Lola Flores i Tennessee Williams es troben a La Seca

11.03.2018

El teatre del Born aquests dies està més transformista que mai. A la Sala Joan Brossa hi podem veure A mí no me escribió Tennessee Williams, de Marc Rosich i Roberto G. Alonso, un espectacle que va ser una de les perles de Fira Tàrrega, ara fa dos anys. A la sala Palau i Fabre, Manuel Veiga es posa a la pell de Lola Flores amb Siempre a la verita tuya. Transformisme a dalt, i fregolisme a baix. Joan Brossa estaria encantat. Els dos espectacles formen part de la campanya Dia de l’Autor organitzada per l’SGAE.

Manuel Veiga ha escrit, dirigit i protagonitza ‘Siempre a la verita tuya’ a La Seca.

A la sala de dalt qui ens espera és Manuel Veiga, autor, director i únic intèrpret de Siempre a la verita tuya.  Veiga és un autor que sempre ha reivindicat a las grandes, com va fer amb Carmen Amaya a l’obra Jar (Carmen Amaya in memoriam). Ara ha arribat el torn de la més gran de totes: Lola Flores. Aquesta és la història d’un pare i un fill, en plena dictadura, i de la incomprensió familiar i social amb la que topa la diferència sexual (o de qualsevol tipus). La Flores va saber acollir amorosament, entre els farbalans de les seves faldilles, a tots els transformistes i maricones que la imitaven i idolatraven. Més moderna que les modernes d’avui en dia, la Lola es va caracteritzar per estar sempre al costat de la poesia i, sobretot, de la llibertat.

Manuel Veiga es posa a la pell de Curro, el pare d’un d’aquests transformistes, víctima de la violència masclista i de la intransigència. I es transforma també en Lola Flores, la Faraona, una icona popular i estimadíssima que encara ens il·lumina en ple segle XXI. Com a mostra, l’espectacle Dios tiene vagina que es va poder veure al passat festival Sâlmon, que citava a Lola Flores com una essència de la identitat andalusa.

Siempre a la verita tuya es va estrenar el passat 8 de març i es representarà a La Seca fins al dia 1 d’abril.

 

 

A la sala de baix ens espera una dona que ha estat desnonada, i que ha improvisat un pis amb les seves (poques) pertinences i (molts) vestits, amb una paret plena de grafits com a paper pintat de fons. Ella és Roberto G. Alonso, i l’espectacle és A mí no me escribió Tennessee Williams. Està menjant una llauna de foie gras i ens explica “Yo de joven hice teatro. Antes de ser autónoma”. Marc Rosich és el responsable de la dramatúrgia i la direcció, en un espectacle creat a quatre mans amb Alonso (això es nota), i un espai escènic de Víctor Peralta. La dona es mou i es canvia de vestit constantment (“Pensé: tienes mogollón de vestidos. Voy a enseñarlos”), en un exercici continu de fregolisme, transformisme i exhibicionisme emocional.

Rosich és un bon dramaturg però és, sobretot, un excel·lent director, i aquí ho demostra amb genialitats com la sissí-arpa o el llum-ovni-barret, amb una selecció musical deliciosa (Mari TriniSara Montiel i Museole tú) i amb la banda sonora de Memorias de África com a leitmotiv de l’espectacle, ritornello dramàtic i patètic al mateix temps. Roberto G. Alonso broda la caracterització del seu personatge, en una mostra d’honestedat brutal, i cita amb la mateixa facilitat la diva cinematogràfica dels anys cinquanta, la cantant punk dels vuitanta o la model anorèxica dels noranta (“¿Qué hace una mujer como tú en un sitio como éste?”). I vestits i més vestits (de Lorenzo Caprile i el propi Alonso), i moltes sabates, i imatges fugaces que apareixen i desapareixen, i els seus talons que es claven al terra de cartró (“Yo antes tenía suelo de parquet”). Meravellosa la seva reivindicació escènica (“¿Quién dice que yo no hago teatro político?”) amb una acció teatral que uneix la performer Agnés Mateus amb les sabates vermelles de la Dorothy de El mago de Oz.

Alonso combina amb gran facilitat el registre confessional de diva trasnochada amb la sensibilitat d’una dona sola d’una certa edat, creant coreografies delicioses com la del sofà verd, al so de Soledad, de Chavela Vargas. I Rosich ha escrit un text ple d’humor i trapelleria, amb ocurrències, jocs de paraules i paraules de antaño (“zozobrar”, “batiburrillo”), que Alonso diu amb una naturalitat extrema. Standing ovation per a Roberto G. Alonso i tot l’equip artístic, en un muntatge on espectadors i crítics van coincidir en qualificar com un dels millors de FiraTàrrega 2016. Hi estem d’acord.

 

 

 

Per a més informació podeu consultar el web del teatre.