Teresa Muñoz, des del balcó… i darrere la porta

9.04.2017

Des del balcó (Ara Llibres) és el segon llibre de Teresa Muñoz després de la seva eclosió en el món de la novel·la amb Com si fos ahir, i amb el qual valida el seu talent per narrar històries. Teresa Costa-Gramunt en fa ressenya a Núvol.

Teresa Muñoz Foto X.R. Trigo

 

A Des del balcó, l’autora escriu en paral·lel dues històries. Una comença amb una trobada entre amable i tímida amb un veí desconegut en el balcó d’una casa al barri Gòtic de Barcelona que la protagonista hereta de la seva mare. En aquesta història narrada en temps present per la protagonista s’hi entrellaça una història del passat recent: el temps de la sòrdida postguerra a la ciutat. L’escriu en forma de novel·la dins la novel·la l’Àngela, la protagonista. Aquesta història és, com la casa del barri Gòtic, una història heretada, una història de família amb un secret que s’anirà desvetllant a mesura que el relat avança. Aquest secret és, justament, el que motiva l’escriptura de Des del balcó. Per justícia literària, si ho podem dir així.

Ara podríem preguntar-nos si hi ha cap família que no tingui un secret, o alguna cosa que no s’ha volgut explicar, i més tractant-se d’uns temps tan foscos, tan restrictius i tan malaurats com els de la nostra postguerra. La casa heretada, que l’Àngela troba com un museu en el qual sembla que no hi hagi passat el temps, duu incorporada una història que és d’un amor que ha d’amagar-se, així com també d’un amor paternal desdoblat en docent envers una adolescent òrfena. En el mentrestant, l’Àngela viu i escriu la seva pròpia història. Una història de dol per un amor perdut al qual està enganxada, i la progressiva renaixença a la vida a cor obert a partir de la trobada al balcó.

Dues són les imatges que per la seva rellevància en la novel·la es constitueixen en imatges simbòliques del doble relat. Una és la del balcó com a sortida d’un estat de dol massa prolongat per part de la protagonista Àngela. L’altra imatge és la de la porta. És darrere una porta entreoberta de la casa des d’on ara l’Àngela escriu la història on l’adolescent Quima, la seva mare, descobreix no només un secret d’amor guardat curosament sinó també el desenllaç d’un crim atroç.

La reserva d’un secret pot tenir molts motius. Un és el de la supervivència. No és un motiu menor, és cabdal. Però arriba un moment en què quan aquesta ja no perilla hi ha la necessitat de revelar-lo, sovint per aquell sentit, tan humà, d’harmonitzar les forces de la vida que apareixen injustes, els torts que presenta l’existència. Teresa Muñoz reïx en l’escriptura d’una història que es conclou amb la revelació del secret. En aquesta història en la qual es nua, com he dit, el temps present amb el temps passat, amb els seus balcons i portes obertes o tancades a la realitat, hi ressalta la figura de l’Àngela, un personatge molt ben caracteritzat. Com ben caracteritzats apareixen els personatges secundaris, veritables arquetips. Hi destaca la Virtudes, que tan poc honor fa a aquest nom, i cal veure-ho com una picada d’ull per part de l’autora. La Virtudes encarna aquelles persones amargades fins al moll de l’os. Amb el cor eixut d’amor i insatisfacció vital profunda són mestres de fer la vida impossible als altres. I així com en aquest relat hi podem trobar mestres vocacionals com l’Esteve (que ha estudiat a Itàlia el mètode Montessori), o el seu amic Julià, un home acabalat que no es guarda la riquesa per a ell sol sinó que la dissemina de forma creativa i útil per als altres, també podem trobar-hi aquesta pobra Virtudes, capaç d’amargar fins i tot un pastís, o el Manolo, un malànima posat a falangista gàngster.

A Des del balcó, Teresa Muñoz ofereix amb competència literària no només dues històries, una dins de l’altra, sinó també un relat horitzontal, coral, dels sentiments capitals que mouen la vida de les persones: la bondat, l’amor i l’odi, la voluntat d’aprendre i la negació del coneixement a base d’embrutir-ne les possibilitats, la beneiteria i manca d’intel·ligència, el dol, la por, l’honor, el sentit del deure, la compassió, l’esperança. Balcons oberts i balcons tancats. Portes obertes i portes tancades. Secrets i veritats a la llum. A Des del balcó, Teresa Muñoz reflecteix de manera sensible, com volia Shakespeare, els clarobscurs de la condició humana en un paisatge i en uns temps que ens són coneguts, però dels quals n’ignorem encara tantes coses des del moment en què cadascú és també el seu balcó, la seva porta, el seu propi secret.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’acabo de llegir i m’ha agradat molt. La recomano. Ara buscaré altres coses d’aquesta escriptora que no coneixia i que explica històries tan ben explicades. Aquesta en especial és bonica i una mica trista, ens enamorem de la Quima i odiem la Virturdes. Sort que el final és feliç. Gràcies Teresa Muñoz, m’ho he passat molt bé llegint.