Tolkien, l’home darrere el mite

Si alguna virtut té el sistema cultural britànic és la de cuidar i venerar els seus mites. Entre aquests, pocs de tan populars i estimats com l’escriptor John Ronald Reuen Tolkien (1892-1973). Gairebé mig segle després de la seva mort, el pare de Gàndalf i Sàuron continua despertant passions arreu del món, enlloc com a Oxford, la ciutat on va concebre el gruix de la seva obra fantàstica.

La Biblioteca Bodleian de la vella i solemne vila universitària ha estat l’escenari els últims mesos d’una exposició que torna a posar la seva figura en primer terme. Tolkien: Maker of Middle-earth (Tolkien: Creador de la Terra Mitjana) és un recorregut cronològic per la vida de l’escriptor, concebut amb la voluntat de contextualitzar la seva obra magna literària (El Hòbbit i la trilogia El senyor dels anells) en una trajectòria personal complexa i no sempre prou ben explicada.

I és que rere l’acadèmic venerable de posat entranyable i erudició alexandrina hi ha un home amb una biografia accidentada i amb clarobscurs, al capdavall decisiva per a la construcció de la Terra Mitjana.

Es tracta d’una exposició breu però molt completa i emotiva. A través de cartes, manuscrits, dibuixos, mapes, objectes personals i tota mena de documents de l’autor, alguns d’excepcionals per la seva raresa, es fa visible la gènesi d’un univers literari màgic amb molts punts de contacte amb la vida d’un professor universitari d’imaginació desbordant i marcat per sempre pels fets viscuts durant la seva joventut.

Exili, guerra i refugi

La infància primerenca a Sud-àfrica, la mort prematura del pare i l’escolarització a casa amb la seva mare, per exemple, defineixen els primers anys d’un Tolkien fascinat per la llengua i l’escriptura, lector voraç i escriptor precoç i prolífic. Un cop establert a Anglaterra, el paisatge rural i la vida a comarques determinen la seva visió del món. Tolkien és un estudiant observador i curiós, gran amant de la botànica i amb un interès genuí per les històries i els mites del món antic. Acabat de graduar en Llengua i Literatura Angleses a Oxford, l’idil·li literari i la vida bucòlica es trenquen de seguida.

Tolkien és cridat a files i enviat a lluitar a França. La batalla del Somme es converteix en la tomba de la seva generació. Els efectes de la Gran Guerra són devastadors per al jove soldat, que a la fi del conflicte es queda sol i abatut: “El 1918, tots els meus grans amics eren morts, tret d’un.”

Un dels seus incondicionals, Geoffrey Smith, atrapat a les trinxeres i convençut del talent literari del seu amic, li escriu en una carta de comiat: “Estimat John, tant de bo puguis explicar tot el que jo no podré dir quan ja no hi sigui, si aquest és el meu destí.” Smith, membre de les tertúlies literàries a les quals Tolkien era gran aficionat, esperona el seu amic a escriure i a publicar.

“En un forat a terra, hi vivia un hòbbit”

De tornada a Anglaterra, i esborronat pels estralls de la guerra, Tolkien es dedica a la vida acadèmica i a l’estudi de les grans sagues mitològiques nòrdiques, germàniques i escandinaves, de les quals es declara admirador incondicional i que estimulen la seva imaginació.

Tolkien comença a escriure El Hòbbit a principis de la dècada de 1930. Segons la llegenda, mentre corregeix un examen arrenca un tros de paper i en un rampell d’inspiració n’escriu la mítica frase d’obertura: “En un forat a terra, hi vivia un hòbbit.”

Tolkien escriu de nit i alterna l’escriptura amb les classes, reunions acadèmiques, el servei militar i les tasques familiars. Les peripècies d’en Bilbo i els 13 nans no formen part de cap estratègia editorial, ni tan sols de l’ambició de l’autor: Tolkien escriu simplement per plaer personal i per entretenir els seus fills.

Tot i això, el 1937 presenta la novel·la al segell Allen & Unwin. El seu editor en reconeix el mèrit però creu que es vendrà poc – fa 80 anys, les novel·les de fantasia per a adults, considerades excentricitats, eren testimonials. Meticulós i perfeccionista fins a l’extenuació, Tolkien discuteix cada detall del llibre, incloses la tipografia, el disseny, els mapes i les il·lustracions.

Ell mateix en dibuixa la sobrecoberta, un paisatge esplèndid de natura exuberant, amb el Bosc Llobregós en primer terme i la Muntanya Solitària, terrorífica i poderosa, al final de tot, amb el drac Smaug i les àguiles a banda i banda, emmarcats per la foscor de la lluna i la llum del sol, respectivament.

En una sola imatge de màxima simplicitat compositiva, Tolkien resumeix l’essència del relat: un món feréstec habitat per criatures salvatges que dirimiran un conflicte essencial entre el Bé i el Mal. Tolkien utilitza una paleta de colors mínima – el verd dels arbres, el negre de les muntanyes i el blau del cel, i es reserva el vermell per al sol, un punt de llum i d’esperança. Però l’editor s’hi nega adduint costos excessius (la tinta vermella era la més cara del mercat), i finalment el sol queda en blanc.

Resignat, Tolkien cedeix i el llibre es publica amb un tiratge modest de 1.500 exemplars. No cal dir que les previsions de l’editor queden ràpidament esmicolades. L’èxit d’El Hòbbit és clamorós, i Tolkien rep pressions de totes bandes per continuar una saga que en el fons fa temps que ha concebut completa en la seva imaginació.

“Un anell per reunir-los a tots”

Disset anys després, publica El Senyor dels Anells, plenament conscient que és la seva obra definitiva, aquella per la qual se’l recordarà. Aclaparat per la dimensió popular del fenomen, confessa: “l’he escrit amb l’ànima, i no podia ser de cap altra manera”.

El poeta i deixeble de Tolkien, W.H. Auden, afirma que és “un dels pocs llibres que rellegiré durant tota la vida”. El seu amic C.S. Lewis en defineix la prosa, diàfana i detallista, com “un llamp que esclata en un cel clar, d’una bellesa que perfora com una espasa i que crema com un ferro glaçat”.

La ressenya del Sunday Times proclama una sentència que farà fortuna i que acompanyarà per sempre la trilogia: “el món es divideix entre els que han llegit El Senyor dels Anells i els que estan a punt de fer-ho”.

Tolkien és llegit en presons i palaus, però els millors elogis els rep dels lectors més menuts, cap com el d’aquest jovenet anònim: “són els llibres més meravellosos que he llegit mai. Em tancava al menjador, em posava còmode al sofà i llegia durant cinc o sis hores seguides, parant només per menjar. Conec molta gent que els ha gaudit almenys tant com jo. Un amic meu gairebé s’ha après El Hòbbit de memòria! De vegades m’agradaria viure a la Comarca, ser company d’en Frodo i viatjar amb la Germandat.”

Amb un gir de justícia poètica, el supervivent d’una generació perduda descobreix a una nova generació sencera el plaer de la lectura.

En la ment del creador

L’exposició busca respondre una pregunta que tots els lectors i estudiosos de Tolkien es fan repetidament: com s’ho va fer un sol home per inventar un món tan ric i poblar-lo de personatges, llengües i llegendes fins a formar una mitologia mil·lenària amb infinites ramificacions?

El més curiós és que Tolkien no es considerava pròpiament un escriptor: “per sobre de tot, sóc filòleg, i en certa manera, cal·ligrafista”. Reconegut com un dels màxims experts en llengua anglesa, Tolkien parlava una dotzena d’idiomes i va inventar llengües i alfabets per a tots als pobles de la Terra Mitjana, inclosos 15 dialectes èlfics. L’amor de Tolkien per la llengua queda palès en molts passatges de la seva obra, amb cançons, poemes, inscripcions i referències històriques de tota mena. Juganer i rigorós alhora, es permetia corregir una per una les cartes en èlfic que li enviaven els seus esforçats seguidors, alhora que va deixar per a la posteritat un capítol (Endevinalles en la foscor) que és un exemple radiant d’habilitat lingüística, sentit de l’humor i tensió narrativa.

A través d’anècdotes i detalls sobre la preparació del material, la mostra revela un home obsessionat per la versemblança de la seva obra. Els personatges, per exemple, es desplacen sempre en temps real. Mai no recorren en una jornada més del que podrien recórrer a la vida real. Tolkien fins i tot inventa un sistema mètric a mesura dels mitjerols, inspirat en les ungles dels seus peus, per calcular la distància que podrien caminar en un dia de camí.

En aquest desig de precisió, els mapes juguen un paper clau. Ell mateix en va dibuixar i anotar a llapis i bolígraf per organitzar la història i orientar els lectors (amb forats causats per la cendra de la seva pipa inclosos). Amb la perícia d’un cartògraf expert, Tolkien va arribar a equiparar geogràficament la Terra Mitjana amb Europa. Així, Hobbiters estaria a la mateixa latitud d’Oxford, mentre que Minas Tirith es trobaria alineada amb Ravenna (al nord d’Itàlia), i l’extrem meridional del mapa, amb Jerusalem.

Però la joia de la corona de l’exposició són les aquarel·les que va preparar per a la primera edició d’El hòbbit, una dotzena d’il·lustracions d’una vivacitat extraordinària que retraten episodis memorables del periple de Bilbo i companyia, entre els quals destaquen la fugida del palau del rei dels elfs riu amunt amagats en bocois de vi (Bótes desfermades) i la primera trobada entre Bilbo i Smaug a la cova del drac, que jeu orgullós damunt el seu immens tresor (Informació secreta).

L’exposició també serveix per conèixer la faceta més íntima de Tolkien, un home profundament enamorat de la seva dona Edith (la història dels quals inspiraria els personatges i el llibre Beren i Lúthien, antecedents d’Àragorn i Arwen), pare entregat als seus fills i professor devot i atent amb els alumnes, fins i tot quan ja era una celebritat. Per contra, obvia algunes de les seves facetes més controvertides, com una suposada misogínia (per l’escassetat de personatges femenins) i el plantejament d’arguments excesivament maniqueus, sense oblidar una certa condescendència amb els règims totalitaris del sud d’Europa.

En qualsevol cas, Tolkien: Creador de la Terra Mitjana és un festí digne del nan més golafre per  a tots els incondicionals de la saga, alhora que explica el mètode i l’art d’un personatge singular. Evidentment no es responen totes les preguntes i queden moltes incògnites per resoldre, però la mostra aconsegueix mantenir la fascinació pel mite alhora que transmet la sensació de desbordament absolut davant l’impacte d’una creació que ha transcendit idiomes, cultures i fronteres.

I un últim apunt. El cronista, que va visitar l’exposició un dissabte fred i plujós de tardor, poques vegades ha presenciat una emoció semblant en un espai museístic. El públic representava un ampli espectre social: homes i dones, petits i grans, anglesos i estrangers, tots absolutament entregats a la visita. Pares i mares instruint els fills petits sobre les bondats del mithril i els perills del palàntir. Parelles de jubilats amb una primera edició sota els braços i llàgrimes als ulls. Famílies milaneses, parisenques i dublineses, vingudes expressament per a l’ocasió. Hi ha escenes surrealistes: un grup d’amigues d’uns cinquanta anys, vestides de nit, celebra amb estrèpit cada vegada que encerten una de les preguntes del trivial-Tolkien que hi ha a l’entrada del recinte (se les saben totes, algunes de dificultat extrema). Tots ens hem reunit en cerimònia al voltant del foc encès per Tolkien, disposats a fer, per enèsima vegada, el viatge d’anada i tornada. Una experiència que fa pensar en com les societats viuen, homenatgen i transmeten la cultura, i en el valor de viure-la amb respecte i entusiasme.

Després de la bona acollida a Oxford, al gener l’exposició viatjarà a la Morgan Library de Nova York i a finals d’any a la Biblioteca Nacional de França, que per primera vegada acollirà una mostra dedicada a un autor estranger.