Tots els mots de la Mediterrània

2.04.2019

Enguany el Festival Mot se centra en la Mediterrània. El primer tram s’ha celebrat a Olot aquest cap de setmana, amb un fort accent italià i andalusí. Els autors sards Marcello Fois i Michela Murgia han aportat la nota més insular. María Belmonte i Susanna Rafart ens han fet sentir grecs per una estona. El palestí Mazen Maarouf ens ha descobert com l’humor ens pot ajudar a sobreviure una guerra. La italiana Andrea Marcolombo ens ha convençut que la filologia no està renyida amb la sensualitat. I Mircea Cârtârescu ens ha recordat que la poesia no es processa amb el cap ni amb el cor sinó a través de la medul·la espinal. Us en fem cinc cèntims. Podeu localitzar els vídeos de cada sessió enllaçats als noms dels protagonistes.

Michela Murgia | Foto de Martí Albesa

En totes les xerrades va sortir en un moment o altre el drama dels refugiats que ha convertit el nostre mar en un cementiri, ara que se’ns hi ofeguen migrants dia sí, dia també. María Belmonte va recordar que, més enllà de la realitat geogràfica, la Mediterrània és una construcció cultural. Al segle XVIII l’arqueòleg J.J.Winckelmann (1717-1768) va convertir la Mediterrània en un mite, fins al punt d’elevar-la a una categoria de l’esperit. Secretari del cardenal Albani a Roma, van passar per les seves mans totes les antiguitats que sortien de les excavacions arqueològiques de Pompeia i Herculà. Winckelmann deia que l’art clàssic estava dotat de sòbria simplicitat i serena grandesa. L’ideal de bellesa, el cànon estètic que es va fixar a partir d’aquesta visió de Winckelmann s’ha mantingut vigent fins avui. Després d’ell van anar desfilant per Itàlia grans autors, com Goethe, que s’hi va estar dos anys, John Keats, que hi va anar buscar les virtuts salutíferes del càlid sud. Itàlia es converteix en parada obligatòria del Grand Tour decimonònic que els americans estan obligats a fer si volen imbuir-se dels orígens del món occidental.

Virginia Woolf sempre deia que els germànics sempre havien fet el turista, però que els anglesos, en canvi, sempre han estat grecs. Per Susanna Rafart, la frase de Woolf és aplicable als catalans, perquè sempre hem fet el camí cap a Grècia. Les dues puntes de la Mediterrània són la mateixa cosa. Al llibre ‘Un cor grec’, Rafart pren com a inspiració el famós Creuer de 1933, que va reunir en un mateix vaixell joves intel·lectuals de la Península fascinats per la Mediterrània, entre els quals hi havia els millors joves estudiants del moment, com ara Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gonzalo Menéndez-Pidal o Jaume Vicens Vives.

El diàleg entre aquestes dues sacredotesses de la Mediterrània, moderat per David Guzmán, va tenir moments reveladors. “El Mediterrani està ple de turistes”, es lamenta Belmonte. “Sí, però nosaltres també ho som”, li contesta Rafart. Tant Belmonte com Rafart citen amb veneració Las viejas sendas (Pre-Textos) de Robert Macfarlane. L’autor britànic parla d’uns camins ancestrals que han estat espais de frontera. D’aquestes zones límit en què la història fa eclosió i reverbera Rafart em diu ‘xenotopies’. Què fa la poesia? Si els mandataris dibuixen la geopolítica traçant límits sobre els mapes, els poetes ens descobreixen fronteres que, en travessar-les, ens transformen. A la geopolítica dels militars s’hi oposa la geopoètica dels escriptors.

Susanna Rafart | Foto de Martí Albesa

Justament a El llibre de la frontera, Jaume Pont exhuma tota una genealogia de poetes apòcrifs de l’Al-Andalus, que van del segle X al XII. Pont ens brinda la traducció al català d’uns poemes que ell ens presenta amb un paratext erudit, ben bé com si es tractés d’una exhumació. Pont va participar a un col·loqui recital dissabte al Vermot en un acte moderat per Manuel Forcano, i compartit amb el poeta valencià Josep Piera i la traductora Margarida Castells. Tots tres convidats han traduït, adaptat o recreat els poetes de l’Al-Andalus. Piera, que acaba de publicar la seva poesia completa a Edicions d’Alfons el Magnànim, explica que els poetes de l’Al-Andalus li han permès de “dir coses que no em veia en cor de dir, fins i tot m’han ajudat a entendre’m a mi mateix”. Piera reivindica la proximitat d’aquests poetes andalusins, que ell defineix com “trobadors amb turbant”. Més enllà de la barrera lingüística, la sensibilitat és la mateixa. No hi ha en l’aproximació als poetes andalusins cap temptació de flirtejar amb l’exòtic. Al contrari, “aquests espais de frontera són la prova que som una cultura mestissa”. Piera també reivindica la cultura valenciana en el conjunt dels Països Catalans. “Els valencians som part de la cultura catalana. Sense nosaltres, la cultura catalana queda raquítica”.

La traductora de l’àrab Margarida Castells, que ha traduït una antologia de poesia escrita per dones de l’Al-Andalus, (Perles de la nit. Poetes andalusines, publicada en edició bilingüe àrab-català a Adesiara) ens explica que la paraula ‘lluna’ en àrab també vol dir guapo o guapa, sense distinció de gènere. Castells també ha traduït amb destresa Acudits per a milicians (Navona), de Mazen Maarouf, un dels autors convidats al Mot d’enguany, que hem entrevistat a Núvol.

Si la distància ens permet sublimar les velles batalles de l’Al-Andalus amb el filtre de la poesia, Maarouf en canvi ens parla d’una guerra contemporània, que va assolar el Líban als anys vuitanta i va deixar tres generacions marcades per la destrucció. Maarouf és fill de refugiats palestins que, fugint del foc d’Israel, va caure a les brases del Líban. És un nen de la guerra i els seus contes es poden llegir com un kit de supervivència. Maarouf renuncia al realisme per abordar les situacions més doloroses amb un humor surrealista. Hi ha una llibertat salvatge, gairebé irreverent, en les narracions d’aquest jove autor palestí resident a Reikjavik, que avui dimarts 2 d’abril a les 19h presenta el seu llibre a la Biblioteca Sant Pau – Santa Creu del Raval de Barcelona.

Mazen Maarouf | Foto Martí Albesa

També és radical i insubornable la llibertat que desprèn Michela Murgia, l’autora sarda que es va fer famosa amb la novel·la L’acabadora (Proa) i que ara publica un llibre de títol irònic, Instruccions per fer-se feixista. Murgia és una activista compromesa políticament, que va fundar i liderar un partit que tenia com a programa la independència de Sardenya. Va arribar a aconseguir 80.000 vots, però es va modificar la llei electoral ad hoc perquè només poguessin entrar al parlament sard els partits que superessin el 10% dels vots i no va guanyar l’escó per ben poc. Murgia va conversar llargament amb Joan-Elies Adell, que després d’una etapa breu al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, ha tornat a instal·lar-se a l’Alguer. L’acabadora és una novel·la sobre la maternitat triada. En aquesta vida no triem els pares ni els fills que tenim. Ens toquen i prou. A Sardenya existeix la figura del fill d’ànima. Un bon dia, un nen o una nena que tu coneixes i que t’és molt proper, et demana de ser fill o filla d’ànima. “Qui t’acull com a fill d’ànima, t’accepta tal com ets. Jo sóc una filla d’ànima i només he volgut tenir fills d’ànima”, explica Murgia, que té cinc fills. “La filiació d’ànima és un acte de regeneració de la voluntat. Com a filla d’ànima, cada dia havia de decidir si volia continuar convivint amb els meus pares i ells també amb mi. La filiació et permet entendre que la cultura pot corregir els errors de la natura”.

Si les novel·les de Murgia traspuen aquella força mítica d’un món antic, atàvic, els llibres d’Andrea Marcolongo ens fan més comprensibles el mites clàssics de la Mediterrània. “El mite no és història ni llegenda. És retrobar les traces de nosaltres mateixos en un passat que parla del nostre present”, ens deia Marcolongo, que ha triomfat internacionalment amb el llibre ‘La lengua del los dioses’, un assaig que acosta al lector actual el grec antic. Per a Marcolongo la literatura és sempre política. “El mite no es pot domesticar, ni doblegar a la nostra voluntat”, va afegir Marcolongo. “Clàssic no vol dir vell. Un clàssic és més aviat allò que posa en crisi i ens constreny a triar i decidir. Els mites no ens donen respostes sinó que ens obliguen a fer-nos les respostes adients”.

Andrea Marcolongo al festival MOT a Olot. | Foto de Martí Albesa

Aquesta jove filòloga italiana va conversar amb la flamant consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, que encara no sabia que seria nomenada quan va acceptar fa uns mesos de participar al festival MOT. Vilallonga, que és catedràtica de llatí a la Universitat de Girona, va confessar que sempre recorre als mites a l’aula quan veu que l’atenció dels seus alumnes decau entre declinacions. Totes dues es van entretenir a glossar etimologies. Sabíeu que les paraules ‘amor’ i ‘heroi’ tenen la mateixa arrel? Plató deia que no hi ha cap home tan dolent que per amor no pugui esdevenir un heroi. Marcolongo també va parlar del concepte de ‘nostàlgia’, que no és una paraula grega sinó un terme del llatí científic modern, encunyat pel doctor J. Harder al segle XVII a partir del grec nóstos (retorn) i álgos (retorn). Nostàlgia és el dolor del retorn. Villalonga va tancar el col.loqui amb aquell vers de l’hel·lenista Carles Miralles que diu: “No me n’he anat i tinc de tu nostàlgia”.

Justament Mircea Cârtârescu va parlar amb una certa nostàlgia de la seva joventut. I això que va viure la terrible dictadura de Ceaucescu, però aleshores ell i els seus amics eren feliços escrivint poemes. “Si no haguéssim viscut en la poesia, no hauríem resistit la dictadura. Érem quatre amics i ens comparàvem amb els Beatles”. Aleshores Cârtârescu pensava que el poeta era aquell que feia versos. Ara més aviat creu que és aquell que pot veure el món amb ulls de nen, amb una mirada obliqua, ingènua o divergent. “Un escriptor tradueix el que li diu el cor a la seva llengua, però tots tenim el mateix cor. Un artista ha de ser universal, no nacional. Jo em sento més a prop de Kafka que de qualsevol escriptor romanès”. El seu traductor i presentador, Xavier Montoliu, se’l mirava amb unció.

Mircea Cârtârescu | Foto de Martí Albesa

En la darrera sessió del Mot a Olot, l’autor de Solenoide (Periscopi) va fer una abrandada defensa de la seva conversió a la prosa. “L’art de la prosa és l’art de la lentitud. S’assembla a l’art del sexe, que per ser profund mai pot ser apressat”. Cârtârescu va associar la prosa a la responsabilitat de la maduresa i la poesia a la rauxa del trapezista ingenu que salta sense xarxa. “El novel·lista, en canvi, té la mateixa responsabilitat que un pilot d’avió que porta passatgers (els seus personatges) i no els pot estavellar”, va dir Cârtârescu. Davant d’aquesta inesperada diatriba contra els poetes, Manuel Forcano i Susanna Rafart, que seien a primera fila, es van mirar i es van dir: “Sempre serem joves”.

Podeu cosultar la programació del segon tram del festival, que es reprèn a Girona el 4 d’abril, al web del Mot.