Terry Gilliam: “M’encanta fer pel·lícules. Odio fer pel·lícules”

15.03.2019

Pels idealistes la ficció podria ser la vida; pels pessimistes, la salvació; pels realistes, l’evasió o la mentida, i pels pragmàtics, la fantasia. Pels intel·ligents, la ficció podria ser l’alternativa, la supervivència i el trauma d’haver d’acceptar que ets un boig per a la resta, però s’obliden que l’intel·ligent no està per ximpleries.

Terry Gilliam. | Foto: ACN / Pau Cortina

Acostumat a les catifes vermelles i a les grans pantalles, Terry Gilliam, després de teatralitzar davant de les càmeres i flaixos, va oferir-nos una retrospectiva cinematogràfica aquest dimarts passat a la Filmoteca de Catalunya. El director de Brazil, The Fisher King,  Fear and Loathing in Las Vegas, The man who shoot Don Quixote (2018) i  exmembre dels Monty Phyton; el boig, fantasiós, pertorbador, extravagant i humorístic cineasta va recalcar que “per atrevir-te a fer una pel·lícula sobre Don Quixot has d’estar una mica com ell, potser una mica boig”. Encara que el cineasta va insistir a marcar la distància, ja que “els somnis i les esperances sovint acaben en desastre”, i l’autor ha sobreviscut a tot.   

La ironia de Gilliam presidia la sala. Tot va començar amb Brazil i la pregunta inevitable: què en pensa que molts joves la considerin una premonició? Brazil, una pel·lícula inspirada en 1984 de George Orwell, narra la història de Sam, un jove amb responsabilitats que decideix fugir del món mecanitzat i rígid en què està obligat a viure per endinsar-se en el seu propi món interior. “Podria dir-se que Sam és l’únic guanyador a Brazil, sí”. I és que la imaginació, l’idealisme i la necessitat de superar els límits de la realitat dels personatges  davant de la situació distòpica, com quan Alicia traspassa el mirall cap al submón, es fan presents en totes les històries de Gilliam: “La meva dona sempre m’acusa de fer la mateixa pel·lícula, una vegada darrere l’altra, només aplicant el canvi al vestuari”. És, doncs, una necessitat copsar aquesta fantasia, una exposició de la personalitat de l’artista a les pel·lícules? Una altra pregunta inevitable. “Com a cineasta, no tinc la carta de poder acusar els meus pares d’abusos sexuals”. Ironitzava. “Aquesta carta no la puc jugar, però sí que tinc la sort d’haver nascut als Estats Units, envoltat de natura i ràdio. Això, la ràdio i els llibres eren l’única manera de sortir del món real, no veia res, només veia a través de les paraules, escrites i llegides”. Per altra banda, i seguint amb les distòpies, Guilliam va assegurar que “no és possible satiritzar l’actualitat” tenint en compte els personatges extremistes que regeixen l’actualitat, com és el cas de Trump. “És un dels moments més depriments de la meva vida”, va afirmar amb disconformitat. “És com tornar a la pregunta de Què van fer els romans per a nosaltres? [dels Monty Phyton (1979)]. Què ha fet Trump per a nosaltres”. 

Respecte a l’èxit de les grans plataformes audiovisuals, Gilliam afirma que, posant d’exemple a Netflix, “tenen la capacitat d’absorbir-te durant sis hores. Per a mi no hi ha millor sèrie que Breaking Bad o Babylon Berlin”. Però tot i assegurar que les plataformes juguen amb la temptació d’emetre els efímers deu segons abans no aparegui, com per màgia o per desig, el següent episodi, “el cinema és una Catedral i els mòbils fan que mirem l’arbre del costat”. “A mi el que em fascina és l’experiència. El cinema és una experiència monumental”. Per altra banda, quant a la nominació dels Òscars, “l’enfant terrible” de Hollywood assegurava que li importava ben poc si les seves pel·lícules guanyaven o no els Premis Òscar: “Aquests premis no són garantia de qualitat, i a mi el que m’interessa són les històries”. “També és cert que a Netflix hi he trobat sèries i pel·lícules dignes de molts Òscars que mai rebran”, afegia.  El cineasta de l’excés, de les idees barroques, descrit com un visionari, va negar de totes maneres la possibilitat de tornar a dirigir una òpera tot i confiar que The man who shoot Don Quixote no serà la seva última pel·lícula: “Si els meus càlculs no em fallen, encara tinc temps de fer-ne un parell. M’agrada fer pel·lícules i odio fer pel·lícules. Aquesta és la complicació de la vida”, sentenciava finalment. 

La Filmoteca ha programat entre el 12 de març i el 12 d’abril el cicle Terry Gilliam, el visionari quixotesc.