Traduir de l’alemany

26.10.2018

Els dies 17 i 18 d’octubre s’ha celebrat la vuitena edició de les Jornades sobre Traducció i Literatura a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a càrrec del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) i la Càtedra Jordi Arbonès. Els actes han acollit l’homenatge del traductor –i professor de la casa– Joan Fontcuberta.

Joan Vinyoli

Les ponències han girat entorn de la traducció de diversos autors alemanys contemporanis destacats, parant especial atenció en la figura dels traductors, també preeminents, de la mà d’experts, estudiosos i traductors de la llengua germana. El públic ha pogut gaudir d’un acurat repertori d’aportacions acadèmiques, ordenades cronològicament, a través de les quals s’ha fet palesa la recepció de la literatura alemanya a Catalunya al llarg del segle XX i en els primers anys del segle XXI.

A la primera ponència, sota el títol “Literatura alemanya traduïda al català. D’afinitats electives i de cànons”, el professor i traductor Jordi Jané i Lligé va oferir una magnífica sinopsi de la història de la traducció en l’àmbit de la germanística. Va subratllar la notable trajectòria de Fontcuberta, que va dedicar la seva vida a la traducció i a la docència, i va parlar dels autors alemanys més assenyalats –o hauríem de dir més traduïts­– dels darrers cent anys: Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich Hölderlin, Rainer Maria Rilke, Alfred Döblin, Bertolt Brecht i Stefan Zweig. De Joan Maragall a Simona Škrabec i Arnau Pons, passant per Manuel de Montoliu, el ponent va fer un repàs dels nombrosos especialistes i intel·lectuals que, des de l’inici del segle passat fins al present, han deixat una empremta en l’estudi de la historiografia, en termes de la influència del romanticisme alemany des de la segona meitat del segle XIX. En aquest sentit, va posar en relleu la transcendència de la recerca actual a diverses universitats i els respectius grups de recerca.

 

Joan Maragall

Joan Maragall

La segona intervenció, de la mà del catedràtic de Filologia Josep Murgades, va centrar-se en “El Goethe de Maragall. O com suplir la falta d’una tradició literària pròpia i seguida”. A l’inici del discurs, Murgades va utilitzar una paronímia per a descriure la relació entre el traductor Joan Maragall i Goethe: “Maragall primer l’adopta, i després l’adapta”. En realitat, Maragall va adoptar extensament l’autor alemany, en paraules del ponent, per a “suplir la falta d’una tradició literària pròpia i seguida”, tal com avançava el subtítol de la ponència, per mitjà de la traducció. Murgades va explicar que el va adaptar pel fet que, en no tenir un bon coneixement de la llengua alemanya, Maragall no traduïa les paraules de Goethe –el Goethe clàssic, el de les Elegies romanes–, sinó que les desxifrava.

A continuació, el professor David Peidró va presentar la ponència “El Hölderlin de Riba. Travessar el cant, traspassar la llengua”. El vincle entre el poeta alemany i Carles Riba –el poeta català­– era molt més proper atès que, com a traductors, tots dos havien traduït Sòfocles a les llengües respectives. Peidró també va destacar que les traduccions poètiques de Riba, que posseïa un bon nivell de llengua alemanya, contenien poques infidelitats. La darrera activitat programada per a la primera Jornada va ser el recital “Stefan Zweig traduït per Joan Fontcuberta”, a càrrec de la traductora i actriu Maria Bosom, en què es van llegir els fragments de tres obres de l’autor austríac: La impaciència del cor, Por i El món d’ahir. Tot seguit, va dur-se a terme, fora del programa, un homenatge a Fontcuberta, durant el qual van pronunciar uns mots el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació, Albert Branchadell, i el professor i traductor Joaquim Sala-Sanahuja, i que va acabar en penjar-se una placa per a inaugurar el nou “Mirador de Joan Fontcuberta”.

Carles Riba

Simona Škrabec, doctora en Literatura Comparada, va engegar la segona Jornada amb la ponència “El Rilke de Vinyoli. El cop d’arquet sobre dues cordes”. Com a tret de partida va formular les qüestions següents: Per què Joan Vinyoli havia activat una relació intel·lectual amb Rilke? Per què va fer tanta confiança al llegat intel·lectual del poeta txec? Després de revisar la figura de Rilke, Škrabec va destacar que Vinyoli, efectivament, havia trobat diversos vincles amb qui considerava el seu mentor: entre altres aspectes, ell i el Rilke “apàtrida” –que, al mateix temps, era baluard de la cultura alemanya– tenien en comú una història desafortunada, en haver viscut contextos similars, l’un durant el franquisme i l’altre en l’esfondrament de la monarquia austro-hongaresa i la Primera Guerra Mundial. Molt diferents en la seva vida quotidiana, compartien l’estigma de ser invisibles per als seus entorns. En paraules de Škrabec, “dins la veu de Rilke hi havia una consciència de cultura, i Joan Vinyoli va saber entendre la veu de Rilke”. La ponent també va fer referència a l’obra del poeta txec, entre la qual va destacar els dos llibrets de poemes, traduïts per Vinyoli, Visions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que va descriure com extremadament diversos. Škrabec va respondre, finalment, les preguntes inicials: el poeta català, que havia fet una relectura de Rilke, va aprendre del seu “mestre” tot allò que el va guiar al llarg de la seva trajectòria artística.

Feliu Formosa | © Manu Manzano

La doctora en Filologia Alemanya Teresa Vinardell va oferir la ponència “El Döblin de Serrallonga. El repte de traduir una prosa polifònica”, en què es proposava d’analitzar la traducció de Carme Serrallonga de l’obra de Döblin, Berlín Alexanderplatz. Vinardell, que va plantejar quines eren les decisions que havia pres Serrallonga a l’hora d’enfrontar-se a la polifonia de la novel·la, va posar en relleu els recursos discursius de la traductora: malgrat que es mimetitzava rere l’autor (en la traducció no hi ha ni notes del traductor, ni comentaris, ni pròleg) va atorgar-se algunes concessions. Els exemples de la variació en la distribució de les repeticions que Döblin havia fet servir en les diverses referències musicals al llarg de l’obra o les dues versions diferents de Serrallonga per a traduir el mateix passatge bíblic, van servir per argumentar molt encertadament la seva tesi.

A la intervenció següent, sota el títol “El Brecht de Formosa. Entre l’escenari eficaç i la concisió poètica”, la doctora Heike van Lawick va posar sobre la taula aquesta pregunta: a quins aspectes de Bertolt Brecht donava més importància el seu principal traductor al català, Feliu Formosa? Per tal de respondre-la, i després de fer un breu repàs biogràfic del dramaturg alemany –a qui Formosa havia conegut d’ençà de la lectura de Galileo Galilei– van Lawick va examinar les obres de Brecht que Formosa va traduir del 1961 ençà.

Joan Fontcuberta Gel | Foto Quaderns Crema

La doctora Loreto Vilar va assumir l’última aportació, “El Zweig de Fontcuberta. De la superació de la censura franquista al Premi Ciutat de Barcelona, i fins a la darrera tria”, en què va fer un balanç de l’obra de Stefan Zweig traduïda per Fontcuberta. El traductor va traslladar nombroses novel·les de l’escriptor austríac d’ençà que, el 2001, va descobrir l’obra autobiogràfica El món d’ahir. Memòries d’un europeu (que el 1947 ja havia estat traduïda al castellà). Per mitjà de l’anàlisi comparativa d’alguns fragments de la versió original i la traducció de les obres La impaciència del cor (2010), L’embriaguesa de la metamorfosi (2015) i Clarissa (2017), Vilar va posar de manifest la interpretació de Fontcuberta d’un autor que sempre feia girar la seva obra al voltant de dos eixos: l’Àustria natal i el judaisme.

La taula rodona “Les traduccions (o la manca de traduccions) de literatura alemanya contemporània al català” va tancar les Jornades, amb la participació dels traductors Joan Ferrarons, Ramon Monton, Arnau Pons i Anna Soler Horta. Després de fer cadascun una breu aportació sobre la seva trajectòria, la pregunta “Què es tradueix i què no?” va obrir el debat, que va tocar temes diversos, entre els quals va destacar la visió dels participants sobre l’estat actual de la traducció de la literatura germànica contemporània.

En definitiva, les VIII Jornades sobre Traducció i Literatura han estat un èxit, tant de participació com d’assistència. Les col·laboracions seran incorporades a la propera edició de la revista Quaderns. Estudis de Traducció. És una lectura que, sens dubte, valdrà la pena tenir en compte.