Terry Gilliam: “Us convido a imaginar”

5.11.2015

Terry Gilliam, reconegut per ser fundador de la mítica companyia britànica Monty Python, ha vingut a Barcelona per acabar de fer els últims retocs del muntatge en el darrer període d’assaigs de Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz, que s’estrenarà el proper 8 de novembre, si es desconvoca la vaga d’artistes del Liceu.

Terry Gilliam

Terry Gilliam

Al Liceu sembla que tot vagi sobre rodes, mentre que la vaga de treballadors que amenaça la producció de Berlioz i el concert de Ricardo Muti encara està convocada i res no augura bones perspectives. Tanmateix, Terry Gilliam, director d’escena de Benvenuto Cellini, ha comparegut davant els mitjans de comunicació. Reconegut per ser fundador de la mítica companyia britànica Monty Python, Gilliam ha vingut a Barcelona per acabar de fer els últims retocs del muntatge en el darrer període d’assaigs. Aquesta producció de Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz, que s’estrenarà presumptament el proper 8 de novembre, congrega pràcticament 100 persones sobre l’escenari, 10 solistes, 6 nens, 13 acròbates i 70 coristes.

Christina Scheppelmann ha presentat l’artista com a “poc ortodox”. “Si el voleu entendre més mireu al mapa on és Minnesota”, deia fent broma. Ha fet referència també a una autobiografia que ha sortit al mercat, Gilliamesque, que el mateix Gillian ha catalogat de “poc ordenada”, perquè l’ha gravat enlloc d’escriure-la.

Gillian ha explicat que ja havia treballat amb Berlioz, “un home d’extrems”. Havia estat amb el Faust. Per a Benvenuto, havia llegit l’autobiografia de Cellini, l’única que es conserva d’un renaixentista. “Berlioz, Cellini i jo ens vam triangular”, i tot es va poder materialitzar gràcies a l’encàrrec de John Berry. Tracta de la lluita de l’artista amb l’obra d’art i el poder i del concepte d’hybris, de fer l’impossible davant la realitat, del terror i l’infern de fracassar com a artistes. Natascha Metherell, assistent de direcció d’escena, ha comentat que aquest terror “és compartit per tot l’staff, perquè Gilliam demana coses al límit”. Tots dos han estat d’acord en considerar la partitura de gran dificultat i, per tant, aquesta òpera és un repte, no només musical, sinó a l’hora d’explicar la història. “Hem creat un monstre”, ha exclamat Gilliam. Per tota la logística que es mou a l’escenari, que implica cantants, malabaristes, coristes, nens, que estan molt ben orquestrats. “És un repte molt estimulant adaptar-lo a Barcelona” un cop ha passat per Londres i Amsterdam.

La versió que es fa a Barcelona és la de L’English National Opera de Londres, amb talls a la partitura consensuats amb el director artístic, ja que la que es va fer a la Nederlandse Opera Amsterdam no aportava cap valor afegit, ni musicalment ni narrativa. “Si Berlioz va poder fer tres versions, nosaltres podem fer la nostra”, deia Terry Gilliam.

El director d’escena ha manifestat la seva joia en participar en un projecte així, ja que “com que no sóc expert en òpera, no conec els límits”. Metherell ha confirmat aquesta afirmació, ja que l’equip ha hagut de fer mans i mànigues per satisfer les idees de l’ex-membre de Monty Python: “L’òpera tradicional té fronteres, però això no és una òpera tradicional”.

La versió que ha concebut Gilliam té més a veure amb els teatres d’òpera dels segles XVIII i XIX que en els actuals, entenent aquest art com un espectacle “que ha estat substituït per la televisió”. És una obra per a que el poble disfruti, i arriba a límits difícils de franquejar, perquè vol defugir el fet que l’òpera “està en perill d’extinció”. Tots dos es congratulen del fet que tant en Faust com en Benvenuto Cellini van acostar-se a nous públics i que la gent jove s’hi va sentir identificava.

Gilliam ha comentat que Berlioz assumia riscos, que era “un boig” que demostra que les coses es poden canviar. Al mateix Gilliam li agraden els bojos i els nens, perquè són capaços de transcendir la nostra realitat. “És com el conte d’Andersen del Vestit de l’emperador, en què el nen és l’únic que s’atreveix a dir que va despullat”. Els que sempre es plantegen nous reptes són el tipus de personatges que fan avançar l’art, “els bojos creatius”.

Encara no sabem si l’òpera es podrà representar al Liceu però, en qualsevol cas, Gilliam ens convida a tots a imaginar, perquè “el missatge se l’ha de formular cadascú”.