Toulouse-Lautrec i “els altres”: la revolució a Montmartre

17.01.2019

Aquest diumenge, 20 de gener, el CaixaFòrum de Barcelona tanca les portes de la mostra Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, que ha assolit un rècord d’assistència amb 200.000 visitants. Encara que el títol de l’excel·lent exposició presenti com a personatge central al famós cartellista, hi ha molt més que un únic personatge per descobrir en el tortuós recorregut que reconstrueix l’explosiu barri parisenc de Montmartre dels finals del segle XIX.

‘Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre’ és una producció de l’Obra Social ”la Caixa” sense precedents al nostre país | Foto: CaixaFòrum

Tot i que a l’exposició del CaixaFòrum l’únic nom que apareix és el de Toulouse, els protagonistes són ell i els seus companys, “els incoherents”, una vintena d’artistes revolucionaris representats amb creacions realitzades en col·laboració i compartint glops de begudes. Conscients del rol de l’artista d’escodrinyar i comprendre la realitat, i des d’una perspectiva ampla i profunda que assenta els nous valors de la modernitat, el grup dels incoherents creen les bases de les avantguardes del segle XX. Ho fan a través d’una sèrie d’actes de rebel·lions contra l’acadèmia artística i altres institucions oficials, i per mitjà d’una manera de crear lliure i innovadora.

El CaixaFòrum clausura una altra exposició extraordinària dins del seu repertori, ideada per un especialista del tema, el col·leccionista americà Phillip Dennis Cate. La seva proposta permet descobrir obres trencadores sorprenents, deixant-se guiar per les músiques, els cancans, els interiors cabaretescs i les atmosferes dels escenaris del Montmartre de final del segle XIX i principi del segle XX.

Ja a la primera sala, un passa entremig de la primera provocació. Dues pintures que es confronten: un quadre de l’acadèmic Puvis de Chavannes i un altre, The sacred grave, del mateix format i mida, de Toulouse-Lautrec. Col·locats l’un davant de l’altre, per facilitar al visitant l’observació de les similituds i diferències, salta a la vista com Lautrec proposa provocada i aparentment el mateix tema. Però en el quadre de Lautrec els protagonistes no són la bellesa i l’harmonia dels personatges idealitzats d’una antiguitat perduda, com en el quadre del pintor d’acadèmia. Lautrec presenta el seu autoretrat, d’esquena, i els retrats dels seus companys en el mateix entorn bucòlic de Chevanne, però al seu quadre tot està mal dibuixat. Ni tan sols el color està prèviament preparat a la paleta, si no posat directament, de manera desordenada i despreocupada, fins al punt de deixar-se algun tros de la tela nua.

‘The sacred grave’ de Toulouse Lautrec

La critica a l’artista d’acadèmia, acceptat als museus, a les exposicions oficials, als cercles burgesos, és feroç. Toulouse declara l’obtusitat de continuar representant l’antiguitat, demostra que és insuls i inclús insolent insistir a buscar fórmules estètiques i moralitzadores obsoletes que no encaixen amb la societat actual.

En el quadre del cartellista apareixen els seus companys de feina i de vida, i ell mateix. Toulouse-Lautrec s’autorepresenta vestit com en el dia a dia, i destaca entre els altres per la seva posició quasi irrespectuosa cap a l’observador que el veu d’esquena, en una postura que mostra tota la seva deformació física i suggereix l’acte irreverent de pixar. Al quadre també es distingeixen tocs d’humor absurd, precursor del llenguatge surrealista i dada. Un rellotge apareix en la represa del temple grec del quadre de Puvis de Chevanne. Aquesta descontextualització posa en relleu el valor més important pels artistes de Montmartre: viure i parlar de l’aquí i l’ara.

L’ús de l’humor és absolutament seriós. L’humor representa una arma afilada i refinada, usada contínuament en els quadres i cartells per criticar i narrar la realitat contemporània. Una arma dirigida no només contra la institució acadèmica, sinó també contra la hipocresia de la burgesia, l’autoritat de l’església, l’opressió política, i la classificació rígida de rols i posicions socials i ideals.

Diria que l’acte més gran de disconformitat contra allò que està suposat, contra la imposició de la regla social, es troba amagat, o no tan amagat, en el cartellisme. L’original manera de combinar imatges i títols als cartells, a part de ser motivada des d’un punt de vista estilístic per una intenció d’acompanyar l’esperit del motiu representat, pot servir fins i tot per anar en contra de la seva funció intrínseca: la promoció de l’espectacle. Cartells com Moulin Rouge. La Goulue i Divan Japonais, resulten tremendament antimàrketing a l’hora de promocionar un show o un local nocturn, tant als nostres ulls moderns com als dels clients dels locals de la vida bohèmia de Montmartre d’abans.

Si el rol del cartell de Toulouse amb la imatge i el nom de la ballarina de can-can Goulou era el de publicitar el seu ball al cabaret on s’exhibia, ¿Com pot ser que al mateix cartell les paraules principals del títol estiguin tallades? L’explicació es troba al cartell següent del mateix autor. En ell es reforça encara més la idea de tallar la informació més important del que s’està promocionant. Al cartell la protagonista de l’escenari està decapitada i arraconada sense respecte, precisament en el principal mitjà de promoció del seu espectacle. ¿Es pot anar més enllà trencant convencions?

La idea de posar com protagonista de la imatge el que no és realment l’objecte d’interès no és només de Toulouse-Lautrec. Ell ho agafa, en part, de la revolució impressionista, i en part també del nou ús de les màquines fotogràfiques portàtils Kodak, que per primera vegada permetien fer fotografies des de qualsevol punt de vista i posició, fins i tot passejant per la ciutat. Per primera vegada, qualsevol imatge tenia la dignitat de ser fotografiada, tant des del punt de vista temàtic com estètic. Tot valia, una roda de carro passant pel carrer, un tros d’una falda elegant d’una senyora passejant, un espectador de platea al teatre en comptes de l’actor principal a l’escenari. Aquesta revolució del judici de prioritats va ser traslladada fins i tot als cartells promocionals i amb un èxit extraordinari.

Els artistes de Montmartre difonien amb les seves obres i cartells els valors moderns de la vida bohèmia: la despreocupació, la col·laboració, la multidisciplinarietat, la producció en contacte directe amb la societat emergent, compartint els mateixos espais i rituals d’oci i vici dels clients; la dessacralització de l’art venerat, com va fer l’intel·lectual Eugène Bataille amb la seva Mona Lisa amb pipa, convertint-se en poeta visual i anticipant 30 anys la famosa Gioconda del dadaista Marcel Duchamp.

Si per una banda els artistes de Montmartre divulgaven imatges que promocionaven l’eufòria del barri, el “Montjoye Montmartre “citat a l’aurèola de sant que adorna el cap del iconic gat del cabaret Le Chat Noir, de Théophile Steinlen, per l’altra banda descrivien també l’altra cara de la realitat.

Els esplèndids olis de Fernand Pelez, mostren retrats de les ballarines canviant-se rere els escenaris. Ho fan de manera robòtica, automàtica, amb mirades buides i tenen aspecte de nena. Elles saben què han de fer: un ball darrere l’altre, un dia darrere l’altre. Però no només sortiran a ballar, sinó que també han d’ensenyar la “mercaderia” perquè els homes burgesos que han pagat el bitllet puguin escollir-les i després usar-les.

Sans Asile exhibeix la misèria, la marginació de nens agrupats al carrer al voltant de la seva mare. Es percep, fins i tot, la vergonya de la dona, conscient que probablement el que li quedarà per sobreviure serà vendre el seu cos, en un moment en què les malalties de transmissió sexual estaven molt difoses i eren terribles, com la sífilis. Com elles, també els nens tenien consciència del seu destí sense futur. Això es llegeix especialment a la mirada del jove assegut a l’esquerra del quadre. Els ulls plens de tristesa i el seu cap petit estan just a sota de l’escrit d’un cartell que promociona la “Gran Festa”. La festa que segurament s’està celebrant en un local no massa lluny, potser al mateix carrer.

Són les dues cares, la de la pena i la del goig, del mateix aquí i ara; del mateix Montmartre seductor i despietat.