The Mamzelles saben on van

Són tres noies. Mig cantants, mig actrius, i han esvalotat el galliner amb les seves actuacions divertides, desenfadades i humorístiques, a cavall de la música i els diàlegs teatralitzats. Tenen detractors i amants. Recentment han dividit Catalunya amb el polèmic anunci: "Envàs, on vas"?

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Cofundadora de Núvol i editora de LlavorCultural.cat.

Són tres noies. Mig cantants, mig actrius, i han esvalotat el galliner amb les seves actuacions divertides, desenfadades i humorístiques, a cavall de la música i els diàlegs teatralitzats. Tenen detractors i amants. Recentment han dividit Catalunya amb el polèmic anunci sobre el destriament de residus: “Envàs, on vas”? Avui a Núvol recollim impressions de crítics musicals i teatrals, d’un publicista guionista i d’una biòloga especialista en reciclatge de residus.

Diu Ramon Pardina: “Feia anys que un anunci de publicitat no aixecava tanta polseguera (bé, anys no, de fet només uns mesos, des del d’Estrella Damm; o potser una mica menys, el del Banc de Sabadell; en realitat des del de Campofrío, fa dos dies)”.

Pardina fabula i crea el seu particular anunci: “D’entrada m’imagino la protagonista (una noia jove, clarament nascuda en democràcia) que agafa, posem per cas, una botifarra (o una altre símbol representatiu de Catalunya, tant se val, un tió, un carnet del Barça) i, mirant-se’l de fit a fit, com a la calavera del Hamlet, deixa anar un text més o menys així:

“Catalunya, on vas?”

“Si ets una autonomia, aniràs al café para todos. I fem via.”

“Si ets una autonomia històrica i vols vendre fum. Al pacte fiscal. Patapum.”

“I si ets una nació, bé, ja trobarem algún o altre contenidor.”

“Però ai, si ets un estat, Catalunya, on vas?”

Núria Maynou destaca que el trio The Mamzelles captiven el públic. “Ho aconsegueixen amb la seva vessant d’actrius còmiques i la seva extroversió. No tenen vergonya, i no hi ha ningú més a tot el país que hagi tingut aquesta idea i l’estigui duent a terme amb tanta efectivitat”. La música de l’anunci “és animada i crida l’atenció (ho fa amb un ritme clar i tons aguts), i la lletra, igual que la posada en escena, té un punt còmic. Un punt massa simpàtic per a alguns, però mai no plou a gust de tothom!”.

Esteve Miralles defineix el fenomen The Mamzelles com una “paròdia amb capes” i en descriu els estrats. “La primera capa és la paròdia mateixa. Paròdia musical. Com a gènere: cabaret, vaudeville, operetta, musical burlesc. L’estil sonor és eclèctic, kitsch i vintage; m’és igual, res no vol dir res. El so està ben fet o ho sembla, ja està bé. I les lletres s’arrapen a les melodies i xerriquen contra les melodies, o quan menys s’ho esperen, les depilen com qui arrenca un esparadrap. Paròdia. Funciona.

La segona capa és l’autoparòdia. Teatralitat. Cançons d’escena: dites des de personatges trasbalsadors, trasbalsats” i resumeix la descripció dient: “tres nenes càndides amb perruca i minifaldilles curtes (rdf, en diuen ara). Són tres dones llestes amb teatre a les venes. Que són tres exploradores amb matxet que (aquest és un món d’homes, i el del pop més) no estan per hòsties. I quatre: no us equivoqueu. Fan comèdia. Però ei: volen que les estimin. I que les estimin ben estimades (Herz, Verstand). Volen que les coses que els fan falta, sobretot aquestes, siguin de debò”.

Oriol Rodríguez ens posa en antecedents: “Sense abandonar l’escenari, va arribar un dia en que les estudiants d’art dramàtic Paula Malia, Paula Ribó i Bàrbara Mestanza van decidir donar vida als personatges de la Mamzelle Raibo, la Mamzelle Mali i la Mamzelle Mess i amb elles canviar el món del teatre pel de la música. I, si bé és cert que, tal com estan les coses, passaran gana ja sigui rascant una guitarra o interpretant una obra d’Anton Txèkhov, sembla que la permuta no els ha acabat d’anar malament”.

Bet Vallcorba, biòloga, parla de les crítiques que ha rebut l’anunci “Envàs, on vas?”, que ha dividit l’opinió pública entre els que creuen que l’anunci ajuda i els que al·leguen que confon la població.  “La crítica més habitual que he sentit és que la campanya és confusa, que l’anunci no et diu on has de portar el que no és envàs, i que no és pràctic mirar-ho a la web, com si no ens passéssim el dia penjats a internet. Diuen que està generant dubtes en la gent que pensava que complia amb els seus deures de bon ciutadà reciclador i que ara ha descobert que les coses són més complicades del que pensaven. I que si ha de ser tan complicat, i a sobre per a que hi surti guanyant un altre, res de res, tot al gris i avall que fa baixada. En el fons la campanya ha posat de manifest la complexitat del sistema. Pel que es veu, fins ara ningú s’havia plantejat com era de complicat gestionar els nostres residus. És tan fàcil ficar-los dins un contenidor i oblidar-se’n! Tinc la impressió que molta gent vivia en la fantasia que els contenidors són pous infinits que fan desaparèixer la brossa que hi llencem. Sembla que aquest innocent anunci els ha fet mirar sota la catifa i han descobert, horroritzats, que tot això de tractar amb el que ja ningú vol és molt complicat i molt car”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació