Terragra, de Mar Fontana

16.09.2017

Acabo de llegir Terragra (L’Albí), de Mar Fontana (Barcelona, 1986). Terragra és el primer llibre de poemes d’aquesta llicenciada en Filologia Catalana que escriu crítica literària.

Mar Fontana | Foto: Ester Roig

Ho saps, Mar, i ho sabeu, lectors i crítics, fins a quin punt la més bella exposició de la paraula resulta hermètica fins que no s’entra, com en una casa oberta al misteri, en el codi del seu autor o autora. Cal descalçar-se abans, com a les portes d’un temple. Som en territori sagrat: la intimitat poètica. A Terragra 44 poemes esperen ser llegits com en un Llibre d’Hores.

Obrint el llibre, obrint aquesta porta, veiem una dona (jo la imagino asseguda) que conté el plor d’una intempèrie, d’una tempesta de l’ànima. En versos ben escandits i amb imatges poderoses, escriu com qui broda el mantell que ha de cobrir la nuesa en què ha quedat l’amor que bressolava. És clar que la jove se’n plany, d’aquest trasbals que esquerda el mirall on es mira, però amb quina elegància. Amb maduresa contemplativa i gràcia en l’estil, la poeta basteix cada peça poemàtica en la qual ressona, com bé ha advertit Vicenç Llorca en el pròleg, la dolosa veu d’Ausiàs March.

O la de W.H. Auden en aquell poema que va titular Digue’m la veritat sobre l’amor. Mar Fontana també es pregunta sobre la veritat de l’amor (la veritat no s’engoleix d’una glopada) que, com sigui, sempre és veritat, veritat incandescent encara que sigui per esgarrapar-te, no com les carícies que somiaves. Ai, les coartades de l’engany [que] proliferen com focs d’artifici.

Terragra és terra agra, terra amarada de la fel del desamor, de la salabror de les llàgrimes, terra de desconsol de l’ànima de cristall que busca remei, la sutura d’una ferida oberta que sagna: ànima de cristall,/ fràgil davant el primer fil de sutura. La terra és una imatge del femení tel·lúric, l’ànima és el nostre ser íntim que viu (per això patim, com el de la carn, el dolor mordent de l’ànima) entre la terra, imatge de la nostra corporalitat, i el cel, imatge de la nostra naturalesa celístia, espiritual. Així a Terragra hi llegim l’ànima en la seva crucifixió en l’amor que fibla, que travessa com espasa roent la carn del dolor.

La història d’aquesta ànima es va desplegant en opuscles on llegir tant l’ombra de les promeses [de l’amor], com el crit [que] atia l’ona desfermada. En aquest precipici anímic, oceànic, en algun moment de la lectura Terragra m’ha retornat a la terra àrida del desamor, del desassossec o cel·la de l’infortuni, expressada en les cartes que la monja portuguesa, Mariana Alcoforado (Beja, 1640-1723) va dirigir al Marquès Noël Bouton de Chamilly.

Terragra no és, però, un epistolari, sinó les pàgines on l’autora dona fe en versos cenyits, escairats, de les passes d’un amor caigut, àngel d’ales trencades. Tot i que el silenci potser era la temptació (l’agonia vol silenci, el soroll, com diu Pablo d’Ors, és una mena de terrorisme per a l’esperit), finalment és la paraula (l’expressió del mal psíquic cura la meitat d’aquest mal) la que torna l’equilibri perdut. I amb el retorn de la paraula, advé la serenitat, àncora amorosa, salvífica, com la que la mateixa Mar Fontana ha dibuixat per a il·lustrar la coberta de Terragra.