The Last Visions Show

24.06.2018

Amb Have a Nice Day (Roger la Puente, 2016) es posa fi, després de sis temporades, a la mostra “Visions documentals”. Han estat seixanta-sis passis en què s’han pogut veure seixanta-quatre llargmetratges i, en dues sessions dedicades al documental a l’escola, deu curtmetratges d’estudiants d’audiovisuals. Hi han participat setanta-sis autors, un col·lectiu (Ex-presos socials de la COPEL) i els alumnes de cinc escoles d’audiovisuals (Santa Eulàlia, La Mercè, EMAV, la facultat de comunicació audiovisual de la UB i de la Blanquerna).

Un fotograma de Have a Nice Day

Si hi ha hagut un canvi en el panorama audiovisual d’aquests darrers anys ha estat l’eclosió del documental. El documental ha saltat de les televisions a les sales de cinema i s’ha consolidat com un dels gèneres més reeixits a casa nostra. Així i tot, alguns dels documentals més interessants que es roden a Catalunya encara no tenen prou visibilitat. És per això que l’any 2012 vam iniciar el fòrum “Visions documentals” per donar a conèixer aquells documentals més punyents i crítics que són d’estrena difícil però que, al nostre entendre, de visió imprescindible. I ho vam voler fer recuperant l’esperit dels cineclubs que tant van fer per la cultura d’aquest país a les dècades del 60 i del 70. Després de cada projecció, hem comptat amb els autors dels treballs i/o dels seus protagonistes, que han entaulat un col·loqui amb el públic assistent. Alguns d’inoblidables, altres de més o menys reeixits, però tots ells interessants i molt vius.

Quan vàrem iniciar el projecte, el documental ja estava en plena expansió, però en aquests sis anys no ha deixat de consolidar-se. Va ser la temporada en què es va estrenar a casa nostra l’esplèndid documental anglosuec Searching for Sugar Man (Malik Bendjelloul, 2012), que va batre tots els rècords de taquilla, per damunt de les produccions de ficció.

En encetar la democràcia, es varen estrenar a l’Estat espanyol alguns documentals memorables, com Canciones para después de una guerra (Basilio Martín Patino, 1971), El desencanto (Jaime Chávarri, 1976) o La vieja memoria (Jaime Camino, 1977). Són obres importants que han resistit molt bé el pas del temps, però eren casos aïllats. Les coses van començar a canviar amb la irrupció del vídeo als anys 80 i amb la democratització de l’audiovisual que això va comportar, que alguns han volgut comparar amb el que va significar la invenció de la impremta per a l’escriptura. Amb tot, el documental, amb l’aparició de les televisions autonòmiques i privades, va continuar sent un gènere televisiu a casa nostra. En la primera dècada d’aquest segle, amb l’aparició i el creixent desenvolupament de la tecnologia digital, la situació fa un nou gir. El vídeo i la televisió adopten el format de la pantalla cinematogràfica (16/9) i deixen de banda l’antic format televisiu (3/4), i la diferència entre les dues tecnologies va desapareixent fins a la fusió actual. Els límits entre documental i ficció es comencen, també, a desdibuixar. Avui en dia, tothom admet que un documental conté una part important de ficció i que una ficció pot esdevenir un retrat exacte de la realitat.

És llavors, amb l’abaratiment que comporta la tecnologia digital, que surten nous documentalistes, i les seves obres omplen les pantalles dels cinemes. Avui dia és normal trobar cinc o sis documentals en l’oferta cinematogràfica setmanal, una cosa impensable fa només vint anys. Paradoxalment, mentre els documentals envaeixen les sales de cinema, el més innovador de la ficció es desplaça a la televisió. Sèries com Los Soprano, Breaking Bad o Juego de tronos en són una bona mostra.

Voldria creure que “Visions documentals” ha posat el seu gra de sorra a aquesta bona salut del documental, ha ajudat a difondre l’obra d’autors poc coneguts i ha propiciat debats sovint ‘incòmodes’ però, al nostre parer, necessaris. No puc deixar d’estar agraït a tots els que ens han acompanyat durant aquests sis anys, als autors que han volgut compartir les seves obres amb nosaltres i als Cinemes Girona, que ens han donat suport des de l’inici.

Have a Nice Day

Com he dit, acabem la mostra amb Have a Nice Day, una història que aborda el problema de la lliure circulació de persones, del negoci i del patiment que genera, dels “papers per a ningú” i dels murs reals i metafòrics que divideixen el planeta. El personatge principal, la Syu Win, forma part del que els mitjans anomenen “màfia de tràfic de persones”. El documental parteix de l’enorme fascinació que la protagonista exerceix sobre l’autor, que veu en ella una “Robin Hood de les fronteres”. Una fascinació que es transmet perfectament a l’espectador. De manera fragmentada i calidoscòpica, amb salts a diferents països i moments, la pel·lícula està construïda a l’entorn del testimoni de la Syu. Transgressora, carismàtica, individualista, enamoradissa, entranyable i divertida, ens ofereix un retrat intens del món, dur i esperançat, tant de les fronteres polítiques com de les sentimentals. Amb una estètica que atrapa des de l’inici i que m’ha recordat el primer underground, el de la tropa d’en Mekas, pel plaer de filmar, la manca de pedanteria, la frescor, la sensació que tot està per inventar i que tot comença de nou, el documental esdevé un cant a un món comú, a un amor sense fronteres, al marge del dictat de la legalitat i de les convencions socials.

Dimarts 3 de juliol a les 20h podeu assistir a la projecció del documental Nice Days als Cinemes Girona. Més info aquí.