Tots els cossos volen ser tocats

Un assistent sexual és un professional que facilita l’accés al sexe a la gent amb discapacitats funcionals o intel·lectuals. Ahir a la nit, l’espai de TV3 Sense Ficció va estrenar Jo també vull sexe!, un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre les primeres fornades d’aquests treballadors a Catalunya i com les persones amb discapacitats es poden beneficiar d’aquests serveis per viure la seva sexualitat. Es tracta d’un reportatge impecable en fons i forma que contribueix a fer que aquesta qüestió es vagi obrint a la llum pública a poc a poc.

La història del Jesús Muñoz, afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, serveix com a fil conductor per a la narració, ja que el documental el segueix des dels dies previs al primer accés a un servei d’assistència fins a les seves reflexions posteriors a l’experiència. El Jesús expressa clarament el que sent: “Necessito que el meu cos estigui sa també en el vessant sexual, que sigui tocat i acariciat per altres mans, poder viure la meva sexualitat”. El desig de ser tractat com una persona igual pels altres és el que motiva les seves reclamacions: no es tracta d’exigir caritat, sinó que la seva sexualitat no sigui discriminada simplement per la seva condició.

Un dels principals objectius del documental és pressionar per aconseguir la regularització de l’assistència sexual. Aquest és un tema central, ja que, mentre que a molts països d’Europa es tracta d’una feina emparada per la llei, a Catalunya és una pràctica no reconeguda per l’estat. El més important per aconseguir-ho és separar aquest servei de la prostitució i posar el focus en què la sexualitat és un dret que moltes vegades es nega a les persones amb discapacitats. Ruth Raventós, una assistent sexual, explica en una entrevista que “cadascú omple un espai: per a mi, l’assistència sexual és una feina més terapèutica, mentre que les prostitutes fan una feina més de descàrrega genital“.

És significatiu que la veu de l’entrevistadora, que es manté fora de pla en tot moment, intervingui més d’una vegada per dir la paraula erecció, amb la finalitat de tranquil·litzar els familiars i assistents entrevistats i fer-los perdre la por de dir la paraula que estan intentant evitar amb eufemismes. I és que l’ús del llenguatge és un dels aspectes més subtils del documental, que mostra com encara ens costa parlar de discapacitat i de sexe davant d’una càmera. La diferència entre els termes tècnics i els matisos que els professionals utilitzen per marcar els límits deontològics de l’assistència i les expressions planeres i carregades d’emoció que fan servir els discapacitats per parlar de les seves experiències amb el servei reforça una sensació agredolça: els assistents proporcionen experiències molt satisfactòries, però només poden cobrir una part de la sexualitat més completa que molts, com el Jesús, tenen dificultats per trobar en l’àmbit personal.

Les seqüències més delicades del documental són aquelles en què se’ns mostren els primers instants de diversos serveis. No es tracta de recreacions, sinó de moments genuïns del servei que els protagonistes s’han avingut a mostrar i que tenen un immens valor documental. Val la pena reproduir el testimoni d’Inmaculada Hernández: “Quan vaig complir 40 anys, els amics em van pagar un gigoló. Et despulla, et fica al llit i, parlant malament, et folla i se’n va. Un assistent és diferent. Jo no sabia que es podien fer tantes coses! Vaig descobrir què és realment el sexe: és una experiència molt maca. Abans estava molt deprimida i trista i, des que faig això, em sento molt bé. És com una teràpia”.

Jo també vull sexe! mostra molts casos de discapacitat funcional diferents, així com diferents filosofies de com s’ha de dur a terme l’assistència sexual. En canvi, el documental deixar clar que els beneficis de practicar el sexe són absolutament universals. Aquesta universalitat és el que dóna força al reportatge i el que Armengou i Belis han sabut captar tan bé. Tots sabem que les persones discapacitades tenen exactament els mateixos sentiments, desitjos i motivacions que la resta, però l’imaginari col·lectiu ha tendit a posar una barrera a l’hora d’aplicar aquesta obvietat a l’àmbit de la sexualitat. Aquest Sense Ficció aconsegueix que la barrera desaparegui del tot.