Tom Wolfe i els nous periodistes

16.05.2018

“L’article fa una sensació de narració literària […] I ara què fem? Amb quina versió ens quedem?”, això comentava Xavi G., un lector de Núvol, sobre la crònica d’un dia en una escola de Suècia que vaig escriure el 2015 mentre feia d’observadora en un centre educatiu. El comentari és significatiu i em va servir, en el seu moment, per encetar tot un treball de recerca dedicat a l’escriptura periodística al món 2.0.

El motiu pel qual Xavi G. desconfiava de la informació era perquè el text feia “sensació de narració literària”. Era el tipus d’escriptura, i no els fets, el que l’induïa a dubtar sobre la veracitat de la lectura. Hauria desconfiat de l’article si hagués estat escrit en forma de notícia estricta? Vaig fer servir aquest comentari per investigar sobre la unió entre literatura i periodisme en el món digital; per parlar de la narrativitat, un tema que no he deixat mai.

I com que no l’he deixat mai, he construït un sistema de referents que m’han donat una base teòrica sense la qual no hagués pogut avançar en la pràctica diària del periodisme i també en la recerca. Un d’ells ha desaparegut aquesta setmana. Per això us explico això avui, en aquesta columna que normalment dedico a l’art i als museus. Tom Wolfe és, en majúscula, però no l’únic, un dels Mestres que ens ha ensenyat l’eficàcia de la narrativitat a l’hora de potenciar i fer accessible la informació -i no pas a l’hora de, simplement, decorar-la-. Si voleu saber més coses sobre com l’hem llegit a Catalunya i Espanya, llegiu aquest fil d’Albert Forns.

El conegut com a pare del Nou Periodisme és el referent de molts estudiants que, com jo, hem cursat la carrera de Periodisme mentre tot el context canviava. Es tracta d’una de les figures predilectes de moltes generacions, però també de la meva, que mentre aprenia era conscient que la gran majoria de materials i professors estaven desfasats. Crec que Wolfe, sense ell saber-ho ni voler-ho, pot servir-nos de trampolí per impulsar-nos cap al món digital. No llegim igual a internet que en paper i obviar-ho és perdre oportunitats. L’estructura d’una bona part dels articles periodístics no pot ser igual a la web que als diaris, ni tampoc la intenció narrativa o altres detalls dels quals podem parlar quan vulgueu.

La informació ens ofereix la part més concreta de les coses, converteix un fet en un succés. I de vegades això és tot el que necessitem. La narració ens permet fer un pas més. Crear vincles entre les persones i els textos, dotar-los de quotidianitat. Els nous periodistes -els eminentment digitals- no seran diferents perquè ells ho vulguin, com van ser-ho les figures del Nou Periodisme, sinó perquè la realitat els obliga a canviar. Quants cops heu hagut d’esforçar-vos mentalment per aconseguir concentrar-vos i seguir el fil d’un article online? Per fer que els lectors de periodisme digital tinguin una lectura de qualitat, potser les lliçons i el divertimento de Wolfe i companyia són més importants del que pot semblar.