Tots volen matar Franco: la ucronia com a venjança

25.02.2018

L’estàtua del Born només era un principi: poder-se venjar de Franco. Ara, Joan-Lluís Lluís i Albert Villaró s’hi afegeixen des de la tribuna literària amb Jo soc aquell que va matar Franco (Proa) i El sindicat de l’oblit (Columna), dues ucronies que, amb l’entusiasme de la ficció, modifiquen el que és incorregible. Veient que el seu fantasma encara segueix entre nosaltres, potser la fabulació literària del passat és l’únic consol que ens queda –per capritxós que sigui. Diumenge 5 d’agost a la tarda podreu assistir a una cara a cara entre aquests dos autors al Festival Literari de Das, a La Cerdanya. Més info aquí.  Podeu confirmar la vostra assistència aquí. 

Albert Villaró i Joan-Lluís Lluís a l’acte de presentació conjunta celebrat a Estamariu, el mes de juny

En comparació amb la decapitació i l’abatiment escultòric, carregar-se Franco en una novel·la és un exercici molt més elaborat, i segurament molt més plaent amb el pretext de la imaginació com a reclam. No proporciona el plaer immediat, quasi vulgar, del vandalisme (amb pintades i una nina inflable de regal), però en canvi serveix per construir un relat inspirat en la més absoluta i escrupolosa premeditació. La venjança és un llibre que se serveix fred. Què hauria passat si Franco no hagués guanyat la guerra o l’hagués declarat als aliats?

Aquesta política-ficció literària projecta tot un ventall d’escenaris hipotètics que són tan impossibles de viure com raonables de pensar des del moment que plantegen altres realitats al franquisme. D’acord amb la profunditat que hem d’exigir a aquestes novel·les, podem dir que la venjança que empara tals escenaris és més una actitud que una finalitat concreta, encara que també sigui això. Però si només veiéssim la finalitat ens quedaríem estancats en la porció de l’estrèpit, ignorant que al darrere, a banda d’una voluntat literària, hi ha un posicionament no tant polític com moral.

 

Alternatives al franquisme

Joan-Lluís Lluís, premiat amb el Sant Jordi de novel·la per Jo soc aquell que va matar Franco, narra la història d’Agustí Vilamat, el personatge enamorat dels diccionaris que afirma haver matat el general. Com a invitació lectora està prou bé, perquè de seguida l’imaginem armat amb dos enormes volums normatius. El protagonista acabarà al camp d’Argelers, però la guerra no acaba el 1939 perquè Franco, en efecte, travessarà la frontera per enfrontar-se als aliats. La seva primera ofensiva? Bombardejar el camp d’Argelers. Les peripècies que viurà l’Agustí l’acabaran conduint a una cruïlla que podem jutjar tan capritxosa com privilegiada: matar o no matar Franco.

El sindicat de l’oblit, en canvi, recrea un horitzó força diferent amb dues trames paral·leles i un protagonista, Mossèn Farràs, com a fil conductor. Es tracta de l’agent més singular que mai han tingut els serveis d’intel·ligència de la República Catalana, nascuda l’any 1934. A Els ambaixadors (Premi Sant Jordi de novel·la 2014), Albert Villaró feia morir Franco en un accident d’avió i, tot i que estrictament no la considera la seva continuació, El sindicat de l’oblit recupera aquest fil rememorant l’operació Siscló (per analogia òbvia, el sicló és el mascle que té un sol testicle, com en Bahamonde). Tot i la seva mort (1936), l’ombra de Franco encara plana quatre dècades després.

Com a propòsit literari o exercici retrospectiu, imaginar un país diferent és tan vàlid com apel·lar a la memòria històrica, perquè tant una proposta com l’altra tenen per objectiu fer-nos reflexionar sobre el nostre passat. L’entreteniment no exclou la profunditat. I la literatura tampoc exclou la venjança. El més fotut de tot plegat és que la realitat que vivim sembla transportar-nos altra vegada a aquella època.

La història i els estats també ho són, de capritxosos, sobretot quan el fantasma del dictador torna a trepitjar la llibertat d’expressió.