Toulouse-Lautrec: quan pujar a Montmartre significava ser lliure

22.10.2018

El 1880, el barri de Montmartre era un lloc marginal, empobrit i apartat de París, però en un període breu de temps es va transformar en el centre literari i artístic de la ciutat. Ara, el CaixaFòrum ens transporta als seus cafès, cabarets i carrers tot potenciant una escenografia que submergeix l’espectador a la bohèmia francesa, i que gira al voltant de l’artista Toulouse-Lautrec.

‘Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre’ és una producció de l’Obra Social ”la Caixa” sense precedents al nostre país | Foto: CaixaFòrum

“Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre”, aquest és el nom de la mostra del CaixaFòrum que des de la primera passa transporta al visitant al París de finals del segle XIX. La institució demostra com tot i no tenir obres interactives, els museògrafs poden motivar al públic a través d’elements de presentació paral·lels, com ara el disseny expositiu o la música de les sales. Això sí, sempre partint d’una bona tria artística: en aquest cas, 345 peces mítiques dels avantguardistes francesos que van canviar la història de l’art des del turó de Montmartre, la zona conflictiva de la ciutat.

El nom més destacat de l’exposició és el d’Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), no només perquè hi veiem un recull significatiu de la seva pròpia obra, sinó perquè és una persona representativa de tot el col·lectiu d’artistes que desafiaven les convencions, estimulaven un nou tipus de creació, s’oposaven a la vida burgesa i a la bellesa de manual, així com també en molts casos tenien punts de vista polítics radicals…. I bevien molt.

A l’exposició veiem pintures, cartells i gravats d’altres coetanis de Toulouse-Lautrec, com Pierre Bonnard o Henri-Gabriel Ibels, per anomenar-ne alguns. Aquests pintors tenien clar que no vivien en un període atemporal, sinó que eren els protagonistes del seu propi temps, i això els feia passejar pels seus carrers i tenir la necessitat de pintar-los constantment, així com retratar les persones amb qui es creuaven dia a dia. Res d’idealitzacions.

El seu punt de vista social repercutia directament en l’art que feien, que s’oposava a l’acadèmic. Aquest últim “accentuava la idealització de la figura humana o, com a mínim, una representació formal i ideal de l’individu”, recorda el comissari Phillip Dennis Cate, crític d’art, i en canvi els avantguardistes se sentien atrets per la lletjor, pels límits de la vida, per la misèria, per tot allò que desafies l’establishment i la burgesia.

Però d’on va sorgir aquesta explosió artística? A finals de 1881, l’artista frustrat Rodolphe Salis va fundar a Montmartre el cabaret Le Chat Noir. Els seus parroquians, sobretot pintors i escriptors afins a Les Arts Incohérents –el nom del grup artístic ja ho diu tot- van ser els qui van influir més a l’hora de fer de Montmatre un focus d’atenció de la vida artística i literària de l’avantguarda parisenca. Més tard, el 1894, la moderna i avançada revista literària i artística La Plume va iniciar un programa d’exposicions titulat Salon des Cent per promocionar l’obra de cent artistes no academicistes. La Plume també va esdevenir un punt de trobada i un aparador d’artistes a París.

En un període relativament breu, la zona es va transformar en el centre literari i artístic de la ciutat. Qui no ha sentit a parlar mai del Moulin Rouge? Al cap d’una quinzena d’anys, Montmartre ja tenia més de quaranta locals d’entreteniment, sobretot cabarets, cafès concert, sales de ball, music-halls, teatres i circs. Amb el temps, aquest ambient cultural i lúdic va acabar sent comercialitzat pels seus propis creadors: “Pujar a Montmartre era ser lliure”, destaca el comissari, “Però al cap d’uns quants anys es va convertir en aquesta mena de Disneyland que és ara”.

Però abans que tot s’acabés, què propiciava aquesta devoció per l’entreteniment popular? Els cartells, dissenyats pels mateixos artistes que veiem a l’exposició, es van convertir en un element artístic molt important a l’hora de difondre espectacles i festes. A més, popularitzaven els artistes –Toulouse-Lautrec estava a tot arreu i tothom el podia veure–, creaven un imaginari popular comú, i permetien als creadors guanyar-se la vida fora del restrictiu sistema acadèmic.

I el mateix passava amb les il·lustracions, que es començaven a fer expressament per als mitjans de comunicació. El 1875, el gravador Charles Gillot va inventar un sistema per imprimir, amb una premsa tipogràfica, il·lustracions fotomecàniques en blanc i negre basades en dibuixos. Així, la funció del dibuix va canviar radicalment durant aquella època: va deixar de ser un pas preparatori per a la pintura i es va convertir en un mitjà independent que permetia retratar la realitat.

Cafès, sales de ball, prostitució… L’exposició del CaixaFòrum fa un retrat precís de la revolució artística de Montmartre al tombant del segle XIX, repassant també com estaven representades les dones. Una mostra que agradarà al públic, que reconeixerà una part de les seves peces perquè ja formen part de la nostra tradició visual, i que es deixarà endur pel disseny de les sales per sentir-se més a prop d’aquell Montmartre que, anys després, ha desaparegut.