Temptativa de paisatge

16.10.2015

“Temptativa de paisatge” és un projecte d’Elvira Pujol i Joan Vila-Puig, nét del pintor al qual reten homenatge a través dels paisatges que més han significat per al pintor català. És una mirada nova a indrets emblemàtics per Vila-Puig que volen reivindicar la relació entre la societat del segle XXI amb el paisatge.

Temptativa paisatge

Temptativa paisatge

“Temptativa paisatge” és un projecte que parteix de l’experiència directa amb els indrets representats en els quadres d’Elvira Pujol i Joan Vila-Puig, un apropament que és alhora constructiu i emocional. L’exposició que presenten posa a prova la transformació del paisatge des de la imaginació com un exercici de projecció més enllà del que és possible i ho fan a partir de les pintures del paisatgista Vila-Puig, avi del pintor que l’homenatja. Així com del rescat d’allò que hi ha de real en el paisatge i de la descoberta de l’imaginari simbòlic del nostre entorn.

En aquesta exposició al Museu de la Vida Rural temptegen un nou paisatgisme amb la relectura de les pintures d’aquest artista, Joan Vila-Puig (Sant Quirze del Vallès 1890 – Bellaterra 1963), que compta amb una extensa obra pictòrica, formant part de l’escola catalana de paisatge. És un autor que pintà diferents indrets de Catalunya, però d’una manera reiterada la seva terra del Vallès. Els artistes han triat quatre enclavaments d’aquesta comarca on el pintor desenvolupà una mirada singular i molt propera vers uns paisatges que en els darrers cinquanta anys han sofert un gran canvi: Santiga, Sant Pau de Riusec, Bellaterra i Can Feu.

L’exposició està encapçalada per un col·lectiu artístic format per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig. “Temptejar quina és la possible mirada moderna” és l’objectiu de la mostra. Són espais que en alguns casos estan perduts, diu Elvira Pujol. Per això volen revisitar-los, per veure “des de quin imaginari ens situem nosaltres i des de quina oportunitat es podria assolir la urgència d’un rescat del lloc”. N’hi ha que han quedat desolats, com San Pau de Riusec que, ara prop de l’aeroport, ha deixat de ser el paratge idíl·lic que va ser. Aquesta església és patrimoni però els terrenys adjacents són centres comercials. El col·lectiu es replanteja com salvar alguns llocs, dels quals, segons Elvira Pujol, no s’ha respectat el simbolisme, malgrat que l’artista ho pintava fins no fa gaire; ara el camí de Sant Pau de Riusec s’ha esborrat.

Can Feu, per la seva banda, era un antic bosc al límit entre Sabadell i Sant Quirze, però ara és una urbanització fantasma, és un espai selvàtic. “Dins del desastre, la natura ho ha salvat”: abans era un lloc d’esbarjo, explica Pujol, però ara ja no en queda res. També han pintat Santiga, un espai que, a diferència dels altres, s’ha mantingut. Hi ha l’església de Santa Maria de Santiga, amb una ermita i casetes fortificades. S’ha declarant lloc d’interès patrimonial. Era un dels llocs preferents per Vila-Puig, que representava amb tipus de llums diferents.

De Bellaterra, el lloc on vivia Vila-Puig, va retratar un espai que encara es manté. La temptativa que fan els artistes és “crear un model que hauríem de preservar”. Malgrat mantenir-se, hi ha l’amenaça d’un vial, però la mobilització ciutadana s’avança a la llei “perquè ha compartit l’imaginari dels espais”. Els pintors volen que els paisatges ens parlin. No es tracta d’una percepció polititzada dels indrets, sinó una percepció humana.

La pintura de Vila-Puig, rep influències de Mir i queda enlluernada pel seu paisatge. És una mirada arrelada, representa els llocs i hi torna. Malgrat que viatja molt per Catalunya, reitera els espais. “Si volem reviure l’emoció que ell tenia, a quina distància ens hem de posar?”, es pregunten els artistes. Tot i que la desfeta és molt gran, els llocs ens continuen parlant, “malgrat el soroll i la interferència”. I Pujol continua: “No ho fem des d’una nostàlgia, sinó des de la recuperació de la mirada del pintor i dels pagesos i els ciutadans”. La clau és “fixar-nos en allò que tenim més a prop”.

Pujol i Vila-Puig proposen una mirada comunitària: “el paisatge és un bé per a compartir”. I Pujol afegeix: “no podem esperar que ens salvin instàncies superiors. Cal demanar que aquests espais siguin respectats”. Parlen de comunitari en el sentit de comú, perquè en nom del bé públic s’han fet destrosses. “No només s’ha de fer comunitat des de la vessant institucional, sinó que tambè des de les persones”. I rebla el clau: “No pot haver-hi cap renúncia prèvia. Tot és encara una temptativa oberta i una realitat a descobrir i desvetllar”.