Homenatge al Teatre Romea

6.11.2013

“Som molts els barcelonins que vam conèixer les arts escèniques en el Teatre Romea” confessava ahir el tinent alcalde Jaume Ciurana, durant l’acte de lliurament de la medalla d’or al mèrit cultural a l’emblemàtica sala del Raval. Una distinció indiscutible, ja que el passat mes de novembre, el Romea complia 150 anys. Tota una vida (i més!) apostant per la cultura i el teatre del nostre país. Fem un petit, i merescut, repàs a la història del teatre de la mà de Lluís Permanyer, el cronista de Barcelona.

Teatre Romea

“Cal marcar en el temps el moment de fundació del Romea” va advertir, a l’inici de la conferència, Lluís Permanyer. I és que durant tres segles a Barcelona només hi va haver un teatre: el de la Santa Creu. La raó és sabuda per tots: el poder polític i eclesiàstic no es refiava del món del teatre, “de la faràndula”, i encara menys dels actors. Qui va començar a trencar amb això va ser el Liceu, fundat l’any 1847. Llavors, explica Permanyer, “els de la Santa Creu van canviar el nom i van passar a anomenar-se Teatre Principal, per demostrar que ells venien de lluny i, per tant, eren els primers”.  Pocs anys més tard, el 1850, i molt a prop del que seria el Romea, va néixer el Teatre Odeón que poc temps després es va rebatejar com L’escorxador perquè “hi feien obres de terror i sang i fetge per tal d’atraure el màxim de badocs possibles”. Fou un local senzill i popular situat en un segon pis del número 45 del carrer Hospital.

El que va trencar d’una vegada per totes l’hegemonia del Teatre de la Santa Creu va ser, ara sí, el Teatre Romea, nascut un 18 de novembre del 1863 i anomenat així en honor a l’actor Julián Romea, que, encara que sembli impossible, no tenia cap vinculació amb Barcelona. Segons explica Permanyer aquesta elecció causà una petita gran revolta en l’època i és que hi havia altres noms en joc. De fet, en un principi havia de rebre el nom de “Teatro de Don Jaime el Conquistador” (en castellà, sí) però per sort algú va tenir més senderi. I un dels primers protagonistes d’aquest recent inaugurat Teatre Romea va ser ni més ni menys que Frederic Soler, més conegut com Serafí Pitarra. Aquest, que havia començat a fer gatades,-obres d’un sol acte-, a l’Odeón, va passar del 45 al 51 del carrer Hospital ja que l’Escorxador,-que comptava amb 400 butaques, se li havia fet petit.

Pitarra, que entre un i altre teatre va estrenar més de 1500 gatades, volia guanyar-se el favor del públic i, amagat entre les caixes, si veia que alguna cosa no funcionava canviava el final” assegura Lluís Permanyer. I no només es va posar, i molt merescudament, els espectadors a la butxaca, sinó que al cap de pocs anys es va convertir en el director artístic del Teatre Romea. Davant d’aquest èxit el poder no va tardar en reaccionar i l’any 1867 el governador civil va dictar una ordre on donava a entendre que es feien massa obres en català i que això empetitia “la grandeza de la lengua nacional”. “I no, el Wert encara no hi era” bromeja Permanyer. De manera que van ordenar que a cada espectacle hi havia d’haver un personatge que parlés en castellà. Pitarra ho va complir, però a la seva manera: el que parlava en castellà era el tonto del poble.

“I mentre els actors es van professionalitzant, i neix el teatre català modern, es descobreix que tenim un públic, més aviat senzill i menestral”. De fet, continua Permanyer, per Barcelona es deia “Tothom a riure al Romea!”. Els espectadors, potser no tan allunyats d’alguns d’ara, volien obres pitarresques per treure’s les cabòries del cap. Un teatre de faixa i espardenya, que deia Josep Carner.

Després de la mort de Pitarra, l’any 1895, altres noms consolidats, com Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol, passaren pel Romea. Davant la pregunta de per què Adrià Gual no va aconseguir arrelar, Permanyer ho té clar: “Era massa innovador i el públic estava arrelat a l’immobilisme”. I llavors, l’any 1911 tornem a la trista realitat que es repetirà una vegada i una altra: només es podia representar en castellà. Tot va canviar, per sort, l’any 1917 amb l’estrena de Josep Maria de Sagarra al Teatre Romea. Per exemplificar què va suposar, Permanyer explica la següent anècdota: “Un dia els sindicats van convocar una vaga i pretenien que el Romea no estrenés. Però el seu director, que sabia que tenia un trumfo sota el braç (un Sagarra ni més ni menys) s’hi va negar. De manera que els sindicats van optar per un pla B: fer que uns escamots compressin les entrades i, poc després de l’inici, rebentessin l’espectacle mentre ells els esperaven al bar de la cantonada. Per sorpresa dels caps ni s’aturà la funció ni els escamots rebentaren res, sinó que aparegueren al final de l’obra, i amb un somriure d’orella a orella confessaren: “És que aquest fill de puta fa uns versos…”.

Després del període de la guerra civil, durant el qual es presentaren espectacles força ideològics, el Romea torna a obrir però amb una condició: res en català. Fins a l’extrem que fins i tot Els Pastorets (Pastorcillos) es representaren en castellà. Aquesta situació s’allargà fins el 15 d’octubre de 1946 quan Josep Maria de Sagarra estrenà El prestigi dels morts. “Al final de cada acte,-assegura Permanyer-, els aplaudiments eren eixordadors i Sagarra va haver de sortir a saludar a tots els actes. Però ho feia callat, sense dir res, per simbolitzar que el país estava emmordassat”.

La història del Teatre Romea continua fins als nostres dies amb intents de renovació, la constatació que el públic continua sent immobilista, el fenòmen Capri…i el gran encert de la Generalitat: convertir-lo en quelcom simbòlic. I és que, com diu Lluís Permanyer, el Romea ha estat un caliu, un suport, del teatre català. I alhora un mirall de la situació política i econòmica del nostre país.

 

Etiquetes: