Tina Vallès, destapada

17.06.2014

Avui Imma Monsó i Tina Vallès han tancat el cicle ‘Destapats’ a la Biblioteca Pública de Lleida. El cicle, coordinat pel periodista Jordi Nopca, ha servit per aparellar autors consagrats i joves promeses per tal que es coneguessin públicament i discutissin sobre les respectives obres. La trobada d’avui és l’única del cicle protagonitzada per dones. 

Tina Vallès

 

“La meva relació amb l’obra de la Monsó és de lectora. He llegit gairebé tot el que ha publicat i la seva obra sempre m’ha interessat molt. Tinc especial devoció per la novel·la Tot un caràcter.”, ens diu Tina Vallès, que l’any passat va publicar El parèntesi més llarg, un recull de contes que va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Fins a quin punt pot considerar Monsó una influència, fa de mal dir:  “Si la tinc de model o de mestra, no t’ho sé dir. No funciono així. La majoria d’influències que tinc són involuntàries, i diria que no sóc l’única. Una cosa és la llista d’autors que un vulgui dir que llegeix o admira, i l’altra les influències que es dedueixen de la lectura d’una obra”.

No és la primera vegada que Imma Monsó i Tina Vallès seuen al voltant d’una taula: “Alguna cosa devem tenir en comú, i si és així serà perquè jo tinc alguna influència seva o perquè en tenim de comunes, o perquè tenim dèries o interessos comuns”. De l’obra de Monsó, Vallès valora espcialment la creació dels personatges, “perquè els defineix i els perfila a través del que fan i diuen, i els dóna veus molt particulars, i torno a Tot un caràcter, que no és gens el que imaginem que és quan ens diuen que un llibre parla sobre les relacions entre una mare i una filla”.

Imma Monsó ja era lectora de Tina Vallès abans d’aquesta trobada: “Vaig llegir Un altre got d’absenta fa temps. No en recordo els detalls perquè el vaig deixar a algú altre i ara no me l’he tornat a llegir, però sí que recordo la impressió extraordinària que em va deixar, d’una autora que em resultava molt propera. Recentment vaig llegir El parèntesi més llarg, i en puc dir el mateix: el detall amb què analitza els personatges el sento molt proper, i potser el que més ens separa és la descripció física dels personatges, que en els meus llibres és pràcticament inexistent mentre que es fa evident en els seus texts que per a ella és molt important. D’ençà que la vaig descobrir l’he seguit també en el seu bloc. Interessantíssima escriptora, que agafa, i en això penso que ens assemblem, aquells petits aspectes de la realitat que convencionalment no es consideren cabdals i que, en canvi, per gent com nosaltres són la substància a explorar per excel·lència, la substància que dóna relleu a l’existència, la que mai no deixaríem d’analitzar sota tots els angles possibles…”

Imma Monsó i Tina Vallès es porten gairebé vint anys, però Monsó es mostra interessada per la generació de Tina Vallès: “Penso que hi ha una certa “humilitat”, en la seva generació, en la manera d’encarar la professió, una certa “desesperança”, potser fruit de l’ambient de crisi que es viu, que per a mi els fa més interessants. Però també et diré que això ho noto en la Tina (una mica també en la Marta Rojals o en la Imma Turbau), però no puc dir que segueixi aquesta generació d’escriptors exhaustivament), més que res sóc eclèctica en els gustos i agafo les coses per impuls i intuïció i no tant per recomanació o per sistema… Per tant potser és també una qüestió de gustos, a mi m’agraden els escriptors una mica desesperançats, aquests que després no es foten la gran nata perquè es pensaven qui sap què de la vida i de la literatura”.