Teatre per denunciar una Europa cega

23.10.2017

Estrenada al Temporada Alta, en sessió única, el passat 14 d’octubre, arriba ara al Teatre Lliure El metge de Lampedusa, una obra necessària sobre el drama dels refugiats. Xicu Masó encarna, en un excel·lent i colpidor monòleg, Pietro Bartolo, el metge de la petita illa italiana que fa 26 anys que recull i acull de les platges mediterrànies persones que busquen un futur millor. Fins al 20 de novembre a l’Espai Lliure de Montjuïc.

Xicu Masó fa de Pietro Bartolo a “El metge de Lampedusa” | Foto: © Felipe Mena / Teatre Lliure

La dramaturga siciliana Lina Prosa explicava a Núvol ara fa tres anys, arran de l’estrena al Teatre Akadèmia de la seva obra sobre el drama dels immigrants clandestins –encara no es parlava de refugiats- Lampedusa  Beach, que cadascú ha de trobar la manera que li sigui natural per implicar-se i denunciar aquesta tragèdia, i que la seva, en tant que escriptora, era la paraula. Xicu Masó ha fet el mateix des de la interpretació.

Dirigit per Miquel Gorriz, El metge de Lampedusa és l’adaptació del llibre ‘Lacrime di sale’ (‘Llàgrimes de Sal’, en català, publicat aquest mes de març per Ara Llibres), una història d’històries, una autobiografia de dolor i esperança, en què el metge Pietro Bartolo, fill de pescadors, narra de forma emotiva les vicissituds de centenars d’exiliats que arrisquen la seva vida per creuar el Mediterrani des de les costes africanes i arribar a Europa fugint de la fam, les guerres i la misèria. Bartolo, que fa trenta anys que es dedica a atendre’ls, curar-los (si pot) i, sobretot, bressolar-los, defuig dels números i parla de persones, amb rostres, noms i una història al darrere.

Aquest és un projecte personal de Xicu Masó, ens explica Anna Maria Ricart, que firma la dramatúrgia. Masó va descobrir casualment el personatge en una entrevista en un diari, i se’n va enamorar. Poc després va llegir-se el seu llibre, va veure el documental creat a partir de la seva memòria (Fuocoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l’Ós d’Or al passat festival de Berlín), i el va conèixer en persona a Barcelona. Jo vull fer de tu, li deuria dir. Així que l’actor es fica en la pell del metge italià i ens fa arribar la seva història a escena.

“No ploris, tot s’arreglarà”, diu Bartolo/Masó a les persones que atén al seu ambulatori, sovint convertit en una improvisada ludoteca per entretenir els més menuts que arriben, sols o acompanyats pels seus pares –o només mares-, a les platges de Lampedusa, una illa de només 6.000 habitants que fa una quart part de Formentera. En una senzilla però efectiva escenografia que firma Lluís Nadal, el petit i blanquíssim dispensari mèdic apareix ple de joguines, escampades per terra, ossets de peluix, roba d’infant, mantes isotèrmiques, guants asèptics, una llitera, un petit escriptori, i la paret de fons, convertida en la silueta d’una tenda de refugiats, tanca l’escenari i fa de pantalla on es projecten de tant en tant imatges que reforcen i emfatitzen el text.

La proposta, com el llibre, bascula entre la vida del metge i les dramàtiques històries dels refugiats que arriben per mar. De fet, el propi autor, en un honorable exercici d’honestedat, confessa que si explica les històries dels immigrants, també ha d’explicar la seva. D’aquesta manera, l’espectador no només es sensibilitza amb el drama (redundància, perquè qui vagi a veure l’obra és que ja està sensibilitzat), sinó que pren consciència de com funciona aquesta petita comunitat italiana que, com una pinya, van tots a la una, i s’arremanguen de forma col·lectiva per ajudar els nouvinguts: des del pescador més fornit a qui se li escapen les llàgrimes davant la tragèdia, els militars destinats a l’illa que no s’arruguen a l’hora d’expulsar els col·legues que s’atreveixen a abusar dels immigrants, fins a les famílies que obren les portes de casa seva per aixoplugar-los i, òbviament, els equips sanitaris que Bartolo encapçala. Una comunitat fidel a la llei del mar –sagrada-, que mana ajudar qui s’ofega, i que desafia sense complexos les autoritats peninsulars que van prohibir pujar refugiats a bord en un absurd intent de frenar la migració.

Xicu Masó està superb, i el dia de l’estrena al Lliure els aplaudiments van ser contundents. Més d’un espectador abandonava la sala amb els ulls humits, i recelava a l’hora d’agafar una copa de vi o una cervesa per brindar per l’èxit de la funció: després del que acabaven de sentir, aquell gest semblava una frivolitat i, fins i tot, una manca de respecte. “És urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa”, proclama l’intèrpret. Totalment d’acord. Aquesta Lampedusa que retrata un mar en flames és teatre imprescindible per denunciar aquesta Europa de la qual formem part i que se suposa que ens protegeix, però que mira cap a una altra banda davant dels problemes.