No jugueu amb l’amor

Romeu i Julieta, El joc de l’amor i de l’atzar, El despertar de la primavera… Al llarg dels segles, el teatre ha explorat la pulsió amorosa en els adolescents per entendre millor els conflictes derivats del xoc entre aquells impulsos íntims que qüestionaven les dinàmiques socials i les estructures familiars que les organitzaven. No feu bromes amb l’amor, d’Alfred de Musset, és un text fonamental en la història del teatre occidental, una obra de gran transcendència a cavall entre dues tradicions, tal com ha explicat el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí. El muntatge, que es podrà veure al Teatre Nacional a partir de dijous 5 de febrer, explica la col·lisió entre els impulsos amorosos de dos joves cosins, Camille i Perdican, i les convencions de la seva època, que els obliguen a casar-se per conveniència.

“La joventut pot ser una època d’inconsciència pel que fa a les paraules, els actes i les seves conseqüències. Un període de crisi moral, social i personal, res no és pur ni senzill, una barreja de gèneres i d’estils” explica Natalia Menéndez, directora de l’espectacle. Potser per això, l’actual responsable del Festival Internacional de Teatro Clásico d’Almagro ha optat per presentar No feu bromes amb l’amor unint quatre llenguatges: teatre, circ dansa i música. Tot i que, en la posada en escena Menéndez ha volgut subratllar, sobretot, “el tema de la joventut i el de l’educació hipòcrita que provoca por en els joves”.

També Musset, de fet, va optar per explicar-nos la història (molt menys senzilla del que aparenta) utilitzant tres registres genèrics simultanis. “Un de tragèdia, vague i circumstancial; un de comèdia, que marca i caracteritza el desenvolupament de l’obra; i un de farsa, que apareix ara i adés en un discurs, en bona part autònom” diu Guillem-Jordi Graells al pròleg de l’edició de l’Institut del Teatre. Menéndez, a més, ha volgut aprofitar la “qualitat dels artistes de circ de Catalunya” per enriquir el cor, un element que anticipa el vessant tràgic del text.

Alfred de Musset va escriure No feu bromes amb l’amor l’any 1834 en un moment d’una doble crisi: social i personal. Per una banda, en el terreny personal, el dramaturg es trobava també en plena crisi, ja que acabava de descobrir que George Sand, a qui “estimava com a amant i com a mare”, li havia estat infidel. I, per l’altre, el règim sorgit arran de la revolta de les Tres Glorioses havia definit els seus interessos i havia mostrat el seu autèntic rostre. Els nobles es van trobar arraconats per una burgesia de negocis i el conjunt de la societat es va oblidar conscientment de tot allò pel qual havia lluitat el segle XVIII, sobretot de la joventut, que es va veure llançada a un pou sense fons ni il·lusió. Musset, explica Yves Bomati en el pròleg de l’edició francesa, “no és insensible a aquest context, tot i que no comparteix la tendència a la polèmica dels romàntics a ultrança, que desembeinen la seva ploma per defensar causes, tant si són justes com si no”. Segons Natalia Menéndez, per a Musset “la Restauració suposava la pèrdua de la intel·ligència, la cultura i la bellesa, i volia recuperar-les a través de les paraules”.