Tenim els diaris que ens mereixem

28.01.2018

Hi ha una frase de Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units, que tot professor de periodisme es deu haver cansat de repetir: “Si hagués de decidir entre un govern sense diaris o diaris sense un govern, no dubtaria ni un moment a preferir això últim”. The Post, la nova pel·lícula d’Steven Spielberg, és una oda a aquesta convicció tan americana que arriba a les sales per sacsejar l’opinió pública del món en un moment en què el rol del periodisme com a condició de possibilitat de la democràcia s’està posant en qüestió des de la mateixa presidència dels Estats Units. Donald Trump publica els seus premis al pitjor periodisme i Hollywood respon.

The Post comença a Vietnam el 1966. Un batalló americà explora la jungla amb una companyia particular: Daniel Ellsberg (Matthew Rhys), que treballa pel govern americà i que en comptes d’un fusell duu una màquina d’escriure. A l’avió de tornada, un malhumorat Robert McNamara (Bruce Greenwood), el secretari de defensa, pregunta a l’analista si la guerra va millor o pitjor. “Igual que sempre”, respon Ellsberg, confirmant la impressió del mateix McNamara. Quan, unes hores més tard, la comitiva arriba a terra americana i McNamara se sotmet a les preguntes dels periodistes, el polític dibuixa un somriure d’anunci i declara: “Estem progressant en tots els aspectes, estem guanyant aquesta guerra”.

El que va passar després és història: arriscant la seva vida i la seva carrera, Ellsberg va robar els informes secrets del pentàgon que detallaven la desfeta dels Estats Units al Vietnam i que demostraven que el discurs optimista i les justificacions que els polítics havien enviat a la nació durant anys no només eren falsos, sinó mentides conscients. El film d’Spielberg narra com The Washington Post, aleshores un petit diari local, va decidir publicar la informació filtrada, desafiant l’administració de Richard Nixon, que s’hi oposava frontalment. Quan l’aparell judicial de l’estat havia impedit al The New York Times –els primers a treure l’exclusiva- publicar cap altra peça al·legant que era una “qüestió de seguretat nacional” i tenia als periodistes asseguts al banquet dels acusats, el Post va aconseguir els papers i es va atrevir a publicar-los.

The Post està magistralment construïda sobre el seu moment climàtic, que recau en la decisió de si publicar o no publicar. En la més americana de les venes, la tria final acaba sent estrictament personal. Amb un matís important: correspon a una dona. Meryl Streep interpreta a Katharine Graham que, des de la mort del seu marit, és l’única propietària del diari. Si retrat que Spielberg fa de l’època és impecable, encara ho és més la radiografia de la desigualtat de gènere: precisament perquè no és el tema central de la història, la subtilitat amb què el director ens mostra la línia divisòria entre homes i dones a l’Amèrica dels 70 és una lliçó de com el cinema històric es fa cuidant cada detall. Més que les paraules, la diferència es veu en els colors: allà on hi ha poder polític predomina una munió d’americanes grises, mentre que les tonalitats variades de la indumentària femenina sempre queden fora de la porta on es prenen decisions. Graham és l’única gota policromada en un mar d’homes de negre i, quan arriba el moment de la decisió i la directora ha d’interrompre una festa amb peixos grossos per donar l’ordre, el contrast entre la coreografia d’esmòquings i l’únic vestit llarg es converteix en política.

Spielberg demostra una vegada més com en el seu cinema l’artesania és anterior a l’art. El director americà construeix la narrativa amb una tècnica impecable, gestionant la molta informació que demana la història perquè sempre arribi empaquetada en el context emocional –i moral- de cada personatge. La tensió dramàtica creix a poc a poc fins que el relat ens arrossega per complet, i l’espectador aprèn alhora que gaudeix en el procés. L’única pega de l’absoluta claredat amb què Spielberg explica la història és que, de tan mastegada, hi ha poc espai per a la interpretació. Els bons i els dolents de la pel·lícula queden claríssims, però és que els clarobscurs també: quan l’editor en cap del diari Ben Bradlee (Tom Hanks) i Graham estan madurant la decisió, les fotografies respectives amb els presidents John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson els fan adonar que ells també havien flirtejat amb el poder quan aquest els convidava a sopar. Resulta fàcil demonitzar Nixon, però fins a quin punt els periodistes van fer de contrapès real quan els seus manaven?

Separació de poders en crisi, descrèdit dels mitjans i polítics que malmeten la democràcia en nom d’aquesta sense que els caigui la cara de vergonya. Parlem de Trump, però també de Catalunya i Espanya, esclar. En un país en què M. Rajoy dona les gràcies als periodistes per la seva contribució a la unitat de la nació i els diaris progressistes construeixen l’odi sobre mentides d’estat, The Post ens recorda que la democràcia depèn de la cultura política d’un país. Per més complex que sigui un sistema i per més eines que tingui per amenaçar els seus ciutadans, les Graham i els Ellsberg (igual que els Snowden d’avui) s’enfronten al dilema personal des de l’estricta individualitat i, quan arriba l’hora de triar, el seu únic arsenal són les conviccions morals que floten a la seva cultura. La història ens diu que finalment, els jutges del Tribunal Suprem dels Estats Units van fallar a favor de The New York Times i The Washington Post, la prova que, quan la cultura democràtica és forta, penetra a totes les capes de la societat, també a les més nobles. El més important de The Post és el contrast entre el que ens fa sentir la pel·lícula i el que veiem al món d’avui: quan el compromís amb la democràcia s’afebleix, el primer que es degrada és el periodisme. El problema és que, ai las, els jutges llegeixen diaris.