Tot el que ens pot suggerir un mapping de cara al 2019

31.12.2018

Aquesta és una d’aquelles cròniques que primer penses que faràs d’una manera però que acabes fent d’una altra per un gir inesperat dels fets. Havia pensat començar dient que per Nadal ens agrada il·luminar coses: posem llums als arbres, als carrers, mobles i fins i tot als edificis. Després pretenia descriure el mapping que han posat aquest any al Recinte Modernista de Sant Pau, i a continuació, citar una frase d’un noi que havia vist l’espectacle lumínic i que anava perfecte per a una reflexió: “M’ha agradat que amb els efectes de llum en alguns moments es vegi el rellotge i en d’altres no, i també que primer sortís pluja i després flors, perquè és com si representés les estacions, com si tot canviés.” A partir d’aquí, hagués parlat del canvi, ho hagués lligat amb el rellotge i el pas del temps i ho hagués enllaçat amb el canvi d’any que se’ns acosta. Hagués acabat amb un “que tingueu un bon any ple de bons canvis” i crònica rodona a la butxaca. Però heus aquí la gràcia de les cròniques: el gir inesperat dels fets que només veus perquè hi ets, aquest imprevist amb el que no es compta i que et desmonta qualsevol estructura narrativa premeditada. Aquesta vegada, l’imprevist estava personificat en un home americà i en una dona argentina que s’acabaven de retrobar a Barcelona 30 anys després d’haver-se conegut.

Mapping a la Façana de Sant Pau | Foto: BTV

Caminaven direcció Avinguda Gaudí i comentaven el que acabaven de veure: el mapping del Recinte Modernista de Sant Pau dura menys d’un quart d’hora, i hi ha una considerable afluència de persones en els diferents passes que es fan: durant aquells minuts d’espectacle lumínic veus, bàsicament, caps mirant amunt i pantalles de mòbils enregistrant el moment. A la façana s’hi projecta primer una tempesta de pluja, després neu, també unes rajoles modernistes de l’interior del recinte, motius florals que juguen i creixen a ritme de la música de fons, ara arbres, després colors, vitralls, siluetes, foto de Domènech i Montaner i “Bon any” en tres idiomes. Primeres reaccions:

– “Està bé, sí, així amb la música i tal, m’ha agradat.”

– “Em sembla molt bé perquè són activitats gratuïtes pel barri, i és maco.”

– “Nosotros lo vimos por internet y pensábamos que sería una proyección más simple, y nos ha parecido muy entretenido y muy chulo.” (uns turistes valencians)

– “Jo venia pel carrer i la meva filla ha vist com una llum i ens hem quedat i molt bé.”

– “Està bé però potser com que també hi ha les llums del carrer i els fanals, queda poc aïllat i hi ha massa llum en general.”

– “Molt bonic. És molt… bonic, bonic és la paraula, sí.”

L’americà i l’argentina que em donaran un nou i inesperat punt de vista estan d’acord: “bonic” és la paraula, però de seguida m’expliquen que ell és professor d’art als EEUU, i que es van conèixer estudiant art, i de joves els encantava parlar d’aquestes coses. I acte seguit comencen a opinar del mapping en una conversa que em limitaré a transcriure:

– M’ha agradat perquè la gent para i s’ho mira, però com a artista m’agrada que l’art em suggereixi preguntes, i he sentit com si no em desafiés prou. Però ens ha agradat molt que sigui art públic: això sempre és bo, perquè dóna accés a tothom per igual.

– Sí, i jo he vist bàsicament que jugava amb els colors i la música, però què volem dir, amb això? És bonic i veus una mica com és l’interior de l’edifici, però potser m’agradaria saber-ne més coses. Sobre la història de l’edifici, per exemple. Amb el mapping de Taüll vaig aprendre molt.

– Aquí teniu la sort que els edificis són molt bonics. A Amèrica això no ho tenim, els edificis són lletjos. Aquí, en canvi, són molt bonics i els reimagineu amb coses com aquestes, però potser m’haguessin faltat més missatges.

– Si no vaig equivocada, aquest hospital va ser construït per tractar els pacients d’una altra manera, amb més llum i molt millor del que s’havia fet fins aleshores: va ser una nova perspectiva social des d’on mirar Barcelona, és un edifici que va intentar trencar barreres socials, de salut! I d’això actualment també se’n parla, oi? Aquest edifici és molt més que bellesa modernista: té un significat que està molt bé que com a ciutadans recordem.

– A vegades amb l’art públic és difícil ser accessible, però això no vol dir que no es puguin explicar més coses, més enllà de música i imatges modernistes, en aquest cas.

– De totes maneres, crec que és al·lucinant passar per aquí i veure tanta gent junta, i qualsevol cosa que uneixi les persones i que les faci passejar i viure la ciutat d’una altra manera és increïble.

Conclouen que si volem que la gent digui alguna cosa més que “bonic”, primer ha de ser l’art el que suggereixi alguna cosa més. D’entrada, però, l’objectiu del mapping, segons s’explica al web del recinte, és celebrar que ara els dies comencen a allargar-se i que la naturalesa reneix i busca la llum, alhora que es vol fer un homenatge a l’arquitectura modernista i a l’obra de Domènech i Montaner.

Però independentment d’això, aquesta crònica és, simplement, un retrat del que van dir diverses persones davant d’un espectacle de llums, música i colors. Totes les opinions són vàlides, i hi juguen expectatives i conformitats i la necessitat o no d’esperit didàctic a tot arreu, i per això en farem un mix que ens servirà de conclusió:

El mapping està molt bé per l’objectiu que tenia i és molt bonic i a més, s’hi pot percebre alguna metàfora sobre els canvis i el pas del temps. I ja que parlem de canvis i de temps, afegirem una proposta de cara el 2019: aprofitant que s’aposta per l’art accessible a tothom i que la gent s’hi atura, siguem més ambiciosos. Plantegem més coses.

Doncs au, debat obert.

 

“Quan ens vam conèixer fa 30 anys” -va afegir el professor americà-  “amb ella parlàvem molt moltes coses, discutiem sobre art i les preguntes que ens suggeria, i ara que ens hem retrobat aquests dies, ho seguim fent. Parlar està molt bé. És molt important.”

Que aquest 2019 sigui una crònica en blanc capaç d’acceptar tots els girs inesperats, i que sigui un any nou en molts sentits, i que parlem. Que parlem molt.