Traduir Dickens

18.12.2012

En La tasca del traductor, Walter Benjamin compara el text original i les traduccions amb fragments d’un vas trencat que cal recompondre per comprendre’n millor el significat.

Charles Dickens

Així ho va recordar Pilar Estelrich durant el IV Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporània: Dickens en la cultura catalana. La recepció i les traduccions, organitzat pel grup TRILCAT i, més concretament per Marcel Ortín i Sílvia Coll-Vinent. Les diverses intervencions que durant els dies 14 i 15 de desembre es van poder sentir al Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra també són, a la seva manera, fragments d’un vas trencat que, si el reconstruïm amb cura, ens permetrà conèixer millor quina influència té en el nostre país el novel·lista anglès més popular.

El Simposi el va inaugurar Enric Cassany (UAB), que va parlar del Dickens narrador de la història social, del mestre dels finals feliços que tant diferia dels naturalistes francesos i que, malgrat la seva gran fama, amb prou feines va influir en la ploma dels nostres narradors vuitcentistes. Tanmateix, d’aquest fet, no se’n pot deduir que el sistema literari català hagi estat sempre impermeable al clàssic anglès; les nombroses traduccions i adaptacions que es van esmentar en aquest Simposi ho desmenteixen totalment.

Josep Marco (UJI), Victòria Alsina (UPF) i Isabel Tello (doctora per la UJI) van descriure alguns elements de l’estil de Dickens —en concret la ironia, el ritme de la prosa, la variació lingüística i l’estil rondallístic de A Christmas Carol— i van mostrar el tractament que aquests trets havien rebut en diverses traduccions.

Servint-se de la pel·lícula The Kid, de Charles Caplin,Teresa Iribarren (UOC) va il·lustrar la influència de la novel·la dickensiana en el gènere cinematogràfic.

Enric Gallén (UPF) va seguir la pista a dues adaptacions teatrals de A Chistmas Carol. Val la pena esmentar-ne la primera, Joan Solivern, de Ricard Ferriol (1934), que exemplifica el moment inicial de la recepció de Dickens, quan la cultura catalana va començar a interessar-se per ell no perquè fos un clàssic imprescindible —que és el que passa més endavant—, sinó perquè era vist com un autor popular i optimista que podia ser llegit fàcilment en clau evangelitzadora. L’acollida de Dickens a la premsa catòlica de principis de segle XX va ser justament el tema que va tractar Sílvia Coll-Vinent (URL). En aquesta mateixa línea ideològica, hi ha la col·lecció Biblioteca Blanca, on el 1902 Josep Carner va publicar el pròleg a la traducció castellana, segurament seva, de The Cricket on the Hearth, segons va demostrar Marcel Ortín (UPF).

 

Simposi Dickens a la UPF

 

Una menció a part es mereix el taller de traducció que van protagonitzar Joan Sellent i Xavier Pàmies. Se’ls va demanar que comentessin alguns fragments de les traduccions de Carner i que parlessin de la seva experiència com a traductors de Dickens. Tots dos van declarar que la versemblança era el seu principi rector, fet que els distancia enormement de Carner, les traduccions del qual ara podrien ser titllades d’artificioses, però que mereixen ser lloades pel paper que van jugar en la consolidació del català com a llengua literària.

Finalment, Paul Vita (Saint Louis University), en la conferència de clausura va oferir un panorama de la recepció de Charles Dickens a l’Estat espanyol, des de les primeres mencions de l’autor a la premsa —encara en vida de Dickens—, fins als actes que enguany s’han celebrat arreu del món per a commemorar el bicentenari del seu naixement, entre quals cal contar-hi aquest Simposi.