Tasis torna

10.03.2016

Els manuscrits, la correspondència, els dietaris i tota mena de documentació que l’escriptor Rafael Tasis i Marca (Barcelona, 1906-París, 1966) va deixar en morir, estaven pulcrament conservats i ordenats amb cura sota el sofà de casa d’un dels fills de l’escriptor. Alguns investigadors hi havien peregrinat per consultar el llegat del polígraf impertèrrit que va ser Tasis. El 2013 Montserrat Bacardí i Francesc Foguet van suggerir als hereus de l’escriptor que dipositessin aquest llegat a la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona. Als fills els va semblar una oportunitat perfecta perquè l’herència es conservés i fos accessible a tothom que volgués consultar-la. Això ha donat lloc al Fons Rafael Tasis, que actualment s’està digitalitzant i que permetrà consultar els originals directament en línia.

Rafael Tasis

Rafael Tasis

De moment, la classificació i l’estudi recent d’aquest llegat per part de Montserrat Bacardí, Josep Camps, Francesc Foguet i Dolors Udina, ja ha donat lloc a l’edició o reedició d’assaigs (El revulsiu del catalanisme, Les raons de l’exili), novel·les inèdites (A reculons, Muntaner, 4), traduccions (Carretera enllà, d’Huxley, El joglar del món occidental, de Millington Synge), correspondència (L’espantós és el buit, amb Ramon Xuriguera, Fe de vida, cartes de Pere Calders a Tasis, i Estrictament confidencial, amb Josep Tarradellas) i dietaris (Diari íntim. Escrits autobiogràfics), que posen a l’abast dels lectors d’avui part de l’obra de l’escriptor.

Rafael Tasis va definir-se a si mateix com un autor “de la generació de la República”. L’etiqueta va més enllà d’una contextualització cronològica. Ser “de la generació de la República” volia dir ser de la generació que havia viscut, durant els anys vint i trenta, la consolidació, sempre problemàtica i complexa, d’una cultura moderna i oberta, en què l’autoestima i l’autocrítica sembla que van trobar un equilibri si no virtuós, com a mínim efectiu. Ser “de la generació de la República” també volia dir que amb l’entrada dels tancs per la Diagonal, o bé es creuava cap a França, o bé s’optava (amb sort) per un exili interior negre i incert. Tasis va instal·lar-se a París, com tants altres escriptors, el 1939. Va quedar-s’hi amb la família fins al 1948. De retorn a Barcelona, va treballar a la impremta i la llibreria familiars mentre a les escasses hores lliures traduïa, escrivia teatre, ressenyes, novel·les, articles, assaigs històrics i centenars de cartes.

Dimecres 9 de març l’Institut d’Estudis Catalans va acollir el I Simposi Rafael Tasis, organitzat pel Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, el Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, amb l’objectiu de fer una presentació panoràmica de l’obra i la personalitat d’aquest escriptor. Van assistir-hi investigadors, estudiants, i alguns familiars de Tasis, molt interessats en l’estudi i la difusió del llegat.

La conferència inaugural va ser a càrrec de l’escriptor i traductor Albert Jané, que entre moltes altres tasques, ha fet parlar en català molts personatges del Cavall Fort. Jané havia conegut Tasis i va fer-ne una evocació en què recordava la personalitat riquíssima de l’homenatjat, l’ambient espès de la Barcelona dels cinquanta i seixanta, i la convicció impertorbable de les persones que treballaven perquè el món de l’exili i el de l’interior estiguessin connectats, per exemple a través de la revista Pont Blau.

Montserrat Corretger va ser l’encarregada d’oferir una visió del Tasis periodista, que havia començat a col·laborar de manera professional a La Publicitat amb articles de contingut polític. Concebia el periodisme com una forma d’activisme cultural. Durant els anys d’exili, aquesta tasca va continuar a la quantitat ingent de revistes de la diàspora catalana, tant de França com d’Amèrica, que contrastava amb el desert de la premsa catalana a l’interior.

Bona part dels textos que Tasis va publicar a revistes i diaris eren crítiques literàries. Aquesta producció va ser l’objecte d’estudi de la intervenció d’Antoni Isarch, que va destacar alguns problemes que sovintejaven a la premsa de preguerra, com ara el debat sobre com crear un públic lector, la conveniència de llegir els autors anglesos, o la reclamació d’una novel·la ciutadana enfront de la suposada “novel·la rural”.

Rafael Tasis a París

Rafael Tasis a París

En la intervenció dedicada a les novel·les de Tasis, Magí Sunyer va destacar-ne el caràcter de crònica dels anys trenta, d’aquella “generació de la República”, que era la de l’escriptor. Després de la desfeta de 1939, Tasis va continuar parlant d’aquell món que ja no hi era en novel·les com Sol ponent, Un crim al Paralelo i Tres.

Jordi Lladó va parlar de l’obra dramàtica de Tasis, formada per Un home entre heroisGulliver i els gegantsLa maleta, totes escrites un cop retornat de l’exili, quan va vincular-se a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.

El traductor Tasis va fer cas al Tasis crític literari i va catalanitzar una bona mostra de literatura anglosaxona. Maria Dasca va explorar aquesta faceta de l’escriptor, que abans de l’exili havia donat a conèixer El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde o  El somriure de la Gioconda, d’Aldous Huxley. Amb la tímida recuperació dels anys 1960 va col·laborar en iniciatives bàsiques com “La Cua de Palla”, on va introduir autors com Dashiell Hammett.

L’historiador Enric Pujol va parlar de la tasca historiogràfica de Tasis, que va publicar monografies de divulgació i estudis sobre l’Edat Mitjana. Pujol adscriu Tasis a la línia d’historiadors republicans, alguns dels quals vinculats a l’Acció Catalana Republicana, com Nicolau d’Olwer. Pujol va destacar igualment el tractament del context històric en algunes obres de ficció.

Josep Camps i Arbós va posar el punt i final a la sessió amb  alguns apunts sobre l’ingent epistolari de Tasis, que comprèn els intercanvis amb més de cinquanta corresponsals. La major part d’aquestes cartes continuen inèdites, i en molts casos deixen constància de les agrors, les complicitats, i les interioritats d’un món literari complexíssim i atomitzat, entre una diàspora hiperactiva i evidentment dispersa, i un interior asfixiant.

No és just dir que Tasis torna, perquè no se n’havia anat: de lectors, pocs o molts, n’ha tingut, en té i en tindrà. Des de fa uns anys, però, amb la feina d’alguns investigadors, la reedició d’obres i l’edició d’inèdits, els lectors tenim a l’abast un bon grapat de textos que fins ara difícilment podíem trobar. Aprofitem-ho!

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel·lent, esperem que tota l’obra inèdita vagi sortint a la llum. Em crida l’atenció, especialment, l’epistolari.