida als codis formals del teatre francès de tres segles i mig enrere. I un d’aquests codis formals era, sens dubte, el de fer parlar els personatges en versos rimats de dos en dos:

Allons, vous, vous revez, et bayez aux corneilles.

Jour de Dieu! Je saurai vous frotter les oreilles.

(Molière, Tartuf, Acte I escena 1)

(Uns alexandrins que, en mans de Joan Oliver, es converteixen en:

I tu què fas, badoca, guaitant les musaranyes?

Valga’m Déu, ja veuràs com et trec les lleganyes!)

Hirson, però, no és francès ni català: és de Nova York, i el seu vehicle literari és la llengua anglesa; en conseqüència, el referent on va acudir per donar forma al seu producte no va ser directament la tradició versificadora del teatre francès, sinó aquesta tradició tal com l’havia assimilada i adaptada la cultura anglosaxona. O, dit d’una altra manera: passada pel filtre de les traduccions.

El parell de versos citats més amunt, com ja hem dit, exemplifiquen el vers alexandrí, model indestriable i gairebé exclusiu del teatre neoclàssic francès i de les seves versions al català i a les altres llengües romàniques. En la tradició teatral anglòfona, en canvi, l’alexandrí hi té una presència residual des de l’època de Shakespeare, en què tant ell com els seus contemporanis elizabetians van adoptar gairebé unànimement aquella mena de decasíl·lab anomenat pentàmetre iàmbic (“To be or not to be, that is the question”). I és el pentàmetre iàmbic el model mètric al qual han acudit i acudeixen, gairebé sistemàticament, els traductors que fan versions angleses de teatre francès versificat.

Un dels més prestigiosos d’aquests traductors és el poeta novaiorquès Richard Wilbur, que des de mitjan segle passat (més o menys la mateixa època en què Joan Oliver traduïa El misantrop i el Tartuf) s’ha dedicat a traslladar a l’anglès el teatre de Racine, de Corneille i sobretot de Molière. En mans de Wilbur, les dotze síl·labes de cada un dels dos alexandrins del Tartuf que apareixen més amunt fan la mudança cap al pentàmetre iàmbic i es converteixen en deu:

Wake up, don’t stand there gaping into space!

I’ll slap some sense into that stupid face.

Aquest és el patró mètric amb què el teatre de Molière està instal·lat en la tradició anglosaxona; i, en conseqüència, aquest és el model que Hirson va seguir a l’hora d’escriure La Bête, conscient que, si volia connectar amb el públic de parla anglesa, era decisiu que se cenyís a la tradició autòctona i a les expectatives d’aquests espectadors potencials:

The very thought that we’re not worth consulting

Should strike you as sufficiently insulting

To tell him, as I plan to, face to face,

Exactly what I think about this case,

diu Elomire al final del primer acte de La Bête; i, si ens aturem a comptar el nombre de síl·labes i d’accents, comprovem l’exacta coincidència mètrica amb els dos versos del Tartuf de Richard Wilbur.

Abans d’emprendre la versió catalana de La Bête, la primera cosa que vaig haver de decidir va ser el model de vers a utilitzar, i la veritat és que no hi vaig pas haver de donar gaires voltes; semblava evident que l’opció més eficaç —i alhora la més fidel a les intencions de l’autor— no era precisament cenyir-me al patró mètric de l’original anglès, sinó recórrer a l’alexandrí:

Només la sola idea que no se’ns té per res

ja hauria d’ultratjar-te i de tenir prou pes

per plantar cara al príncep, com farà un servidor,

i dir-li el que pensem de la situació.

En traducció teatral (i més encara si, com en aquest cas, es tracta de teatre en vers), la necessitat d’allunyar-se de la forma de l’original per capturar-ne el sentit i la intenció no és en absolut un fet excepcional. Si el text de David Hirson té Molière com a referent, hauria estat absurd renunciar a la possibilitat que la tradició autòctona m’oferia de situar-me més a prop del referent que el mateix autor, almenys al nivell de la forma externa. I més tenint en compte que aquesta possibilitat es dóna tan poc sovint en el meu ofici.

Una altra de les servituds que imposa la traducció del vers rimat, tant en teatre com en poesia, és la necessitat recurrent d’allunyar-se dels equivalents literals si es vol mantenir el recurs de la rima. Només cal que ens fixem en la versió de Joan Oliver dels dos versos del Tartuf citats més amunt: el modisme francès “bayer aux corneilles” té el seu equivalent exacte en el “guaitar les musaranyes” a què va recórrer Oliver en el primer vers; fins aquí molt bé; però en el segon, si Molière va poder resoldre la rima amb unes oreilles, que rimen amb corneilles a la perfecció, Oliver, en canvi, ja es va veure obligat a renunciar a l’equivalent literal, senzillament perquè orelles i musaranyes no rimen ni amb calçador, i va haver de buscar una alternativa que complís el requisit de la mètrica i la rima i alhora no traís ni el sentit, ni el to ni la intenció de l’original. No es pot negar que l’opció no literal “ja veuràs com et trec les lleganyes” és una manera impecable de recrear el “Je saurai te frotter les oreilles” de l’original amb el compliment de tots els requisits. I, si ens fixem en la versió anglesa de Richard Wilbur, observarem que, en aquest cas, l’esforç (sense dubte reeixit) de recrear el sentit, el to i la intenció de l’original ja s’ha allunyat gairebé totalment dels equivalents literals.  

Aquests són els criteris que he procurat seguir en la meva versió al català d’aquesta obra nord-americana tan descaradament francesa. En tot moment he intentat mantenir-me fidel a la intenció, al to, al sentit i a l’energia còmica de l’original, i el camí per arribar a aquesta fidelitat, com sempre passa en traducció teatral però en aquest cas amb una freqüència molt més accentuada, ha estat el que s’allunya de la literalitat precisament per obtenir uns resultats el més semblants possible al text original. Espero que en aquest camí no hi hagi quedat un rastre de pèrdues excessiu, i que la meva traducció no desmereixi d’un vehicle de luxe com és la companyia amb què arribarà a la Sala Gran del TNC.

Si voleu més informació sobre La Bête de David Hirson, en trobareu al web del TNC.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació