Teresa Forcades, perseguint la utopia

8.08.2015

En un món globalitzat, a la deriva social, dominat pel liberalisme econòmic, en un món en què la política s’ha vist gradualment desproveïda de la seva raó de ser –la recerca i custòdia del bé comú– fins posar-se al complet servei d’aquell, el llibre de Teresa Forcades Per amor a la justícia es rep com una finestra oberta a l’aire fresc.

Teresa Forcades

Teresa Forcades

El text, un assaig a cavall entre l’estudi biogràfic i la filosofia, no només ens apropa a dues dones prominents que van viure els anys més convulsos del segle passat, pioneres en el seu pensament i en la seva actuació, sinó que ens convida a la reflexió i ens impel·leix a la coherència personal.

Forcades (Barcelona, ​​1966), que estudia atentament la trajectòria de la nord-americana Dorothy Day (1897-1980) i la francesa Simone Weil (1909-1943), s’acosta a les dues personalitats en tant que projecte intel·lectual i pragmàtic a un temps, tot perseguint la utopia d’un món just i digne.

Els epígrafs de què se serveix Forcades per organitzar els capítols donen bon compte del contingut i són útils al lector en tant que l’orienten amb precisió sobre els àmbits d’interès, tant de Day i de Weil com de la pròpia autora de l’estudi: Dades biogràfiques; Experiència laboral i relació amb els moviments obrers; Reflexions sobre el valor del treball manual; Experiència de Déu i experiència d’Església; Ser dona: amor i llibertat; La identificació de Jesús amb els exclosos; El pacifisme i la guerra civil espanyola (1936– 1939); La revolució: compromís amb els exclosos per amor a la justícia; Reflexions finals; Cronologia i Apèndix: A propòsit dels jocistes.

Resulta especialment interessant el capítol Reflexions sobre el valor del treball manual, en què Forcades analitza el concepte de llibertat de les dues autores. Day i Weil tenen en comú que es neguen a identificar la llibertat amb el desig. Parteixen d’una vivència personal de llibertat que existeix independentment del desig personal, fins i tot de vegades en contra d’aquest. Weil concep l’ésser humà com escindit en dos: un ésser passiu (com a objecte del món) i ésser actiu (com a subjecte del món); com aquella part de la persona que aprehèn el món i només a través de l’acció –del treball [físic]– pot unir aquestes dues parts. El subjecte s’entén en interrelació amb el món, com a interlocutor del món. Però l’acció només és lliure quan és coherent amb el propi pensament. Cal reconèixer en el món les circumstàncies externes que, amb independència de si ens agraden o no, no poden obviar-se, ja que aquest reconeixement previ impulsarà l’acció individual (p. 48–49).

Forcades veu en la noció de llibertat de Weil una connexió amb la tradició cristiana, a través de Sant Agustí, qui considerava que únicament qui estima és lliure (p. 86), una consideració que, encara que amb arguments no del tot evidents, assumeix l’autora de l’assaig, que planteja la dicotomia “violència vs. llibertat” com a alternativa recíprocament excloent i com a única opció de capteniment humà (p. 107–108).

Forcades participa plenament de la cosmovisió de Day i Weil, tant en la vessant teòrica –la concepció de la religiositat cristiana com a lloc on conflueix la llibertat humana amb l’amor i la justícia– com en la seva faceta pràctica –l’acció que es desprèn d’aquella concepció de religiositat i que obliga responsablement a intervenir socialment i políticament en el món per mor de la justícia. L’autora veu en les dues dones un model de coherència i radicalitat que s’ajusta al seu propi concepte i a la seva pròpia trajectòria vital, pels postulats dels que parteixen i per l’objectiu al qual, conseqüentment, s’encaminen. Les seves anteriors publicacions relacionades amb el tema donen fe de la confluència d’interessos amb Day i Weil: Valors femenins emergents (2003); La teoria feminista a la història (2007); Ser persona, avui: Estudi del concepte de “persona” en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció moderna de llibertat  (2011); Diálogos con Teresa Forcades, (2013); Está en nuestras manos (2015). També demostra aquesta confluència la seva trajectòria en l’activa intervenció sociopolítica i la valenta contundència a l’hora de denunciar conductes criminals: Els crims de les grans companyies farmacèutiques (2006); la fundada crítica a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la creació el 2013, juntament amb Arcadi Oliveres, de la plataforma popular Procés Constituent de Catalunya per promoure l’autodeterminació de Catalunya.

Simone Weil

Simone Weil

Més enllà de la coincidència ideològica, l’empatia de Forcades amb aquestes dues figures es reflecteix estilísticament en el text quan l’autora, partint d’una cita, sovint es fa seves les paraules de Day o de Weil, no limitant-se a la mera interpretació sinó desenvolupant-les fins a arribar a una conclusió, més enllà de la pròpia citació: així, per exemple, quan, referint-se a una explicació de Day sobre la posició del diari Catholic Worker, per al qual Day escrivia, respecte a l’ús de la violència, afirma: “La posició pacifista apel·la a allò que hi ha de millor en l’ésser humà. Aquesta és la seva part utòpica. La part realista és la seva desconfiança en la capacitat de la violència per aconseguir a llarg termini quelcom que no sigui engendrar més violència […]. Fou pau el que va viure Espanya després de la victòria de Franco? ¿Foren favorables per a la fe cristiana i per a l’Església catòlica a Espanya aquells anys de repressió i d’imposició religiosa per la força?” (p. 120). O bé quan, al mateix capítol, dedicat al pacifisme i al posicionament de les dues dones respecte a la Guerra Civil Espanyola, apunta: “Day també està d’acord que cal una força més gran per aturar la violència, però només accepta la força de l’amor, concretada en la desobediència civil radical” (p. 124). Fins aquí la interpretació de Forcades a partir de les biografies estudiades, però el seu comentari no s’atura aquí, sinó que prossegueix: “Què hauria passat a Alemanya si els ciutadans que no eren jueus haguessin sortit al carrer oposant-se rotundament a les polítiques de segregació racial? És clar que haurien patit una repressió brutal, però també és clar que si s’haguessin mantingut en la seva resistència l’holocaust no s’hauria produït” (p. 124).

L’estudi és una apologia de l’exercici de la llibertat individual responsable, una crida clamorosa a la intervenció pacífica de l’individu en allò políticosocial com a acte de dignitat personal, un panegíric de la subjectivitat com la capacitat d’autodeterminació de la persona i de determinar el seu destí i la història. I és, en definitiva, un text revolucionari en tant que denuncia l’ordre socioeconòmic capitalista com injust i excloent i, lluny de fanatismes i de pretendre recuperar miratges que la història s’ha encarregat de desprestigiar, emplaça a subvertir-lo, a partir de l’actuació de cadascú. Fent-se ressò de les seves admirades Day i Weil, Forcades no renuncia a la utopia: “Al canvi d’estructures socials ha de correspondre la maduració humana del subjecte revolucionari”, conclou (p. 133).

Si es fes una segona edició del llibre, convindria afegir l’autoria de la traducció al català de totes les cites aportades, autoria que no consta en cap dels peus de pàgina on es fa referència a les fonts consultades.

Aquest assaig també està publicat en espanyol, amb el títol Por amor a la justicia. Dorothy Day y Simone Weil, Ediciones HOAC, 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La Teresa Forcades és una persona singular. Té un gran nivell intel·lectual i les idees molt clares, però alhora poc pragmatisme i nul·la capacitat per posar-se al lloc d’altri quan aquest no és plat del seu gust, ni que sigui per copsar els matisos i raons de la maldat humana. Sembla oblidar que, fora del Cel i l’Infern, no existeix el mal absolut ni el bé absolut, sinó que ens toca viure en un barrig-barreig.

    Si hom és conscient de la feblesa humana, sovint les coses són més senzilles del que sembla, i donar voltes a la recerca de l’ètica perfecta es converteix en una construcció de castells a l’aire, formosos però inútils. Mentre hom es pregunta què hauria passat si?, què passaria si?, el món continua girant.

    El món avança a cop de renúncies i acords, de pragmatismes imperfectes que es van corregint els uns als anteriors, i aconseguint el que una postura inflexible no hauria fet. Les revolucions exitoses no són les que es fan de cop, com una garrotada, sinó les que es van assentant i afermant, pas a pas, fonamentades en l’educació i la voluntat, no en postures inflexibles que sovint acaben no donant cap fruit tangible.