‘Tick, tick… Boom’, una adaptació fidel a l’essència de Jonathan Larson

Val molt la pena anar-lo a veure, tant si ets fan de Larson com si no en coneixes res

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

Pocs van plorar la nit del 24 al 25 de gener de 1996 la mort d’un home que als seus 45 anys estava destinat a ser un dels compositors musicals més aclamats dels últims anys. Jonathan Larson va triomfar a títol pòstum amb una obra majúscula, Rent, una adaptació de La Bohème de Puccini. Sens dubte, per molts amants dels musicals és un referent. L’èxit d’aquella obra va posar en primera línia a Larson i llavors sí, el gran públic va plorar la seva sobtada mort. De fet, la mort del compositor va ser la nit anterior a l’estrena de Rent. No va poder ni tastar la mel del seu èxit. I se’n va anar amb la sensació d’haver-se quedat a les portes del reconeixement que anhelava. Probablement, però, mai hauria pensat que seria una figura venerada a tot el món i un referent per nous compositors del segle XXI. Ni tan sols que seria programat al Teatre Gaudí de Barcelona.

Fa un parell d’anys Daniel Anglès va aixecar de nou la popular Rent al Casino de l’Aliança de Poblenou. Però abans de Rent, Larson havia creat dues obres que a empentes i rodolons havia aconseguit poder estrenar a l’Off-off Broadway. Una d’elles era Tick, Tick… Boom, una història generacional protagonitzada per un xaval que en el fons no era més que una prolongació del mateix arista (de fet, el personatge es diu Jon). Ara, Ferran Guiu ha dirigit una adaptació al català escrita per Marc Gómez i amb la complicitat de tres cracks del musical a Catalunya: Xavi Duch, Lu Fabrés i Marc Pociello.

Tick, tick… Boom parla principalment del seu autor. Tot i no tenir la brillantor dramatúrgica i compositiva de Rent, és una obra cabdal per entendre la figura de Larson, tant des de la seva visió més personal com musical. Larson és probablement un dels dramaturgs que millor va saber retratar la seva generació però, a més a més, és el perfecte continuador i renovador del llegat de Stephen Sondheim. Tota la partitura beu directament de qui va ser el seu mentor i, sens dubte, l’exemple de l’homenatge implícit a Sondheim que representa Tick, tick… Boom és Sunday. Tanta és la influència reconeguda pel mateix Larson que fins i tot inclou el compositor en el relat. I és que Jon, el protagonista, és un compositor de musicals a punt de complir la trentena a la Nova York dels anys ’90, amb tots els dubtes d’un xaval jove eternament prometedor i que batalla entre seguir la seva passió i demostrar el seu talent o deixar-ho tot, inclús la seva precària feina de cambrer, i dedicar-se a quelcom que li suposi un futur millor. Al seu costat -com a contrapesos dramàtics- hi ha el seu amic Mike i la seva parella Susan. Per una banda, el paradigma de l’americà exitós, un jove home de negocis que viu entre aeroports regionals malgrat trobar a faltar els seus dies com a actor, i per l’altra, la dona que toca de peus a terra i que, tot i tenir molt clar que és una ballarina, té clar que ara per ara sols pot apostar per fer de mestra. Aquesta és la història d’en Jon. Tractada en primera persona, és la veu de Larson que escoltem i és el retrat d’una societat desencantada.

Qualsevol obra la fan bona els seus actors, però en un musical el repte és doble. No sols es demana una bona interpretació (encara que en alguns casos sembla que l’exigència sigui menor) sinó que, a més, sàpiguen dir-ho cantant. A un servidor, la feina d’un bon intèrpret de musicals sempre li ha semblat d’un mèrit enorme, i en el cas que ens ocupa tenim un trio estratosfèric. Ferran Guiu ja és un gat vell en això dels musicals, ha treballat anteriorment amb els dos actors i l’actriu i sap tot el que poden donar i com ho poden donar. El millor èmul de Larson és Xavi Duch, probablement el millor actor de musicals de casa nostra. Al record encara em queda el pervers Burrs de The Wild Party, però Duch ha donat veu a personatges més aviat còmics i és on se’l veu més còmode. Ara, rebaixa el clown que porta dins seu per encarregar-se de fer un Jon simpàtic, alegre i tendre, que principalment riu de les seves pròpies misèries, però aportant el punt de dramatisme quan cert drama el colpeja.

I és que Tick, tick… Boom, tot i fer un retrat desesperançador, no s’acomoda en el drama. Intuïm que Larson, per sobre de tot, era un vitalista. I una de les actrius més vitals i que més llum donen als musicals últimament és Lu Fabrès, una dona amb un tros de veu i una vis còmica fantàstica. A part de fer el paper de Susan, s’encarrega de donar veu a altres personatges més episòdics com l’actriu del musical del Jon, l’executiva publicista o la mare del Mike, amic del Jon. Un exercici camaleònic amb el qual et petes de riure i que comparteix amb el tercer en discòrdia, Marc Pociello, que broda les diverses caricatures còmiques d’aquests personatges episòdics. Aquest, però, s’encarrega principalment de donar veu al Mike, de qui transmet la seva inseguretat.

Però com que estem parlant d’un musical, finalment el que acaba arribant més és la interpretació de les cançons. La feina del Ferran Guiu i el seu equip a l’hora d’aixecar l’obra es basa en situar els seus actors en un escenari dividit per quatre punts (el piano, una barra de bar, unes caixes i un sofà) i muntar unes coreografies dinàmiques i que dibuixin l’espai imaginari en què es troben els personatges. Hi ha coreografies i interpretacions fabuloses, com la de la conversa telefònica del Therapy; la del Sugar, una oda al dolç i la xocolata; la dramàtica Come to your senses amb una estratosfèrica Lu Fabrés; o la sensible interpretació al piano de Xavi Duch (tocat per ell mateix) del Why. Estem parlant d’un espectacle de petit format que no necessita grans coreografies, sols una mica de ball i de moviments i la resta ho deixes a la veu i al gest. El resultat transmet la comèdia i commou en els moments que ho demana.

Com adaptar Larson amb respecte, talent i creativitat

Però una de les grans virtuts d’aquest musical és la seva adaptació al català. Ja fa uns anys que Marc Gómez, també actor de musicals, s’està encarregant d’algunes de les adaptacions al català dels últims musicals més exitosos: Rent, Per sobre de totes les coses, Tell me on Sunday… i les seves adaptacions són respectuoses amb el material original així com aporten solucions que l’actualitzen i el contextualitzen. Marc Gómez ens dona algunes de les claus d’aquesta adaptació i de la feina que fa.

Primerament, cal parlar de la responsabilitat i l’honor que significa per un traductor de musicals adaptar una obra de Larson. “És molt especial, juga amb les paraules i amb com sonen. A més busca molts significats en els mots. I això per un traductor és fascinant tot i que també el maleeixes profundament” explica el Marc. A més a més, l’adaptador sent una forta responsabilitat, perquè ha de fer que “l’espectador no pensi en Marc Gómez sinó en la genialitat de Larson […] La responsabilitat d’adaptar, de transferir unes obres mestres a un altre idioma és un repte molt estimulant”.

La feina d’un traductor d’obres musicals és, a priori, més complicada que la del traductor d’una obra de text: la clau està en com sonaran les cançons en el nou idioma. Marc Gómez treballa sovint amb poc temps, i malgrat que li agradaria poder aplicar una metodologia i un ordre cronològic en la traducció de textos i cançons, la realitat és una altra. I aquest cas no va ser pas una excepció. Les cançons són el més important, el que vertebra el musical. I n’hi ha que són més importants de traduir que d’altres.

Gómez sap que una bona adaptació és la que més s’assembla a l’original i per això ha de tenir en compte diverses variables. “No sols és el que diu i com ho diu, sinó també com sona la lletra. Ha de ser fidel a l’original no sols en el sentit de la traducció, sinó funcionalment fidel, és a dir que l’espectador tingui la mateixa sensació amb la traducció com en l’original”. No es tracta d’inventar-se res, sinó d’adaptar una realitat ficcionada a una altra sense que es noti la diferència. Un bon exemple d’això el trobem en l’adaptació del Sugar. En aquesta cançó se’ns parla d’uns dolços de nata que es comercialitzen als Estats Units amb el nom de twinkies. Marc Gómez ho canvia pels ous Kinder. Tota la cançó i el sentit es manté com en l’original però tot gira entorn aquesta xocolatina. Però haver arribat a l’ou Kinder no va ser fàcil, doncs Gómez buscava un homòleg al Twinkie que transmetés la mateixa sensació. “A més a més, vaig agafar un ou kinder perquè també existeix als Estats Units, no és una neula, quelcom massa local”, puntualitza.

Marc Gómez busca i aprofundeix en el sentit de les frases emmarcant-les en el global d’una escena. Per exemple, en una de les cançons més celebrades del musical, el Come to your senses, la traducció d’aquesta frase havia de ser impactant i que definís el sentit global de la cançó i del moment que emmarca. “Necessitava una frase que tingués la mateixa força, que tingués una sonoritat. Si en anglès aguanta molt la primera e a senses, que pugui fer-ho també en la traducció al català. Per això vaig pensar en Sigues autèntic, on també podia allargar la e”, profunditza Gómez. A més, la frase Sigues autèntic també deia molt del mateix Larson, “un home que creava musicals rock, quelcom que pràcticament ningú havia fet”.

Cada cançó del musical conté un segell propi del traductor, però és un segell que respecta l’essència semàntica i sonora del musical original. Per això, i per tot el comentat més amunt, Tick, tick… Boom és un musical que val molt la pena anar a veure, tant si ets un fan de Larson com si no en coneixes res.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació