Tecnologia, urbanisme i vida. Què fa que una ciutat funcioni?

8.11.2018

La ciutat de Barcelona està obrint-se. Obrint-se a nous esdeveniments que competeixen i contrasten amb les fires tradicionals. Precisament fa poc hem pogut gaudir de la primera d’una sèrie de cites que es produiran cada dos anys: la Biennal del Pensament. Esdeveniment que no pot tenir un nom més adequat, tenint en compte les necessitats d’un món que corre perill. El pensament de qualitat, lliure, contrastat, escèptic, original, madur… La classe de pensament que ens pot fer sortir d’una crisi de civilització.

Carlo Ratti | © Thomas Vilhelm

En aquesta primera cita de la Biennal l’eix central ha sigut la ciutat. No podia ser d’una altra manera, perquè malgrat que el terme es relaciona de forma quasi automàtica amb la idea d’urbanisme, la ciutat va més enllà: no es tracta simplement de l’espai que la conté, sinó també d’aquell conjunt de normes i de relacions que determinen la forma de viure dels seus habitants. És un espai que conté la història, gravada a les capes de pintura dels seus murs, a les voreres desgastades pels passos; i és el futur escrit a la ment de cada una de les persones que la trepitgen dia rere dia, que l’observen, la senten, la imaginen i la creen.

La ciutat de la cura, la salut i la sostenibilitat

En aquest clima de reflexions sobre la ciutat, l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Barcelona va ser un dels molts espais receptors de les activitats que es van portar a terme a l’àrea metropolitana (un altre dels encerts de l’esdeveniment, la descentralització). Un dijous al matí l’alumnat, professorat i altres persones interessades vam poder gaudir de la xerrada – conferència entre dos dels pensadors urbans de més actualitat, Carlo Ratti i Ricky Burdett. Un diàleg entre un arquitecte i un sociòleg per contraposar precisament aquestes dues capes de significat, la relació entre la ciutat física i la ciutat immaterial.

Comença parlant Carlo Ratti, arquitecte, enginyer, inventor, mestre i activista italià, director del Senseable City Project (MIT Lab), un grup d’investigació que defensa les possibilitats de la tecnologia per millorar les ciutats. Ens explica que les tecnologies digitals s’estan convertint en una xarxa atomitzada i, per tant, hi ha un gran canvi en la interacció entre els éssers humans i el seu entorn construït: “És com si les nostres ciutats, edificis i objectes comencessin a respondre’ns”. Destaca la diferència entre utilitzar la informació de forma científica (com és el món?) o de forma arquitectònica (com pot ser el món?). L’observació a través de preguntes prèviament formulades és la clau pel disseny.

Al llarg de la conferència explica alguns dels projectes que ha desenvolupat en el marc de Senseable Cities. El supermercat del futur (Expo Milano 2015), on s’explora la relació entre les persones consumidores i el menjar a través d’una sèrie de pantalles que et permeten prendre consciència sobre els aliments; el projecte Track Trash, que permet rastrejar el recorregut de les escombraries quotidianes des del contenidor fins a la seva destinació final i posa al descobert, entre altres coses, la gran quantitat d’energia que es malgasta en moltes ocasions (les escombraries van botant d’un lloc a un altre); i finalment el projecte Underworlds, que permet analitzar els virus, bacteris i productes químics presents a l’aigua dels desguassos de la ciutat que recorren el nostre “intestí col·lectiu”, per crear per primera vegada un mapa de salut col·lectiva.

Carlo Ratti | © Thomas Vilhelm

Malgrat el meu escepticisme inicial (serà aquesta una altra xerrada d’exaltació de la smart-city?) em sento satisfeta després de la conferència en observar que, dels tres projectes que Ratti ha triat per a la seva exposició, cap va sobre mobilitat i connectivitat, que són les temàtiques preferides quan s’analitza el Big Data de les ciutats. El primer tracta de l’alimentació, el segon sobre les escombraries i el darrer sobre les malalties. De forma premeditada o casual, Ratti està aproximant la tecnologia a les necessitats d’una ciutadania que prioritza la cura de les persones, la salut i la sostenibilitat, més que l’eficiència de les comunicacions i els fluxos – és a dir, la capacitat de ser més robòtics, anar a treballar més de pressa, d’un ritme de vida accelerat. Amb aquesta decisió Ratti contrasta la visió tecnocràtica dominant de les ciutats intel·ligents, destacant en canvi el “rostre humà” de les tecnologies i el seu potencial per promoure l’apoderament social de baix a dalt (“bottom-up”).

El 75% del CO₂ es produeix a les ciutats

Amb Ricky Burdett aterrem encara més, de la vista d’ocell fins al 1:1 de les persones realitzant transaccions i practicant relacions. La seva xerrada gira al voltant de les implicacions socials i ambientals de les decisions urbanístiques, i la defensa i la importància de construir una ciutat oberta. Burdett és catedràtic d’estudis urbans i director del LSE Cities i de l’Urban Age Programme. Des de la seva posició reclama uns/unes arquitectes que, a part de continuar fent el que, segons ell, han fet durant els darrers 5.000 anys, això és, construir objectes de gran bellesa, han de prendre en consideració dues coses més: pensar els projectes de tal forma que siguin part d’un tot ambiental i ser molt més conscient de l’impacte social de les decisions que prenen.

El seu discurs parteix de la constatació, a través d’imatges i dades, de l’existència de grans desigualtats al món, i sobretot a les ciutats, i de l’explosió demogràfica i les seves conseqüències: el 33% dels habitants de les ciutats viuen en àrees urbanes hiperdegradades; el 75% del CO₂ es produeix a les ciutats. Aquesta realitat global suposa que la ciutat serà la protagonista i l’escenari de la major part dels reptes als quals s’enfronta la humanitat en aquest segle. Qui hauria dit fa 10 anys que ciutats com París o Barcelona haurien d’afrontar una crisi migratòria i de refugiats com la que vivim? Segons Burdett, aquest poder estructural confereix a les ciutats la responsabilitat, no només de deixar de ser part del problema, sinó de ser la solució. Per aquest motiu és imprescindible ser conscients de certs paràmetres urbanístics que tenen conseqüències directes en la societat. Quines implicacions té que sigui massa densa? I que sigui massa dispersa? Quines diferències hi ha en les relacions de les persones que viuen a una ciutat totalment planejada davant de les que viuen a una ciutat informal?

Una nova maduresa urbana

A mesura que el món es torna cada vegada més urbanitzat, ens queda una qüestió important per resoldre. No hi ha dubte que les ciutats creixeran, però com podem assegurar-nos que creixin de forma sostenible i, el que és més, de forma equitativa? Per Burdett la resposta és la resiliència, la capacitat d’adaptació mantenint les funcions bàsiques. I, segons ell, aquesta qualitat l’ofereixen els espais físics oberts i flexibles. Aquesta forma d’entendre la ciutat, com un procés constant i no com un producte acabat es contraposa a les referències que solen arribar a les aules de l’escola d’arquitectura, on es parla més en termes estàtics heretats del màster-plan i les màquines d’habitar que, a pesar que van ser útils en un determinat context històric, són limitants per entendre la ciutat actual. La realitat és canviant i cada vegada ho serà més i més ràpid i, per tant, una ciutat oberta és més reparable que una tancada.

Ricky Burdett

Entre les dues conferències i el seu posterior diàleg s’estableix una relació entre la tecnologia i la ciutat física i entre la ciutat física i la societat. Però, on queda la relació entre la ciutat i els aspectes més vitals de la vida? Malgrat tota l’admiració que m’inspiren ambdós ponents no puc deixar de sentir en alguns moments de la xerrada que estic de nou davant d’un discurs de dos homes caucàsics de mitjana edat, no per tots els fantàstics temes que es tracten, sinó pels que es deixen quasi sense tractar. On queda, per exemple, l’equilibri i la coherència de recursos amb la terra? D’on traurem 170 pantalles per un sol supermercat si s’acaben els pous d’extracció de minerals? Si les minories i els col·lectius més desfavorits comencen a tenir els mateixos drets que la resta de la població i, per tant, ni temps ni obligació de portar a terme els treballs domèstics, qui s’ocuparà de sostenir la vida si no és entre tots? I per aconseguir això, som conscients de la necessitat d’un canvi de prioritats a l’espai públic respecte al sistema patriarcal en benefici de les activitats reproductives? Quan entendrem que la nostra ciutat és part d’un ecosistema de ciutats a escala planetària, i que si tot el món visqués com a Espanya necessitaríem més de dos planetes Terra? Estarem disposats a renunciar als nostres beneficis?

Tenim l’oportunitat aquí i ara de, educant-nos en un pensament complex i assolint una nova etapa de maduresa urbana, teixir llaços i treballar col·laborativament per crear models que tinguin en compte tots aquests factors de forma conjunta. En aquest nou paradigma, la ciutat s’entén millor si, en lloc de pensar-la com una màquina, l’entenem com un ésser biològic, com una planta que és capaç de mutar, crèixer i regenerar-se. Rescatant el pensament de John Habraken, en aquest escenari l’arquitecte pot tenir un paper més semblant al d’un jardiner, que treballa en col·laboració als habitants en lloc d’entregar un producte, i que participa en l’evolució de l’entorn construït mitjançant la creació de marcs en els quals són les persones usuàries les que dissenyen.