Teatre del bo a partir de MozArt

18.12.2015

Sempre he pensat que Mozart s’hauria pogut dir, en alemany, MozKunst, perquè la segona síl.laba del seu cognom que m’he permès canviar (Kunst) vol dir precisament Art en llengua germànica. Així ho han entès, també, Dei Furbi en el títol del seu darrer espectacle, que tant pot ser Così Fan Furbi com Trilogia MozArt, i que ha tornat a La Seca (Espai Brossa) del carrer de Flassaders de Barcelona fins al 10 de gener.

Dei Furbi

Dei Furbi

Després de l’exitosa proposta sobre La flauta màgica, Dei Furbi hi tornen, novament a partir de Mozart, però fent allò del “més difícil encara”. Perquè si ja és arriscat adaptar el citat singspiel, encara ho és més abraonar-se sobre les tres òperes amb llibret de Lorenzo Da Ponte i reduir l’espectacle a 70 minuts, de les nou hores que, juntes, conformen Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte.

El concepte dramatúrgic i la direcció de Gemma Beltran són un model d’intel.ligència i de síntesi: la responsable del muntatge entén que un dels eixos motrius de la trilogia és el paper fonamental que juga la dona en un context de desigualtats socials i de revolta contra aquestes desigualtats. És un d’ells, és clar, perquè n’hi podrien haver d’altres. I es sintetitza magistralment en un mirinyac gegantí que ocupa gran part de l’escenari nu. Genial idea, en aquest sentit, que Don Joan desapareixi precisament engolit per aquest mirinyac, que també ha servit per als jocs amorosos del fet i amagar a què Mozart i Da Ponte van sotmetre els personatges de Le nozze di Figaro al darrer acte d’aquesta òpera.

Precisament, aquest és el títol amb menys música al llarg del muntatge, però el que més ben resolt està teatralment parlant: perquè reduir a uns vint minuts la complexitat de la “folle journée” i fer –ho de manera eficaç, entenedora i divertida vol dir que al darrere hi ha hores de treball, a més d’intuïció i intel.ligència teatrals.

L’equip d’actors cantants, format per Robert González, David Marcé, Anna Herebia, Queralt Albinyana i Albert Mora assumeix la tasca d’enfrontar-se a la complexitat de les partitures, cantades a capella i arranjades excel·lentment i convenientment per Paco Viciana. Es nota que hi ha un bon treball d’equip i que s’ha entès el que es vol transmetre. Un espectacle curt, i que es fa curt, però que fa pensar i que ajuda a repensar el significat unitari de la trilogia de dos grans homes de teatre que responien als noms de Lorenzo Da Ponte i Wolfgang Amadeus Mozart. De debò que val molt la pena.