Tot el que passa a la vida, abans ja ho ha cantat un bolero

31.05.2019

Era dijous al vespre i la Sala Llevant de la Biblioteca de Catalunya era gairebé plena. Sergi Pàmies i Josep Cuní conversaven davant un piano de cua. Eren allà per homenatjar a Teresa Pàmies, mare d’un i amiga de l’altre. I és que enguany se celebra el centenari del seu naixement. Teresa Pàmies va ser moltes coses: militant, exiliada, periodista, cronista, novel·lista i, sobretot, idealista. Durant aquest any, l’any Pàmies, s’han celebrat i se celebraran tot un conjunt d’actes i activitats per reivindicar les facetes d’una dona que va ser referent d’una generació sencera. Sergi Pàmies i Josep Cuní van remarcar l’activitat radiofònica de Teresa Pàmies, i ho van fer acompanyats de la música de diversos boleros que va interpretar Sergio Pàmies, nét de Teresa.

Sergi Pàmies i Josep Cuní a la BIblioteca de Catalunya. © Ricard Marco

“La ràdio era una faceta indissoluble de la vida de la Teresa”, va assegura Cuní. I si algú ho ha de saber del cert és precisament ell, perquè durant més de set anys la Teresa Pàmies va col·laborar setmanalment als seus programes de ràdio amb la secció ”A ritme de Bolero”. Allà la Teresa hi feia dues coses, deia Cuní, “per una banda explicava una notícia d’actualitat amb què acabava parlant sobre la condició humana, i per l’altra banda, la lligava amb un bolero, que hi posava ironia i sentiment”. Tot el que locutava, això sí, era llegit, i a més a més, assajat. Només així era possible aconseguir aquell estil solemne i responsable que li era tan característic. “Llegia sense equivocar-se i posava l’èmfasi en la locució”, recordava Cuní.

La passió de Teresa Pàmies pels boleros era molt gran, fins al punt d’assegurar que “tot el que passa a la vida, abans ja ho ha cantat un bolero”. Podria semblar que la seva figura, que tenia un paper social i polític molt marcat, entrava en contradicció amb les lletres dels  boleros i amb el que aquests representen, però Sergi Pàmies ens va fer sortir de dubtes. “La passió de la Teresa pels boleros va començar quan ella vivia a Mèxic”, explicà. “En el cas dels meus pares el bolero era una música de ball lent, d’arrambar. No era només un univers sentimental, n’era un de vivencial”. Al que mai no es va atrevir va ser a escriure’n. I malgrat que tant Cuní com Sergi Pàmies pensin que la Teresa ho hauria volgut, “considerava que fer-ho era una contradicció amb el seu paper social”, assegurava el fill.

El fet de lligar les notícies d’actualitat amb boleros, però, mai la va privar de parlar de temes que no agradaven a l’establishment del moment o de fer anàlisis socials des d’una visió dissident. Als programes d’en Cuní la Teresa Pàmies, malgrat tenir una ideologia molt definida i contrària als poder, sempre es va poder expressar lliurement. Josep Cuní recordava que als anys vuitanta, a determinada gent, “no els agradava tenir a Capmany i a Pàmies a la ràdio perquè tenien una mirada contrària a la misogínia i a Pujol”, però les deixaven parlar perquè els semblava que eren “inabastables”. Al seu programa, Cuní assegura que “feia cròniques de successos normals. Jo li deia que feia el caso, però a partir d’allà ella en feia les seves interpretacions”.

I aquestes interpretacions i reflexions es poden veure encara de forma més clara als tres llibres que  Teresa Pàmies va fer néixer d’aquestes col·laboracions: Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries, 1993), La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (Empúries, 1998) i 3X1 El món actual a través de tres generacions (Rosa dels Vents, 2003). “Quan els llegeixes veus que ella era una dona avançada al seu temps. Tenia una manera molt particular de veure el món. Agafava qualsevol succés i li donava la volta per veure’n el masclisme, la diferencia de classes…”, explicava Cuní. També ha estat llegint els seus llibres que Cuní ha descobert que tot el que Teresa Pàmies escrivia eren cròniques, i que tot el que hi ha escrit són les seves vivències.

A “A ritme de bolero”, de tant en tant hi convidaven a famosos boleristes. Cuní va recordar a Armando Manzanero i a Olga Guillón, i malgrat que Teresa sempre va ser respectuosa amb ells, “s’imposava la fredor comunista”. Tot i això, Cuní assegura que “els ulls li brillaven”. A Teresa Pàmies aquesta va ser una de les vivències que més li va agradar de la seva trajectòria radiofònica: la de poder conèixer a tanta gent que ella admirava. Sergi Pàmies la definí com una persona molt curiosa, i no dubtà en afirmar que “l’estudi va ser molt important per a ella”.

Pel públic la conversa entre aquests dos grans mestres de la comunicació no es va fer feixuga en cap moment, perquè quan les coses començaven a enrevessar-se, donaven pas al piano de Sergio Pàmies. Aquest nét de Teresa, que deu la seva passió pels boleros a la seva àvia, va tocar diverses peces que lligava amb alguna anècdota de Pàmies. Sabor a Mi va ser un dels boleros que va tocar, i explicà que la versió preferida de la seva àvia era la del Pescaillo. De Vete de Mi, en canvi, li agradava la de Bola de Nieve, i quan va sortir la notícia que el Cigala la tocaria, Pàmies va guardar el retall de diari pel nét, però va fer-li saber que la nova versió no podria superar la del Bola.

Teresa Pàmies va ser una dona de qui Cuní assegura que “em va fer veure el món d’altres maneres. Em va fer ampliar el meu univers sentimental, i a través dels boleros, el musical”. Sergi Pàmies explicà que el programa que feien la seva mare i Cuní plegats unia tres aspectes essencials per a ella. En primer lloc, la llibertat de poder expressar-se, en segon lloc la passió pels boleros, i per últim la ràdio. En una casa on la televisió no va arribar fins molt tard, l’espai que ocupava la ràdio representava el lloc on tota la família es reunia. I va ser, en part, gràcies a la ràdio que la veu de Teresa Pàmies va arribar a tantes persones, que quan ella parlava “deixaven de sentir la ràdio i passaven a escoltar-la”, reconeixia Cuní.