Tot relat és una conspiració col·lectiva

23.06.2018

TRAM i ATM, l’Autoritat del Transport Metropolità, han presentat el relat guanyador de la TRAMa, el concurs en línia de relats col·lectius en català. L’acte, ha tingut lloc en el marc d’una festa literària al Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dijous passat. El relat col·lectiu “La transformació”, iniciat pel Yannick Garcia, ha estat el guanyador de l’edició d’enguany. El podeu llegir al web del TRAM.

Yannick García | © Ester Roig

Enmig d’un ambient molt càlid, i d’un cert neguit per part dels participants, va conduir l’acte Jordi Nopca, guanyador de la primra edició. Nopca va fer cinc cèntims sobre el concurs (funcionament, peculiaritats…) i va presentar quatre dels cinc escriptors convidats enguany a coordinar l’elaboració dels relats: Yannick Garcia, Pau Joan Hernàndez, Gemma Lienas i Najat El Hachmi.

Lienas comentà que aquest concurs “és una experiència una mica boja. S’hi acumulen moltes idees i resulta difícil ordenar-les”. El Hachmi va observar que, intervenint-hi com hi intervenen 10 persones, “s’aprèn a perdre el control del text. Et penses que el relat va per una banda però en realitat va per una altra. És boig però divertit”. Garcia, al seu torn, ho compara amb la pel·lícula The Cube: “El dit de déu tanca 10 persones que no es coneixen de res dins un cub i els fa escriure una narració. És molt bèstia però surten coses d’interès”. Per la seva banda, Hernàndez afirmà que “tothom hi aporta coses i la sensació de no tenir el control és certa. I potser per això és més divertit”.

A fi de conèixer quines van ésser els criteris del veredicte, Jordi Nopca va fer pujar a la tarima els tres membres del jurat, composat per David Guzmán, Montserrat Serra i jo mateix, Xavier Serrahima. Com a portantveu, el presentador de “Ciutat Maragda” va explicar que el que més havíem tingut en compte a l’hora dadjudicar el premi va ser la cohesió del relat, la correcció lingüística, el compliment dels torns, l’originalitat, els recursos literaris, la participació en el debat cooperatiu i el requisit bàsic que estipula que el tramvia aparegui a la narració.

Tot seguit Nopca va demanar als vuit col·laboradors del relat vencedor que pugessin a l’escenari. Eren Alba Baroja, Òscar Bermell, Ramon Campoy, Isabel García, Nil Lobato, Lina Malagarriga, Elena Romagosa i Sílvia Vázquez. Comentaren que escriure el conte havia estat un repte molt interessant. Que resultava fascinant escriure amb 9 persones que no sabien ni quina cara tenien.

Quan acabaren, es va sortejar una bicicleta elèctrica entre els nou membres de l’equip guanyador. L’afortunada va ser Elena Romagosa. Tot seguit es va convidar quatre espectadors a escriure, conjuntament amb els autors i autores presents, un relat partint d’un paràgraf inicial ja donat. Es formaren dos grups. El primer, el componien Yannick Garcia, Najat El Hachmi i dos voluntaris; el segon, Pau Joan Hernàndez, Gemma Lienas i dues voluntàries. Finalment, transcorreguts els 20 minuts que tenien per redactar-los, el jurat decidí concedir el premi al segon grup, apreciant que havien assolit una major coherència. L’acte finalitzà donant les gràcies als organitzadors i als presents i convidant-los a celebrar-ho —com no!— conjuntament amb coca i cava.

Foto de grup dels participants del premi TRAMa 2018

L’experiència del jurat

Fer de jurat d’aquest concurs de relats col·lectius és, precisament per aquest factor d’escriptura feta en col·laboració, una experiència única, que et situa en una situació inhabitual i que en conseqüència, fa que hagis d’actuar també d’una manera desacostumada.

En qualsevol altre jurat, per exemple, el dels Premis Recvll de Blanes, del qual tinc la sort de formar-ne també part, la valoració, tant de qualitat com de coherència és individual; en el cas del premi TRAMa, has de tenir tothora present la participació —i, per tant, la co-existència— de diversos autors; de diferents veus que treballen plegades.

Un fet que, alhora que et complica, qui sap lo, la feia, l’estimula, la converteix en més entretinguda —en més divertida, fins i tot.

Tot i l’increment de dificultat que això suposa, és, sens dubte, una oportunitat magnífica de prendre consciència de la importància que té —o podria tenir, si en fóssim prou conscients— l’element col·lectiu en la nostra societat; la constatació efectiva que “entre tots (i totes) ho podem fer tot”.

Formar part del jurat del concurs ha constituït, per a mi, i imagino que també per als meus brillants companys del jurat, la Montse i el David, un doble i més que agraït privilegi.