Tots hem de ‘descolonitzar Europa’

17.05.2018

I si Barcelona fos una ciutat d’indians que van fer les Amèriques? Els barcelonins del segle XVIII i XIX gaudien de luxoses mercaderies, sucres i xocolates, en rics edificis industrials com el que avui s’ha convertit en el Centre de Cultura i Memòria del Born. Amb aquesta reflexió la directora Montserrat Iniesta inaugurava les primeres conferències del simposi ‘Descolonitzar Europa’, el matí de l’11 de maig, oferint “una mirada interpretativa i descolonitzadora” a la societat. En efecte, el col·loqui comissariat per Sara Santamaría, professora de l’Aarhus Universitet (Dinamarca), volia tractar la memòria de la colonització i la seva relació íntima amb la construcció de la identitat i l’alteritat en les societats europees.

L’estàtua de Cristòfol Colom a Barcelona

Quan es parla de colonització, els catalans fem l’orni “com si no anés amb nosaltres”, exclamava Gustau Nerín, de la Universitat Pompeu Fabra, en la taula rodona sobre “Presències i absències del passat colonial”. Però, aleshores, d’on han sortit les col·leccions del Museu Etnològic —que, en la seva fundació el 1949, era també “Colonial”— de Barcelona? O bé, què representa La batalla de Tetuan (1863-1865), tan nostrada, de Fortuny? I encara més evident, què commemora l’emblemàtic mirador de Colom?

Certament, el panorama urbanístic barceloní manté una relació íntima amb els indians catalans que van fer fortuna —així el Palau de les Heures, el Palau Marc, els edificis la família Güell o els de la Vidal-Quadras, o el Banc Hispano Colonial. Tot seguit, Nerín ens convida a “passejar entre línies” per trobar les “presències colonials a Barcelona” —que no són tan evidents com a París o a Londres, on hi ha monuments a l’expansió ultramarina i grans comunitats d’immigrants de les excolònies. Per bé que en alguns pobles de la costa catalana, com Palafrugell o Torredembarra, és evident la petjada d’aquests indians, l’investigador afirmava que a Barcelona hi trobem una presència “difusa” però implícitament “omnipresent”.

D’entrada el passat colonial es deixa veure al nomenclàtor dels carrers de la ciutat comtal: amb els d’Hernán Cortés, Ponce de León o de Quesada, conquerint Amèrica; de Cuba, els del barri del Congrés i els Indians. També podem caminar pel carrer de les Carolines i el de les Filipines; del Marroc, la plaça i rambla de Prim, però també el carrer del Tànger, i altri. Però si anem més enrere, sentim ecos imperialistes de l’expansionisme català per la mediterrània a l’edat mitjana —memòria col·lectiva i identitat nacional en el nostre imaginari— en monuments rememorant els almogàvers Llúria, Flor, Entença o Rocafort. Aquestes són les veritables glòries (bèl·liques) catalanes.

En efecte Cristòfor Colom corona la Rambla des de l’Exposició Universal de 1888, i a la base del monument hi trobem indígenes agenollats davant del cavaller Pere Margarit i del religiós Bernat Boïl. Durant la seva intervenció, l’historiador de l’art Francisco Godoy Vega va fer un recorregut per la violència exercida des d’aleshores per l’antic Imperi espanyol volent “perpetuar la seva superioritat” i la “supremacia blanca europea”: exposicions colonials, zoològics humans, monuments i celebracions rituals de l’orgull nacional. “La construcció de l’altre domesticable és el punt d’origen de la racialització i l’animalització dels indígenes”. Aquestes idees encara perviuen en els nostres imaginaris a través de la concepció d’un amo (Europa) com a “subjecte actiu” que es relaciona amb un esclau (Orient, o l’alteritat) “objecte passiu”, així és l’entramat de poder colonial descrit per Edward Said. Aquests elements van reviscolar en l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929, on hi havia pavellons a Guinea Equatorial i a Amèrica, però també un ‘barri moro’.

En l’àmbit estatal, la paradoxa grotesca, d’una ironia cruel, és que “aquest passat racista es tradueixi en els exàmens d’integració per obtenir la nacionalitat” de les persones procedents d’Amèrica del Sud, denunciava la investigadora Inés Plasencia. Per ella, parlar de “passat colonial” és avui un oxímoron: des dels museus, sovint es creen “imaginaris paradisíacs” parlant amb certa “nostàlgia colonial”, o bé es nega la història. Per combatre l’oblit, Plasencia treballa amb fotografies per la seva “capacitat de travessar el temps” i perquè és un “exercici iconogràfic de visualitat colonial que col·lideix en l’art contemporani” —n’és un bon exemple l’exposició The Day After de Maryam Jafri (Tabakalera de Donostia, 2016) sobre la independència de Guinea Equatorial. Per bé que l’exposició Ikunde. Barcelona, Metròpoli Colonial (Museu de les Cultures del Món, 2016) presentava una mirada crítica sobre l’explotació a la ciutat guineana, segons Plasencia “sempre parlem de nosaltres mateixos”. Seguim mirant-nos el melic.

Com hem insinuat, França té avui una situació postcolonial ben diferent. Aquí hi ha pastís per tothom. Dins la taula rodona “Memòries colonials a Europa”, l’historiador Nicolas Bancel va sospesar els “reptes de transmissió i de coneixement d’una memòria conflictiva” latent en la població francesa i en les immigracions de les excolònies. Per la seva banda, Margarida Calafate va evidenciar “l’estructura multicultural de les societats europees d’avui és el residu de la descolonització”. La historiadora va insinuar el canvi de les dinàmiques de discriminació colonial cap a, després dels processos d’independència del segle xx, noves formes d’exclusió social dels immigrants a Europa. Des d’aquí, cal entendre “Europa com a un conglomerat d’antigues potències colonials a través de memòries transferides a generacions posteriors tant dels colonitzats com dels colonitzadors”.

“La por està ressorgint com un ingredient actiu de les democràcies occidentals”, adverteix Tony Judt parlant sobre l’oblidat segle xx, i afegeix que avui alguns governs democràtics treuen profit polític de la por “als estrangers, al canvi, a les fronteres obertes, a les comunicacions lliures, a l’expressió d’opinions incòmodes” però també de la por a les minories culturals o religioses: de la por als “estranys”.

En una reflexió general dins la conferència “Redifinir la zona de fractura: Europa, dissensió i raça”, l’antropòloga Ann Laura Stoler proposava ressituar la “zona de conflicte” (de delinqüència, pobresa, robatoris o ironia violenta) dels mapes ètnics mundials dins les “fronteres interiors” d’Europa. La historiadora va afirmar que “el mapa d’Europa és una fantasia basada en la Pau de Westfàlia”. Encara més, per lluitar contra “l’epidèmia de l’eurocentrisme” i la “democratització de la inseguretat”, Stoler proposava “un concepte d’Europa que rebutgés aquells que l’han fet gran”.

Com hem vist, els relats sobre el passat colonial han tingut un paper fonamental en la construcció de les identitats postcolonials del present, tant nacionals com supranacionals. El simposi ‘Descolonitzar Europa. Memòries colonials i construcció de la diferència del Born CCM proposava identificar els mecanismes de construcció dels nostres imaginaris i així generar noves maneres d’entendre la diversitat a Europa.

El col·loqui es desplegava entorn de dos eixos complementaris, ambdós amb perspectiva feminista: d’una banda, la memòria o com es representa avui en l’esfera pública el passat colonial. D’altra banda, l’anàlisi de dinàmiques que han perviscut a la descolonització, com la discriminació social i racista. Emmarcat en l’etapa de “re-habitar” El Born d’Iniesta, el simposi ‘Descolonitzar Europa’ afavoria el diàleg entre ponents i públic. Com cercles concèntrics amb matisos diversos, diferents discursos insistien que si volem viure en una Europa de tots, tots hem de “descolonitzar Europa”.