Tot el joc que cap en un DAU

28.11.2017

Com un adolescent en expansió, el Festival Dau ha fet una d’aquestes estirades ràpides que es perceben d’una hora lluny. D’edició en edició (en porta sis), la trobada lúdica per antonomàsia de Barcelona ja anava creixent i modificant-se. Ara bé, l’engrandiment d’enguany ha estat espectacular. La crescuda es demostra, per exemple, amb l’enorme i inaugural room scape muntat fa deu dies al Narcís Sala, l’estadi del Sant Andreu. El camp va ser l’espai de consumació del joc d’escapada més gran d’Europa. Van participar-hi 600 persones. A la gespa s’hi aixecava Dauville, un minimalista poble inspirat en Dogville, aquella altra vila del film homònim de Lars von Trier. Els vestidors eren els laboratoris i el soterrani de l’estadi, les mines. Tot això s’esdevenia sota la mirada d’Oriol Comas, capitost del Dau. Aquest cap de setmana, a la fàbrica de creació Fabra i Coats, un enfortit festival tancava el sisè any. El Dau ha passat de durar dos dies a esprémer deu jornades. També ha sumat noves zones més enllà de Sant Andreu.

Taulers a dojo | © Festival Dau

Comas entén el joc com “un espai de talent i servei públic”. Per això, la incorporació, des de l’inici, d’una important facció professional; i la gratuïtat (a la fira d’Essen, la més important d’Europa, l’entrada costa quinze euros). La voluntat del director ha estat sempre la d’aixecar “un festival de ciutat” que sigui inclusiu. “No és un festival únicament de friquis, tot i que hi són molt benvinguts, esclar”. El Dau incorpora totes les cares del joc: les famílies, el jugador entusiasta, els creadors, els editors, els mestres… És una mena de concili lúdic on totes les parts tenen representació. Tot i que, “encara no estem a primera divisió”, admet. Essen i Cannes són les dues grans cites del joc europeu. Dues cites on els respectius ajuntaments no s’hi impliquen. En el cas de Barcelona, explica Comas, quan ell mateix va proposar la celebració del primer Dau, el consistori va abraçar l’oferiment amb gust.

És dissabte a la tarda i el Dau bull. Comas em submergeix en el cosmos del joc. M’explica un dels grans èxits d’aquesta edició: el Love Letter del japonès Seiji Kanai. Una proposta minimalista en què només calen 16 cartes per a jugar (les dissenyades per Kanai, això sí). Comento quatre coses més amb el mestre de cerimònies. M’avança, per exemple, l’aparició estel·lar que farà Servando Carballar durant la nit dels Premis Dau. Carballar és el líder d’Aviador Dro, un dels grups espanyols més notables d’electrònica industrial (estil Kraftwerk). I vet aquí el més bo: van editar un disc (Mecanisburgo) inspirat en un joc de rol.

Començo a moure’m per tot el recinte de la fàbrica. Aquest any, les activitats del cap de setmana de tancament han quedat concentrades a la Fabra i Coats i el seu exterior. És a dir, entre la nau central, que és el rovell de l’ou del festival, el Casal de l’Harmonia i la plaça de Can Fabra. Tot queda molt més a prop que l’any passat, en què algunes activitats es feien al Canòdrom de la Meridiana. Un espai que en aquesta ocasió ha acollit tallers i conferències durant la setmana. Va passar-hi, per exemple, Manuel Rozoy, autor de ‘T.I.M.E. Stories’ i expert en hibridació (encreuament entre el joc de paper i la tecnologia; phygital és el concepte). Segons Rozoy, el futur, des d’un punt de vista lúdic, virarà cap a la realitat augmentada (model Pokémon Go).

A la plaça de Can Fabra, s’hi ha ubicat el Dau Tradicional, que mena la Companyia de Jocs l’Anònima. Són especialistes en joc popular i treballen per a no perdre’l entre tantíssima oferta frenètica, moderna i caduca. Duen els jocs a pobles i festes majors però també formen a mestres. En la seva missió no hi entren les opcions lúdiques que es basen en l’electrònica o l’aposta. “Per desconeixement i per ètica”, aclareix Òscar Garcia, soci fundador de la companyia, encarregada també d’organitzar la Fira del Joc de Berga (que justament començarà el pròxim 6 de desembre). Garcia explica que fan una tasca de recuperació i investigació. Es fixen en altres jocs tradicionals de la resta d’Europa i els acosten aquí. Però treballen, sobretot, amb la memòria lúdica de Catalunya, i recullen una mica de passatemps del mostrari de la resta de Països Catalans. Al Dau Tradicional, nens i nenes jugaven a la pilota valenciana, el tir amb fona balear o el molí de nou i l’alquerc, dos jocs amb els quals ja es distreia la canalla del 1714. “El joc tradicional necessita empenta. Gent que el promocioni. No surt de manera natural als nens. A més, és un joc de carrer, un espai molt ocupat per adults i vehicles”, constata Garcia.

Cada peça compta | © Festival Dau

Eugeni Castaño ha estat guardonat en aquesta edició amb el Premi Dau al millor autor novell. Ha publicat, en un sol any, tres jocs. “Ha estat una coincidència”, apunta. Un dels tres jocs feia dos anys que era al forn. Els altres dos han estat de fabricació més ràpida i edició gairebé immediata. Tots estan dirigits a un públic familiar tot i que “tenen alguna cosa atractiva per als adults, que no sempre passa”. Els seus testers són, en primera instància, la família; i després, els companys professió (és mestre). Podem considerar a Castaño un creador pseudoveterà malgrat haver estat reconegut com a debutant: “Sempre he creat jocs per a la família o els alumnes però s’acabaven quedant a casa o a l’aula”. Un entorn que reconeixia el seu talent el va esperonar a intentar publicar-los. “Accepto que tinc una facilitat a l’hora de crear jocs familiars”. El comés a Cargolino Valentino és arribar l’últim en una cursa de caragols. “La idea va néixer del dia a dia a l’escola, de les disputes entre els alumnes”. Castaño buscava una solució divertida i reveladora a una problemàtica quotidiana: l’afany de competició.

Diumenge al matí, el trontoll de gent encara és més fort que el dissabte. L’accés a la nau queda controlat atesa l’afluència de visitants. A l’entrada hi ha els socis de Tot Jugar, Martí Lucas i Josep Izquierdo. Es dediquen a fer jocs d’investigació en viu. És a dir, jocs en moviment, en què el participant no està assegut. Organitzen ells mateixos les sortides. La majoria es fan pels carrers de Gràcia. Les pistes per resoldre els casos les reparteixen entre els comerços. “D’aquesta manera, no es fan malbé i els jugadors gaudeixin del barri i coneixen el comerç local”, detalla Izquierdo. Estan contents amb el funcionament del mercat però són conscients que “el boom del joc social i actiu” ha ajudat a fer que se’ls conegui més. A banda de crear els seus propis casos graciencs, també reben encàrrecs d’empreses, associacions o centres culturals que volen un joc exclusiu per atraure a gent. Han treballat per a dinamitzar la Plaça Reial o El Liceu. Lucas i Izquierdo van tenir molt clara quina havia de ser la primera llengua vehicular dels jocs: “Vam començar fent-ho tot en català. A partir d’un cert nivell, però, la gent ens va començar a demanar la traducció”. Ara ja tenen versions en castellà i en anglès.

Al casal de l’Harmonia, a mig matí, s’hi feia un taller-joc que tenia com a tema central el rol social femení. L’organitzava #ffeminism, un projecte que treballa per a “fomentar un present constructiu, inclusiu i participatiu”. El taller, que portava el nom d’Ava White, el va dirigir la sociòloga Nerea Vélez. Consistia en un debat en què cada participant representava un estereotip molt marcat de dona (la bomba sexual, la mestressa de casa, la feminista, la puritana). Cadascú havia de defensar la posició que li havia estat assignada. El jugador quedava tensat sostenint arguments que rebutja. Vélez vol fer emergir la discussió sobre la dona perfecta, “com afecten tots aquests aquests rols i com es poden prevenir”. Lamenta, però, que la gent està massa disposada a divertir-se i no pas a tocar temes socials encara que sigui des d’una posició lúdica (sense abandonar el rigor).

El plat fort de les últimes hores del Dau va ser el 5è Torneig de Mots Enscreuats. Crucigramistes de cinc diaris catalans van escriure mots encreuats per a una quarantena de concursants. Entre els crucigramistes hi havia Pau Vidal, el primer encreuador d’un diari digital en català (El Nacional). “Ens resultava molt estrany [als crucigramistes] que la premsa digital, tan consolidada, no tingués encara un crucigrama diari. Ens semblava que era un anacronisme. Tots els diaris en paper en porten un”. Màrius Serra, moderador del torneig, va esbossar la màxima que hauria de resumir la relació amb el tauler: “El més important és jugar per jugar”. Busquem massa valors complementaris al joc i ens oblidem d’esbargir-nos.

El català és juganer | © Festival Dau