Telos Agras, un Kavafis gris

28.01.2014

Telos Agras, pseudònim d’Evángelos Ioanou, és una mena de Kavafis funcionarial sense Alexandries, ni tavernes, ni passions. Un Kavafis gris. De salut  feble, neix en una família que s’endevina asfixiant amb un pare dominant, una mare  que idolatra, un germà i una tieta amb la qual conviu a èpoques. La seva vida transcorre en un ambient malaltís, ple de problemes econòmics i tensions i amb continus canvis de domicili. Al qui va ser un dels poetes més  representatius dels anys 30, i un dels millor crítics del moment, només se li coneix una relació amorosa amb una dona major que ell, belga, que es dedicava a donar classes de francès- Nascut el 1899 a Kalambaka va morir el 1944, als 45 anys d’edat,  de resultes d’una bala que el ferí l’últim dia de l’ocupació de Grècia i que li provocà una gangrena que acabà amb la seva vida..

Telos Agras

 

 

Hort Casolà

Ple fins al capdamunt està el prestatge

de testos, fulles atapeïdes  i branquetes,

testos i com dins de la pètria artesa, a terra,

l’alga, veïna, donant cops de colze a les cigonyes.

 

La molsa, cosint-se a puntades, també troba

per tot la buida arrel on refugiar-se.

Dius, i la Figuera de moro, a qui li tremolen els discos,

exòtica carn espinosa  verda,  sembla .

 

Quan de sobte, en algun lloc aquí a l’herba o com més lluny,

un buf menut ha començat a afectar-los:

ha contrariat lleugerament l’aire abatut.

Fent malbé les fulles, amb pressa, fent malbé l’ordre,

 

i la cendrosa, trepitjada herba,

la melancòlica nena que llegeix,

els marbres quotidians, les trenes,

l’hort casolà, s’ennuvolava.

 

Herbes aromàtiques, ruixades entorn de l’aixeta

sacsejades s’apropaven i es tornaven a asseure;

alguna cosa estranya com si vingués a conviure-hi

i un grapat de pardals tots acordats s’hi escampaven…

 

Però faltava també .  Però era un engany encara,

entenebriment – i  es consumia l’ombra d’un dia senzill.

Per a l’amarga carn, ah! amarga fins a la boca,

l’aire del primer hivern passava.

 

Selecció de Poemes , 1996

 

Σπιτικό Περιβόλι

Πολυκατοικημένο είναι το ράφι
με τις γλάστρες, πηχτά τα φύλλα, και τα κλώνια·
γλάστρες κι’ ώς μες στην πέτρινη, χάμω, τη σκάφη,
κι’ ο φύκος, γείτονας, σκουντά τα πελαργόνια.

Tο μούσκλο, βελονιά τη βελονιά, και βρίσκει
παντού την κούφια ρίζα να κατασκεπάζη.
Δες, κ’ η φραγκοσυκιά που τρέμουν της οι δίσκοι,
ξωτική σάρκα αγκαθερή, πράσινη, μοιάζει.

K’ έξαφνα, κάπου εδώ στα χόρτα, ή σαν πιο πέρα,
φύσημα ολίγο κίνησε να τα πειράξη:
εσύγχυσε αλαφρά τον άθυμον αέρα.
Xαλάει τα φύλλα, βιάζεται, χαλάει την τάξη,

κ’ η σταχτερή, η περπατημένη η πρασινάδα,
το μελαγχολικό κορίτσι που διαβάζει,
τα ημερινά τα μάρμαρα, η περιπλοκάδα,
το σπιτικό περιβολάκι, συννεφιάζει.

Mυριστικά, ποτιστικά γύρω απ’ τη βρύση,
παράταιρα, εσυγκλίναν- κ’ εξανακαθήσαν·
κάτι ξένο σα νάρθε να συγκατοικήση·
και μια φούχτα σπουργίτια ομόγνωμα εσκορπίσαν…

Mα έλειψε κι’ όλας. Mα ήτανε μια απάτη ακόμα,
μούχρωμα-κ’ έλυωσε, κ’ ίσκιος απλής ημέρας.
Για τη σάρκα πικρός, αχ! πικρός κι’ ώς το στόμα,
του πρωτοχινοπώρου πέρασεν ο αγέρας…

 

Το Επιλογή απ΄τα Ποιήματα, 1996