Teatre Akadèmia, un jardí enmig de la tempesta

12.03.2013

Són temps durs per a les arts escèniques. L’augment de l’IVA, la davallada de les subvencions per part de les institucions, els impagaments… fan que fer teatre cada dia sigui més complicat. Però per sort, hi ha qui va a contracorrent. És el cas del Teatre Akadèmia, que va obrir les portes fa quatre mesos, sent plenament conscient de la dificultat del moment. No és que els seus responsables no tinguin por, però tiren endavant.

 

Amfitrió 38 al Teatre Akademia | Foto de Joan Vico

 

El teatre Akadèmia es troba a l’esquerra de l’Eixample, al carrer Buenos Aires 47, a prop de la plaça Francesc Macià, una zona on tradicionalment no hi ha hagut vida cultural. S’ha rehabilitat un edifici i s’ha convertit en teatre, amb totes les especificitats i costos que això comporta: un aïllament especial, una infraestructura tècnica complexa, la caixa escènica, les grades i un llarg etcètera.

Arribats a aquest punt és inevitable preguntar-se: “Però com és possible?”. La resposta és una sola paraula, que està a l’ordre del dia: mecenatge. L’edifici és una propietat privada cedida. Els propietaris volien que fos un espai per a les arts escèniques. Ells van tirar endavant el projecte i van fer les obres per tal d’habilitar l’espai i convertir-lo en un teatre. No volen donar-se a conèixer, com els superherois emmascarats dels còmics de Marvel. Però sembla tota una declaració de principis ara que la llei de mecenatge es cita tan sovint, quan es demanen mesures tributàries i estímuls per al seu reconeixement públic. Una llei “que s’hauria d’haver empès fa molts anys, per crear unes relacions i contactes amb empreses que ara ja són impossibles”, afirma Mercè Managuerra, directora artística del teatre.

La inauguració es va celebrar el passat mes de novembre. Tot i això, el projecte es gestava des del 2006. Abans d’esdevenir un lloc físic, el projecte de l’Akadèmia ja havia començat amb formació i amb produccions. El 2010 es va inaugurar, però es va tancar al cap de molt poc temps per la construcció d’un pàrquing al davant. Posteriorment, el teatre va tenir moltes dificultats per obrir per una sèrie de temes burocràtics. “Les institucions no ens van ajudar gens i van entorpir la llicència tant com van poder”, explica Managuerra. La llicència va arribar el darrer novembre, 3 anys després de començar les obres.

L’espai del Teatre Akadèmia és petit. Compta amb 135m² i un aforament màxim de 120 localitats. Està rodejat per unes columnes blanques, i quan s’hi entra, no hi ha butaques sinó bancs, fet que obliga a l’espectador a relacionar-se amb la persona que té al costat. A l’hora de concebre’l, ja es va pensar que l’espai no acolliria escenografies, sinó cossos. El pes dels espectacles del teatre han de recaure en l’actor, que esdevé un gran eix que vertebra totes les activitats de l’Akadèmia, que no només exhibeix sinó que forma, experimenta.

Perquè el projecte va més enllà de les representacions que es poden veure dins de la sala. L’exhibició es considera únicament la mostra d’un treball. La seva voluntat és agrupar persones que tinguin inquietuds per fer créixer la feina de l’actor, ja siguin directors, pedagogs o els mateixos actors. “És una feina que mai no s’acaba d’aprendre”, afirma Managuerra sobre la seva professió. El projecte vol fer possible un espai de reflexió sobre aquest procés infinit.

I “si la Beckett és experta en els textos, nosaltres volem ser experts en el treball de l’actor”, explica Managuerra, buscant un exemple didàctic. Afirma que vol crear una “família de persones que veuen el creixement de l’actor com una realitat”, i que el teatre es converteixi en un lloc on “l’exhibició i la formació contínua es donin de la mà”.

 

Quartet, al Teatre Akademia | Foto d'Alfons Alcañiz

 

S’han establert quatre directors d’actors: Sergi Pons, Konrad Zschiedrich, Boris Rotenstein i Emilià Carilla. Però l’Akadèmia també és obert a altres projectes que consideri afins. Pel que fa els textos que es treballen, poden ser de creació, clàssics o contemporanis, mentre parlin de temes universals. Aquests dies es representa a la sala Constel·lacions –fins al 15 de març-, una obre de Nick Payne, autor premiat i resident del Royal Court londinenc, del qual també es va poder veure Si existeix, encara no ho he trobat a la Sala Beckett fa pocs mesos. Firma la direcció Mònica Bofill. La seva feina ha estat el treball de final del grau de direcció de l’Institut del Teatre. També s’estan fent representacions, els caps de setmana, de 5 contes diferents, teatre d’objectes per a nens que reflexiona sobre les discapacitats, fins al 24 de març.

L’etimologia d’“acadèmia” prové d’Academos, un déu grec. Quan Plató va crear la seva escola d’educació superior el 387 a.C., ho va fer als jardins dedicats a Academos de la ciutat d’Atenes. Esperem que aquest teatre que ha aparegut a Barcelona enmig de l’aridesa i la desolació sigui com un jardí ens ofereixi moltes flors, flors úniques en la seva espècie, com ho és aquest teatre.

Més informació: www.teatreakademia.cat